Postal de Dubrovnik

Treballant. La meva manera de treballar el dia 12 d'octubre és participar a l’assemblea parlamentària de l'OTAN que un cop a l'any es reuneix. Aquest any a Dubrovnik, coincidint amb la recent incorporació de Croàcia a la Unió Europea des de l'1 de juliol de 2013. Si escric sobre aquesta reunió és perquè en aquests mesos una feina essencial és explicar el que succeeix a Catalunya a la comunitat internacional. En poques hores, són molts els parlamentaris que m'han preguntat cap a on va Catalunya. A la reunió del grup liberal hi he fet una petita referència però a instàncies d'un diputat belga he hagut de contestar més preguntes. Un històric diputat lituà se m'ha acostat per dir-me: "gràcies per agafar la Via Bàltica com a model per a la vostra via Catalana. Va ser impressionant seguir la vostra via". Així queda dit. Els britànics parlen amb orgull de la seva qualitat democràtica després d’acordar el referèndum d’Escòcia pel setembre de 2014. També m'ho recorden amb un punt de ganes de posar el dit a l'ull al Regne d’Espanya després de la sobre representació del ministre Margallo aquest agost passat sobre Gibraltar, amb una clara voluntat de tapar la loquacitat de l’extresorer del PP. El meu amic Julio Miranda, el diputat mes veterà de Portugal, des de 1974, un socialista de la revolució dels clavells, també em pregunta amb interès sobre els moviments somorts però sostinguts en la plataforma ibèrica. El pont aeri Barcelona-Lisboa hauria de ser molt mes actiu.

Itàlia. Aquí també he conegut tres nous parlamentaris del Moviment 5 estrelles, el partit iconoclasta que en les últimes eleccions parlamentàries del mes de febrer van aconseguir un 25% dels vots. Gent curiosa, novíssims en política, elegits internament en una votació per Internet entre afiliats i simpatitzants. No intervenen en els debats polítics. El pas no fàcil de traslladar el pàlpit del carrer (porco governo!) a les institucions. Una experiència interessant: "entrin, entrin i prenguin decisions, prioritzin, agafin temes per portar al parlament....". Parlem de l'inestable govern italià, un govern amb una mala salut de ferro. Ells, i diputats dels partits clàssics, PdL i PD, creuen que el govern durarà per dos motius. En primer lloc perquè el proper any la presidència rotatòria de la UE se la dividiran mig any cadascú Grècia i Itàlia (un accent del sud en l'Europa germanitzada!). Aquestes presidències són una petita garantia d’estabilitat en els precaris governs grecs i italians. El segon motiu és que els dos partits clàssics, PdL (ara Forza Italia) i el Partito Democratico necessiten temps per trobar nous líders. Silvio Berlusconi es un àngel definitivament caigut al seu infern càlid i confortable de serveis socials i altres sentències que estan apunt d'arribar-li. Pel que fa a l'esquerra el mediàtic i fàcil alcalde de Florència, Renzo (zapaterisme lleuger) està apunt de ser reduït pels vells comunistes sofisticats (Massimo D'Alema i Romano Prodi al capdavant) que no li perdonen que no batallés per un president de la República del Partito Democratico. Zapatero cancel·lat abans d'arribar al Govern. El que preparaven els vells socialistes espanyols el març de 2004.

Croàcia. aquesta es la meva segona visita amb propòsits polítics a Croàcia, un nou Estat de la UE amb 4'6 milions d'habitants. La independència de Croàcia no va ser fàcil, la guerra amb els serbis va durar des de 1991 fins a 1995 i fins a 1998 hi va haver tensions a la frontera de l'est, amb una missió internacional d’estabilització de l'OTAN. Un país que aixeca el cap després d’anys de guerra. Els veterans de guerra són un col·lectiu important i poderós en aquest país. Qualsevol home de més de 38 anys croata de ben segur va participar a la guerra. A mi em fa impressió encara quan puc crear un clima de confiança amb persones de països amb guerres recents i poder preguntar: "vostè devia matar durant la guerra, oi?". I aleshores t'expliquen la seva experiència. L'Europa propera, els Balcans que els anys 90 del segle passat els governs europeus no varen saber intervenir. Un cop més els americans van parar unes guerres europees. Ara els americans estan molt més posats dintre de la política domèstica després de sortir escaldats d'Iraq, Afganistan i apunt d’equivocar-se amb Síria. Això demostra que no és el mateix estabilitzar països laics en el poder públic que països de preeminència religiosa en l'esfera pública. Els Balcans...tantes ferides que es van tancant!  Avui Sèrbia s'asseu en aquesta reunió com a membre observador (volen entrar a la UE però no a l'OTAN) amb vells enemics de guerres cruents. A Croàcia l’església Catòlica juga un paper molt important en la definició de la identitat nacional. Aquest és lloc de frontera, falla entre dos imperis: l’otomà i l’austrohongarès. Aquest és un lloc de fractura des de la primera guerra mundial. Ara, la convivència ha tornat. Des de 2001 no es fa un cens de Bòsnia-Hercegovina. En breu s’haurà acabat el nou. Aleshores sabrem quants bosnians-croates hi ha i quants d’ells tenen la doble nacionalitat. Bòsnia....l'Estat mes dèbil dels Balcans. Hi ha un vol low cost de Barcelona a Dubrovnik....els hi recomano una escapada en època de bon temps. I baixar fins a lloc màgic i barat de l’Adriàtic: Kotor, a Montenegro....un racó de pau, un dels pocs llocs del món que he conegut que recomano vivament visitar.  Acabo aquí les meves línies, torno a treballar aquest 12 d’octubre amb els col·legues parlamentaris. Feina de profit.

Una valoració dels pressupostos generals de l’Estat pel 2014: L’Estat es retira de Girona.

L’Estat es retira. Fa molts anys que, en les meves responsabilitats parlamentàries, i inclús abans, m’he dedicat a estudiar els pressupostos generals de l’Estat i la seva inversió a les comarques gironines. Després d’estudiar durant aquesta setmana els PGE del Govern del PP pel 2014 i les inversions a les comarques gironines crec que es pot dir que són un pressupostos paupèrrims (d’un Estat pobre, molt pobre, a l’hora de tornar en forma d’inversió el que paguem en forma d’impostos els catalans), misèrrims (quatre inversions de pura xavalla a Girona) i en algun aspecte miserables (el 80% dels propietaris de tot l’Estat amb terrenys expropiats pel TAV i que no han cobrat es concentren a les comarques gironines). Uns pressupostos d’un Estat que es retira, per segon any consecutiu, de les comarques gironines. Com a ciutadans que paguem els nostres impostos a l’Estat aquest és un tracte inacceptable.

Baixa la inversió un -63%. Respecte als pressupostos de l’any passat, que ja van ser de caiguda, la inversió a Girona baixa un -63%. La inversió a tot Catalunya baixa un -25’5%. El pes de la inversió a Catalunya sobre el conjunt d’Espanya és d’un 9% quan el pes del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol aquest any ha pujat fins als 19%. Inacceptable. Comunitats autònomes com Galícia, Castella-la Manxa i Andalusia incrementen la inversió. Es pot dir que després de l’arribada del tren d’alta velocitat era indefectible una caiguda en la inversió a Girona. És cert, el tren ha arribat 22 anys després que arribés a Sevilla (el món al revés) i ara les prioritats son unes altres: carreteres, costa, ferrocarril convencional i pagar els propietaris expropiats!. Quina és la resposta pressupostària a tots aquests requeriments? 9’7 milions d’euros per acabar les obres dels 6’7 quilòmetres del tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils. La resta, res de res. Parlem un moment de la “gran” inversió del govern del PP a la N-II.

450 metres de N-II per any. Els representants del PP han afirmat que amb aquests pressupostos i amb l’actual Govern a l’Estat s’acaba la “maledicció” de la N-II. És per fer plorar. L’any 1995 es va començar el projecte de desdoblament de la N-II. Fins ara s’han desdoblat 8 quilòmetres. Són 450 metres de N-II desdoblada per any. Els pressupostos del 2014 són els del tercer any del govern del PP, hi haurà eleccions generals el novembre de 2015. Quin serà el llegat d’aquests 4 anys de PP amb majoria absoluta?  L’any 2009 van quedar empantanegades les obres de la N-II a Caldes de Malavella per suspensió de pagaments de l’empresa. El govern del PSOE va ser incapaç de reiniciar les obres. El govern del PP va readjudicar les obres d’aquests 6’7 quilòmetres l’octubre de 2012 amb un contracte que contempla un període per fer les obres de 15 mesos. Aquests 15 mesos s’acaben el gener de 2014. Les obres no s’acabaran en el termini acordat per contracte. La ministra va reconèixer l’agost un retard que pot ser de 6 a 9 mesos. L’any passat es van consignar 15’3 milions d’euros per aquest tram, partida que no s’ha gastat. Aleshores, la gran medalla del PP en quatre anys serà acabar una obra empantanegada des del 2009. Res més. Per primer any els pressupostos oficialitzen la decisió del govern de no desdoblar el tram Maçanet de la Selva-Tordera (8’5 quilòmetres), quin gran error deixar despenjat de la xarxa d’autovia un pol de població de 200 mil habitants al sud de les comarques gironines. I res mes. 

Els mínims. Són anys de reducció pressupostària, d’acord, però quins són els mínims més mínims que s’haurien d’esperar de l’Estat a les comarques gironines? Desdoblament de la N-II més al nord de Medinyà-Orriols (un milió d’euros invertits per adaptar la sortida de l’AP-7 a Vilademuls que si depengués d’Abertis ja estaria en funcionament però que la lentitud burocràtica de l’Estat fa que es posposi fins al juny del proper any), la variant d’Olot per ser la peça pendent de l’eix Vic-Olot-Figueres-frontera francesa que fa que els camions no puguin circular per tota aquesta via i arruïnen el cost benefici potencial del túnel de Bracons, inversions en el litoral de la Costa Brava (camins de ronda, el Molinet, S’abanell...) i, sens dubte, la gran obra oblidada: el baixador de la línia del TAV a l’aeroport de Girona-Costa Brava. Aquesta inversió, estratègica, multiplicaria les possibilitats de l’aeroport de Girona. Fa unes setmanes PSOE (autor de la iniciativa) i PP es posaven d’acord per accelerar l’arribada de l’alta velocitat a Barajas. Aquí tenim l’únic aeroport de la península Ibèrica amb una línia TAV enganxada a l’aeroport i no volen fer un simple baixador que potenciaria els dos mitjans de comunicació.

Per què ens hem de creure aquests pressupostos? El descrèdit sobre el grau d’execució dels PGE és ja llegendari. Els mandarins dels ministeris foten el que volen passant del que ha aprovat el Parlament, any darrera any. Els del PP van dir que pressupostarien menys però que allò que estigués als pressupostos es compliria i tampoc ha estat així. Aquesta diari recollia aquesta setmana que en el que portem d’any l’Estat només ha licitat 5 milions d’euros a les comarques gironines...El que s’ha de veure és per on va la intenció política. L’Estat amb més quilòmetres d’alta velocitat per habitant de tot el món encara es disposa a gastar el 2014 2.800 milions en alta velocitat! Tots ells dedicats a Galicia...excepte 414 dedicats a l’Eix mediterrani, on es concentra més del 50% del PIB espanyol. Això no té remei: si el càstig és pel moment polític que viu Catalunya, aquests pressupostos acceleren la desafecció. Si és perquè els hi surt de les entranyes l’ofec, la conclusió és la mateixa.  

La via directa amb trencants

La via directa i ordenada. Aquesta setmana ha estat fecunda en la política catalana. Només es pot avançar a través del debat democràtic entre diferents punts de vista. I segurament hi havia uns quants assumptes per clarificar. La setmana va començar amb un article de Josep Antoni Duran i Lleida conceptuant el que suposaria “la tercera via” per establir un pacte polític amb l’Estat espanyol en vistes a la celebració de la consulta per exercir el dret a decidir. I la setmana ha acabat amb unes lúcides declaracions de Joan Rigol en les que sosté: “la tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. Ja hem clarificat moltes coses. Fins al dia d’avui, en els canals discrets i oberts de diàleg amb el govern espanyol, no ha arribat cap proposta de pacte d’estatus de Catalunya dintre d’Espanya que podria ser objecte també de les possibles respostes d’una consulta. Tal vegada fins i tot es podria dir que Mariano Rajoy, un home que confia massa que el temps ho pot resoldre tot, estaria disposat a parlar-ne però la faixa que l’ofega per part de sectors del seu partit i de la dreta mediàtica ho fan impossible. Sense novetats, fins al dia d’avui, de la Moncloa. Un dia podrem explicar tota la intrahistòria d’aquest mes d’agost tan laboral i laboriós.

CiU es va presentar a les eleccions generals del mes de novembre de 2012 amb una proposta clara: la creació d’un Estat propi per Catalunya. Cert que uns pensen en un Estat propi plenament sobirà i uns altres en un Estats propi enquadrat dintre l’Estat espanyol. Quants pensen de cada manera? És molt senzill: no tinguem por a la democràcia i preguntem-ho. Fem un procés plenament democràtic. Un debat semblant pot tenir ICV dintre de les seves files. I s’ha vist que en la base i els diputats del PSC, més que en la direcció, també es dibuixen uns interrogants similars. Preguntem-ho. Quan es fa una consulta o un referèndum els partits polítics solen donar una orientació de vot però la decisió és molt més personal i l’opció és molt més d’assumpció de posició personal. Els partits serveixen per enquadrar idees i ideals però hi ha moments que s’ha d’Interpel·lar directament a cada ciutadà. D’aquí a final d’any s’ha d’acordar una pregunta per la consulta. Una pregunta o preguntes en les quals com més ciutadans s’hi sentin còmodes millor per reflectir la voluntat democràtica. Preguntem qui vol un Estat propi i qui no (via directa i consensuada fins al dia d’avui, tronc comú) i preguntem després dintre els que responguin que sí qui vol un Estat propi sobirà i qui vol un Estat propi inserit dintre l’Estat espanyol (aquí arriba el primer trencant de la carretera). Així de senzill i democràtic. Certament també podríem sotmetre a la consulta dels ciutadans de Catalunya qui vol l’oferta de pacte polític que ens ofereixi el govern de l’Estat. Però les setmanes passen i aquesta oferta no arriba. En públic blanden “La Constitución y las leyes” i en privat comencen a ser conscients del “cas català” però no encerten a trobar una oferta “d’estatus” polític. I aquesta és una greu irresponsabilitats. Hi ha moments que els governants han de saber-se moure i ser conscients del terreny nou i desconegut que estan trepitjant. En els anys de la Transició espanyola un home que venia clarament de l’antic règim, el president Adolfo Suárez, va saber llegir els temps que li havien tocat governar i va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i va acordar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució! Això és saber entendre els moments que es viuen. Avui Rajoy no sap entendre que s’ha de moure, que té una responsabilitat a l’altura de la que va tenir Suárez. I Rubalcaba va proclamat la necessitat d’una reforma constitucional per afrontar “el cas català” però fins ara no han escrit ni una línia de proposta negra sobre blanc. Demà llegirem un article de Ramón Jauregui sobre aquest tema però continua sense haver-hi una reacció real dels polítics espanyols. És per això que l’afirmació de Joan Rigol és tan encertada: “La tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. L’Estatut de 2006 va ser un intent fallit de tercera via. L’ordre de les coses ha progressat en la bona direcció perquè allò que es va esmicolar el juliol del 2010 (sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) ara, tres anys després, sigui possible? El 13 de maig de 1932 José Ortega y Gasset va afirmar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “Castilla hizo España y la deshizo”. Doncs això. 

La banalització del nazisme

Aquest passat dimecres 25 de setembre vaig fer una interpel·lació parlamentària al ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, sobre la banalització del nazisme i l’holocaust i la necessitat que aquest fet tingui una resposta contundent per part del Codi Penal. Moviments feixistes que neguen la democràcia, enemics de la democràcia, viuen sense punició en un mar de banalització de les actituds i els discursos de l’odi. Nio parlo només ni principalment dels fets del centre Blanquerna a Madrid l’11 de setembre d’enguany, parlo d’anys de tolerància cap a grups d’extrema dreta que professen l’odi per origen territorial. Vaig pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats amb dues imatges on apareix caricaturitzat el president de la Generalitat amb simbologia nazi que està absolutament prohibida a Alemanya. Vaig llegir l’article 130 del Codi Penal alemany per demostrar que els mateixos que havien difós aquelles imatges aquí a les xarxes socials a Alemanya estarien complint una pena de tres anys de presó. Un regidor del PP de Rebí va difondre una foto d’Artur Mas caracteritzat com a nazi amb la insígnia de les SS. Com poden comprendre, el món democràtic en general i les víctimes del nazisme en particular, expressen sorpresa i rebuig davant aquesta insuportable tolerància amb la banalització del nazisme.  

CiU sol·licita tipificar com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme

El diputat CiU, Jordi Xuclà, ha interpel·lat aquest matí al ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre la necessitat de modificar el codi penal, per tal que sigui tipificat com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme. Xuclà li ha reclamat al titular de Justícia una resposta penal contundenta la utilització de simbologia totalitària.

A més, Jordi Xuclà, li ha retret a Gallardón la dilació entre l'adopció de la decisió marc del Consell Europeu de 2008 relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia mitjançant el dret penal i la seva translació en una reforma del codi penal. "Cinc anys entre el compromís de la Unió Europea de lluita contra el racisme i la xenofòbia i la seva translació en forma de projecte demostren poca diligència, preocupació i sensibilitat dels governs espanyols cap a la ofensa dels discursos basats en l'odi, la violència o els programes polítics i ideològics, que justifiquen el nazisme".

Xuclà ha expressat la seva especial preocupació per la falta d'acció del govern de l'Estat davant l'ús de simbologia nazi per difamar representants que han estat escollits democràticament. En aquest sentit ha posat com a exemple la utilització de símbols nazis prohibits a Alemanya i que actualment estan a la xarxa i que tenen per objectiu ofendre persones electes. Així mateix ha mostrat la necessitat de modificar el marc legal perquè no sigui possible banalitzar l'expressió "nazi" com ha vingut sent habitual per part de diferents líders d'opinió i dirigents polítics.

Jordi Xuclà finalment ha volgut destacar que "vivim en un mar de banalització del nazisme que obre la porta als enemics de la democràcia. Un dels onze detinguts per l'atac a Blanquerna de la Diada és el president del grup neonazi Alianza Nacional que al seu torn va ser l'advocat d'un neonazi que va agredir brutalment un indigent al barri de Moncloa a Madrid. Aquesta permissivitat contra els enemics de la democràcia ens ha de fer reflexionar".

La Constància

El que està succeint a Catalunya els últims dos anys, en termes de reivindicació nacional, podria tenir un nom si estiguéssim en els temps que les botigues es batejaven amb el nom que més caracteritzava la família: La Constància. Talment com a l'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Després de l’èxit de la Via Catalana he rebut missatges de llocs ben diferents del món. Tots ells sorpresos per l’èxit de l'esdeveniment i tots ells preguntat si va de veres. L'11 de setembre de 2013 a Catalunya ha estat portada amb foto a l’International Herald Tribune, al New Yourk Times, al Wall Street Journal.....un quart de pàgina amb foto a Le Figaro, a les portades de la premsa turca....i tantes altres que m'he perdut perquè no he pogut fer un seguiment exhaustiu. Va de debò, és la fatiga de la classe mitja catalana. No és una fatiga filla de la crisi econòmica, no és un fogot que passarà amb la superació de la crisi. La impressió és de sorpresa, per alguns, començant pels cercles polítics de Madrid, i de respecte per a molts. Un respecte que hem treballat durant mesos i mesos i que es basava en dir-los-hi: "respecteu el nostre procés, ja entenem que no ens podeu fer costat perquè les relacions entre Estats són severes, però us demanem que no us pronuncieu en contra". Aquesta ha estat la meva feina molt principal dels últims mesos. Però Letònia ha fet un pas endavant en públic. El record de la cadena Bàltica posterior a la caiguda del regim soviètic segur que hi ha pesat. Però no son els únics. Un exministre de Croàcia i primer ambaixadora Belgrad després de la independència m'ha preguntat: "quant temps fa que te no té teniu un primer ministre català?". Quan la resposta és: des de 1874 i encara el van matar, respon: "és clar, ara entenc moltes coses". Els britànics, tan distants fins fa un temps, ara veuen que les majories socials són diferents que a Escòcia i pensen que les tornes s'han girat, que ara és el cas català el que pot influir en la consulta escocesa del setembre de l'any que ve, d'aquí a un any just. I Israel pregunta i veu les possibilitats d’estrènyer llaços de cooperació científica, tecnològica i comercial. Hi haurà novetats en les properes setmanes. I demà dilluns arriba a Madrid el nou ambaixador davant el Regne d’Espanya i Andorra, haurem de tornar-hi. Tot i que una visita d’escrutini de cinc dies a Catalunya de la secció política de l'ambaixada americana ja va ajudar a esbandir tòpics i prejudicis. Hi ha interès pel cas català per la seva singularitat, pel seu caràcter radicalment pacífic i cívic, per la seva continuïtat, per la defensa del principi democràtic i per la falta de resposta convincent del Govern espanyol. Un govern que potser que respongui amb una solució que arribi tard, que demostri que els radars d’interpretació dels humors a Catalunya estaven desconnectats.

Després hi ha el capítol de l'atac feixista a la delegació del Govern a Madrid. Pensem que episodis de desestabilització d'aquesta naturalesa es poden repetir. Alguna gent ha quedat corpresa. Penso que hi hem d’estar mentalitzats. I que de l’ús de la violència en floreixen encara mes els arguments basats en la raó. Al final d’aquesta setmana m'he trobat un espanyol andalús que treballa en una organització pública internacional i, per primer cop, m'ha preguntat "com seria o com serà" i ja ha aparcat el "és impossible" o el "no pot ser". Insisteixo: un cas únic del que hem de saber fer cada pas amb pulcritud perquè continuem essent observats amb respecte. Aquest mes d'agost un periodista de firma molt reconeguda a El País, Miguel Gonzalez, començava el seu article d’anàlisi amb un "Cataluña se nos va". I continuava constatant la constància dels arguments dels seus amics catalans i recordava que aquest "se nos va" pot portar algun sotrac transitori, segons ells, però que està convençut de la profunditat del corrent de fons. Fa un any, passejant pel pont de Galata d'Istambul amb el Bòsfor de color de plata radiant, un exministre polonès dels anys 90, un dels dos diputats més longeus de Polònia, em deia: "Hi ha tossuderies que jo puc arribar a entendre. Hi va haver un segle que Polònia simplement no va existir en el mapa, amb les terres repartides entre Prússia i Rússia. I com a jueu que sé que durant 2000 anys les nostres famílies cada any nou jueu brindaven dient: l'any que ve a Israel...en la meva condició de polonès i jueu...puc entendre la vostra perseverança". Doncs això, l'any que ve a Jerusalem. La botiga La Constància té una voluntat de ferro, admirada i seguida arreu...elogiada en veu baixa per amics de fa tants anys, bocabadats uns altres. L'any que ve, a Jerusalem.

La guerra de Síria, les lliçons no apreses d’Iraq i les primaveres àrabs

La línia vermella. Un dia, fa un any, el president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que la “línia vermella” per la intervenció dels Estats Units a la guerra civil de Síria -que dura des de fa dos anys i mig i ja ha provocat més de 100.000 morts- era l’ús d’armes químiques. Bé coneix el servei d’intel·ligència nord-americà que el règim de Baixar Al-Assad disposa d’un dels contingents d’armament químic més important del món. Per alguna cosa Síria no havia firmat mai el Tractat Internacional de Prohibició d’Armes químiques i per alguna cosa fa anys i sota administració republicana una inspirada Condoleezza Rice, encara a l’ombra, va escriure un discurs pel president George W. Bush parlant de l’Eix del Mal per referir-se a Síria, Iran i Corea del Nord, les tres principals dictadures amb armament químic. El dia 21 d’agost molt probablement es va traspassar la línia vermella –esperem l’informe dels enviats de Nacions Unides- i a partir d’aquell moment un president dels Estats Units es converteix en amo de les seves paraules i dels seus silencis. De fet, l’administració nord-americana no dissenya prendre partit activament en la guerra civil sinó enviar un missatge que l’ús d’armament químic no pot deixar indiferent a una comunitat internacional que en una immensa majoria dels casos ha renunciat a l’ús d’armes químiques. De fet, el que pensa el Pentàgon s’assembla més al bombardeig de Líbia per Ronald Reagan el 1986 (càstig per l’atemptat contra un avió de passatgers) o als bombardejos de Somàlia i Afganistan de Bill Clinton el 1998. La pròpia administració nord-americana diu que l’objectiu dels bombardejos no és enderrocar el règim de Al-Assad ni atacar centres gordians de l’exèrcit sirià. Un sí però no que, a més, no s’ha produït per sorpresa (com Líbia, Somàlia, Afganistan) sinó amb uns llargs preparatius exposats a l’opinió pública i amb uns socis amb problemes (David Cameron tombat pel seu parlament, això és una tradició democràtica! I François Hollande encara emborratxat per l’èxit de la intervenció ràpida de Mali i absolutament ignorant de les relacions internacionals, Chirac sí que coneixia la carpeta de les tradicionals relacions de França amb Síria i el Líban).

Un sí però no. El General nord-americà Colin Powell, abans de ser Secretari d’Estat, va dir: “Quan em diuen que l’atac és limitat, significa que no els importa si aconsegueixen o no l’objectiu. Quan em diuen intervencions quirúrgiques, m’amago al búnquer”. Una innocència impròpia ha enviat la Casa Blanca. Les intervencions limitades les carrega el diable. Què succeirà si després de la “intervenció limitada” Al-Assad continua utilitzant armes químiques o si guanya la guerra sense negociació? Les intervencions limitades solen arrossegar a una major implicació en la guerra si el cop no és molt encertat (i ara, pel factor temps i pel factor sorpresa, el cop ja no pot ser molt efectiu i limitat). S’ha incendiat el debat, les opinions públiques s’han manifestat en contra majoritàriament (com quasi sempre, tret de després del xoc emocional de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units) i el perill d’inflamació regional al món àrab és evident. El règim d’Al-Assad venia de les velles tradicions laiques del partit panarabista Baas. Amb les recents primaveres àrabs hem vist que la caiguda dels vells dèspotes no porten automàticament demòcrates entregats (lliçó apresa a Iraq). El què convenia era un èxit en les negociacions de Ginebra de mitjans de l’any 2012 entre el Govern sirià i l’oposició, hi havia mecanismes per forçar l’acord però els Estats Units havien decidit mirar cap a casa i cap al Pacífic i la diplomàcia de la Unió Europea continuava enèmica. Aquella oportunitat perduda ens ha portat fins a aquesta falsa solució que es planteja tard i malament. Ara els petroestats del Golf financen les milícies islamistes que combaten al front de l’oposició síria i les televisions Al-Jazira i Al-Arabiya fan de caixa de ressonància. Tots aquests esforços van destinats a la caiguda dels règims dictatorials laics i la instauració d’un islamisme polític rigorosista. Però, paradoxes del joc d’influències regionals, en el mateix front d’oposició a Al-Assad es troben els opositors prooccidentals entrenats als camps d’entrenament de Jordània i finançats per les potències occidentals i demòcrates.

En tot cas, un final dolent. La guerra de Síria, doncs, en tot cas té un mal pronòstic. O guanya Al-Assad, a aquestes alçades criminal de guerra repudiat per la comunitat internacional, o guanya una oposició molt influïda pels règims àrabs més retrògrads que van eixamplant la seva influència fins a provocar reaccions i rectificacions com el cop d’Estat a Egipte del 2 de juliol. És compatible islamisme polític i democràcia liberal? L’edat de la innocència es va acabar després de la guerra d’Iraq i l’intent d’exportar “democràcia express” amb la doctrina de la pau democràtica: dos Estats demòcrates no poden fer la guerra amb tanta facilitat i, a més, sostenien els avaladors de la guerra, les transicions a la democràcia dels països de l’Europa central i de l’est demostraven que el canvi no era tan difícil. Però una segona edat de la innocència ens va arribar amb les primaveres àrabs, quina cosa demostra que l’optimisme humà és resistent. Aleshores vam veure que per la via democràtica es pot arribar a les institucions per anul·lar els trets essencials d’una democràcia (així succeí a Egipte amb el deposat president Mursi). Amb Síria ja no queda molta innocència.....només una indolència de dos anys i mig de desorientació de la diplomàcia occidental i molta i callada feina dels Estats del Golf i dels que volen que la intervenció a Síria tingui conseqüències fins a la caiguda del règim d’Iran (el silenciós Israel al capdavant) . Neoconservadors de fa deu anys i idealistes d’esquerra es retroben en aquest moment d’un realisme pessimista i una cautela indispensable. 

Un curs que despunta, el factor humà que perviu

Ambient distret. He tornat a Madrid per un dia, després de 22 dies de no moure’m de les comarques gironines. Quasi res respira sota el sol i les oficines buides que recorden aquesta absurditat de les vacances seguides de tot un mes. Quasi res respira però un magistrat del Tribunal Constitucional explica a tothom que el vol escoltar a les terrasses del barri de Salamanca que la declaració del Parlament, recordant que Catalunya és subjecte de dret i sobirania, serà declarada nul·la, triturada, per un ple del Tribunal a partir de l’octubre. Han apurat els cinc mesos per no inflamar l’ambient abans de l’11 de setembre però, igualment, Madrid envia senyals d’un desconcert i una manera de fer clàssica per replicar la demanda majoritària de voler votar després de 35 anys d’un sistema territorial oxidat. D’aquí a un any estarem a cap de carrer, sabrem la rèplica i haurem d’haver pensat la dúplica.

Les millors dades possibles. L’increment de l’exportació, el quasi equilibri en la balança fiscal, l’èxit de la temporada turística són les millors notícies possibles per apuntar a una lenta recuperació econòmica que els més realistes diuen que pot estar en solfa l’any 2017. L’economia catalana ha espavilat ràpidament incrementat l’exportació i, ben mirat, el turisme també és ingressos d’economies terceres amb ciutadans que es desplacen fins aquí. Siguem molt conscients que aquest optimisme ha estat una alenada d’oxigen que la propera tardor ens pot refredar, però l’estiu ha estat magnífic des d’un punt de vista de la recuperació econòmica.

Un home informat. He intercanviat algunes idees amb un madrileny informat que fa quaranta anys que passa les vacances a la Costa Brava. Aquí va amb pantaló curt i passa desapercebut, allí és un home de pes i influència. M’ha dit que s’havia llegit les 17 pàgines de l’acord d’investidura i governabilitat entre CiU i ERC, que els  acords es compleixen un a un, que està molt preocupat i que els seus semblants de Madrid no s’han llegit la lletra de l’acord. És el primer insider de Madrid, en nou mesos, que sap diagnosticar el que passa a Catalunya.   

El factor humà. Podria escriure favorablement sobre Joaquim Nadal i la decisió que ha pres de defensar el seu ideari socialista –que no és el meu- per reivindicar un partit que havia estat ric en potència intel·lectual i allunyat de les disciplines de tropa amorfa. Però no ho faré perquè les meves paraules encara podrien ser incorporades a l’expedien de la causa general que sembla que –miops- alguns li han obert. Podria parlar favorablement de l’instint polític de Joaquim Nadal que ha entès que el seu partit, nascut en la lluita per la democràcia i la llibertat, ha de sintonitzar amb un principi democràtic i transversal com és el dret a decidir –i que tothom voti el que pensa-  que tindrà una rèplica política que brollarà dels instints d’esclafament de la nostra identitat nacional dels fills i cosins nostàlgics del passat. Una rèplica potent que veurem a glopades amargues a partir de la tardor que s’acosta. No veure-ho és no analitzar bé el moment polític. Però no ho faré perquè el que és un compromís cívic i transversal alguns curts de mires ho han llegit com una aliança d’un polític que ja ho ha fet quasi tot –quasi, waiting next autumn-  en clau de deslleialtat partidària en temps de mutació del sistema de partits. No ho faré per no ser prova de càrrega. Però en l’observació curiosa de les coses dels poders dels aparells dels partits i el fred de peus que provoquen les iniciatives amb criteri propi, hi ha hagut quelcom que m’ha cridat l’atenció. Fa un temps la tocada de crostó s’hauria bastit d’una primera reacció amb argumentació ideològica o, si s’hagués aplicat la intel·ligència, d’un silenci espès i lànguid. Però no, la transparència de la simplicitat ens ha fet veure que tot es devia a una foto. I així s’ha verbalitzat. Qui ho ha verbalitzat? L’ariet primer i principal és un primer secretari que no hauria guanyat el congrés contra els joves renovadors si no hagués tingut el suport decisiu del qui avui acusa. L’ofesa principal de l’escena política municipal gironina va ser promoguda a la condició de candidata amb el suport decisiu del qui avui li retreu que no va “sortir a la foto”. El factor humà, que els marxistes mai van prendre en consideració -tan obcecats en l’economia-  ajuda a explicar moltes decisions de la petita i gran història. Per això jo sóc de pensament austríac, perquè el factor humà és important.

Torroella de Montgrí. Recta final del Festival de Música de Torroella de Montgrí. Les persones, en una gran majoria, som animals de costums i hem passat el nostre petit procés d’adaptació per deixar l’Església de Sant Genís i acollir amb totes les seves comoditats l’auditori de l’Espai Ter, que té una acústica suprema, excel·lent. Ja hem fet el pas, ja veiem que les comarques gironines tenen un segon auditori de música d’alta qualitat. Josep Lloret, president del Festival, i tot l’equip ja estan preparant una programació per la propera primavera. L’alta ocupació dels festivals de música de la Costa Brava diuen molt a favor del que prioritzem quan gastem més i els diners d’un viatge en avió els destinem al lleure i la cultura prop de casa. Aquesta ha estat l’opció de molts que han pogut fer vacances però aquest any més properes. Els festivals d’estiu baixen el teló, només un té l’equipament per perviure tot l’any, el Festival de Torroella.

Quan els russos van arribar a la Costa Brava

Transformacions en el turisme. D’aquí a uns anys escriurem les memòries del que aquests anys estem vivint en directe: l’arribada d’una important colònia de russos i de ciutadans d’altres repúbliques exsoviètiques que han escollit la Costa Brava com el seu lloc de vacances o, en alguns casos, fins i tot com la seva primera residència. Haurien pogut anar a instal·lar-se a la costa Adriàtica, o al sud de França....o al nord d‘Itàlia....però han escollit la Costa Brava. Convé parlar amb ells per escatir el perquè de la seva elecció. Ho vaig fer l’any passat i ho he tornat a fer aquest estiu. Han vingut per quedar-s’hi, millor conèixer els nostres nous veïns des d’un bon principi. Hi ha una franja de població russa amb un alt poder adquisitiu, altres de turisme de temporada que busquen hotel modest. Hi ha oferta pels dos tipus. Són famílies a les que agrada un luxe bastant explícit i cridaner, absolutament coherent amb les seves formes de vida i la decoració de les seves cases dels seus llocs d’origen. Volen alguns serveis de manera ràpida i estan disposats a pagar en efectiu per un servei a l’instant. A vegades el recepcionista o el director de l’hotel queda una mica parat davant demandes singulars amb gran urgència. Una russa que fa més d’una dècada que viu a Girona i que parla un català perfecte em va explicar aquesta setmana que buscava una casa a primera línia de mar amb accés directe a una platja i perfecta cobertura de wi-fi i 3G. El preu disposat a pagar pel lloguer era altíssim. No va trobar una casa d’aquestes característiques i al final el rus va decidir anar a estiuejar a Xipre, un altre destí preferit. Acostumats a Xipre es queixen dels impostos alts que es paguen aquí. Un ciutadà d’una república exsoviètica li explica a la meva amiga russa establerta a Girona i casada amb un gironí que els tres cotxes que té tot l’any a la seva casa de la Costa Brava, els tres estan matriculats a Alemanya perquè el preu de l’impost d’importació és molt més baix a Alemanya (país que fa dècades que sap fer negocis amb els russos) que no pas en el quadre d’impostos hispànics.

Quina combinació de vol? L’estiu passat vaig tenir coneixement que l’ambaixador d’una rellevant república exsoviètica passava uns dies d’estiu a Sant Feliu de Guíxols. De fet, ell m’ho va comunicar per SMS mentre elogiava la visita a l’espai Thyssen. Fa anys que el tracto a Madrid per les meves responsabilitats com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió d’Afers exteriors. Els vam trobar passejant pel camí de ronda de S’agaró. Anaven acompanyats d’un altre matrimoni, tots amb fills. Vàrem mantenir una breu i protocol·lària conversa a peu dret. Se’m va acudir preguntar als amics quina combinació d’avions havien agafat per arribar a Barcelona: si per Kiev o per Moscou....em van respondre que no, que tenien l’avió privat aparcat a l’aeroport de Girona. Em va quedar una cara una mica d’estúpid, suposo. Aquests tipus de turisme també està a la Costa Brava i diuen que troben a faltar hotels de cinc estrelles per invitar als seus amics. Un canvi en profunditat.

Interès per Dalí. Molts d’ells també tenen un viu interès per l’obra de Salvador Dalí. L’últim cop que vaig estar al museu de Figueres acompanyat una diplomàtica nord-americana, era el mes de maig d’aquest any, vaig notar per primer cop en la parla, la fal·lera per les fotos, els moviments més aviat decidits....que el museu estava ple de russos. El president del Parlament d’una república exsoviètica ha viatjat amb la família a Barcelona aquests dies amb dos objectius: veure el primer partit de Lligar del F.C. Barcelona (un Barcelona-Llevant) aquest diumenge i visitar el Museu Dalí.

El llibre que s’haurà d’escriure. Ja fa anys en Frederic Sunyer, l’amic farmacèutic de Palafrugell, em va facilitar la primera trobada amb el periodista Carles Sentís a la seva casa de Calella de Palafrugell. Des d’aleshores i durant força anys era una agradable tradició de l’estiu repetir la visita i estar una llarga estona xerrant o més exactament escoltant i preguntant a un home tan dens en experiència i coneixements. Recordo que sempre li agradava descriure, amb paraules precises i en veu baixa, els inicis dels turisme a la Costa Brava. Josep Pla, Carles Sentís.....segur que avui pensarien en escriure un llibre o uns papers anomenats, aproximadament, “Quan els russos van arribar a la Costa Brava”.

El Museu del Suro. El dilluns 12 d’agost vaig visitar els responsables de Retecork a la seva seu de Llofriu i després van ser molt amables acompanyant-me a satisfer un desig pendent: visitar el nou Museu del Suro de Palafrugell. Retecork és la federació d’associacions de municipis surers del sud d’Europa. No es pot pas deslocalitzar la producció surera, que sempre es fa prop d’on hi ha suro: Portugal, Extremadura, Catalunya, la costa mediterrània francesa, Sardenya i el nord d’Itàlia. El mapa és precís. En Lluís Medir, farmacèutic de Palafrugell, president de Retecork els últims anys i polític de llarg recorregut i en Guillem Genover, actual vicepresident de la xarxa europea, van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a visitar el nou museu. Si no ho han fet els hi recomano vivament una visita. El projecte museogràfic està pendent d’una actualització que arribarà en breu i el vídeo de mitja hora, molt ben elaborat, ajuda a entendre la importància de l’empresa surera a Palafrugell, el brogit de Can Mario fins l’any 1993, ara fa vint anys. Una magnífica introducció a aquest món és el llibre “La contribució catalana al desenvolupament de la industria surera portuguesa” del professor Jordi Nadal i Oller i el doctor Pere Sala.

Mirant el Canadà? M’han dit que la diputada Carme Chacón, que va estar a 22 vots de ser secretària general del PSOE (que vol dir 11 vots per girar el resultat) ha posat la mirada a una universitat de Canadà on vol anar a impartir classes de dret i federalisme per posar una mica de distància a l’agitada batalla pel lideratge del PSOE. La pregunta a la que no tinc resposta és si farà compatible les seves estades a Canadà amb l’escó de diputada per Barcelona.   

El 2021, l’apocalipsi segons Pere Navarro i la sordesa de Mariano Rajoy

L’any 2021. D’aquí a vuit anys s’acaba el període de concessió i explotació de l’autopista AP-7. Tenint en compte que és una autopista construïda els anys seixanta del segle passat, estem realment a la recta final de la concessió, segons la data del contracte i segons la data reiteradament confirmada en respostes oficials del Govern de l’Estat. Recentment la concessionària de l’autopista ha realitzat diferents obres de millora i ampliació. Dimarts que ve la ministra de Foment inaugurarà l’accés a Fornells de la Selva. Haurem d’estar molt a l’aguait si l’any 2021 s’acaba el peatge d’explotació i queda només un peatge molt més baix de conservació i manteniment. L’antiga autopista entre Bilbao i Sant Sebastià fou la primera de l’Estat que va acabar el període de concessió i ara per transitar per ella es paga una quantitat molt més modesta pel manteniment. D’aquí a vuit anys veurem si hi ha molta lletra petita o no que permet allargar la concessió. De moment, celebrem l’obertura de l’enllaç de Fornells de la Selva tot partint de la tant invocada “presumpció de bona voluntat”.

Una autovia fora de termini. El desdoblament de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils (menys de 5 quilòmetres) no estarà acabat el gener de 2014 que és la data que figura en el contracte de construcció. L’empresa constructora ja ha presentat al Ministeri de Foment fins a dos “reprogramacions” que suposen un allargament en la construcció d’entre 4 i 6 mesos, avui per avui. El govern del PP va heretar una obra empantanegada de l’anterior govern socialista i no ha sabut executar cinc quilòmetres en el període acordat en un contracte. De la resta de la N-II desdoblada, cap notícia.

Els nervis de Pere Navarro. No vull defugir els trasbalsos propis: és cert que el transcendent moment polític que estem vivint a Catalunya està posant potes enlaire el tradicional sistema de partits dels últims vint-i-cinc anys. Començant pel pes de CiU allunyat de les majories absolutes d’altres temps. Però si un líder polític sembla que fa cops de cua en la seva estratègia, aquest és Pere Navarro que ha passat de defensar el dret a decidir a anunciar les set plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si exercim el dret democràtic a decidir el nostre futur després de 35 anys d’un sistema polític rovellat. Navarro deu conèixer l’enquesta que circula pels despatxos de Barcelona i que situa en una forquilla d’entre 16 i 13 diputats els següents partits per l’ordre que els escric: PP, Ciutadans, Iniciativa per Catalunya-Verds, PSC. La direcció dels socialistes catalans ha decidit competir en el terreny del PP i Ciutadans. Que s’oblidin els socialistes catalanistes de tenir en el PSC un partit respectuós amb el dret a decidir. Aquesta és una mala notícia perquè sense els socialistes és difícil eixamplar i explicar el sentit de la consulta en algunes parts importants i molt poblades del país. Afortunadament, són significatius els noms socialistes que recolzen el dret a decidir. Hauríem de mirar que fossin més i més. Les primàries del PSC a Barcelona per elegir el seu candidat a alcalde seran un termòmetre important. Per dir-ho d’alguna manera, el paper del PSC el 2013 i 2014 té el mateix sentit històric que el paper que va jugar el PSUC els anys 1975 a 1983. No és segur que el comportament sigui el mateix.

Què passa a Catalunya? Tradicionalment el titular del poder a l’Estat, en època franquista i en època democràtica, sempre havia tingut a prop un català que li ajudava a entendre els humors i les aspiracions dels catalans. Ens hem de remuntar a López-Rodó i els tecnòcrates de l’època (bons professionals del règim dictatorial que van salvar aspectes importants com el que va aconseguir Josep Maria de Porcioles preservant el Dret Civil català). Convé parlar també de Carles Sentís, un home que no va ser mai ministre però que va convèncer a Adolfo Suárez del retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució (gest d’una transcendència molt alta pel que suposava de continuïtat de la legitimitat prèvia a la Constitució). Narcís Serra va jugar el seu paper en els Governs de Felipe González, no sempre remant precisament en el sentit dels anhels d’autogovern però explicant com fer relacionar González i Pujol (a qui va intentar  enfonsar políticament). Un paper semblant va tenir Josep Piqué el 1996 quan va entrar com a ministre  independent que els dilluns al matí despatxava amb Pujol abans d’agafar el pont aeri cap a Madrid. Zapatero ja no es va recolzar mai ni en Montilla ni en Chacón en l’època de ministres (que volien que Maragall retirés la reforma de l’Estatut un cop el PSOE va arribar a la Moncloa el 2004). Quan Montilla va ser president va enviar alguns missatges sobre la “desafecció dels catalans cap a la política espanyola” que eren un avís seriós i meditat. Però Zapatero va tirar endavant amb els seus instints i conversant amb catalans (no sabem si amb gran maquiavel·lisme o amb una inconsciència terrible. Un cop Miquel Roca va sortir de la Moncloa xocat després d’un dinar amb Zapatero). La qüestió és que el president Mariano Rajoy és el primer president del Govern espanyol que no para l’orella al batec de la societat catalana. En el seu cercle de col·laboradors no té cap català dotat de finezza per desentrellar el moment actual del mal humor dels catalans. El dia que fem l’inventari dels motius que han provocat el lliscament de les plaques tectòniques, no es pot negligir aquest fet. Perquè, és clar, ningú es creu que la senadora Alícia Sánchez-Camacho sigui una veu respectada i ponderada en els cercles de poder de Madrid.