La rapinya d'AENA

Aquesta setmana s’ha fet públic el compte de resultat de l’empresa pública gestora dels aeroports espanyols. AENA ha guanyat més de 10 milions d’euros , després d’impostos, amb les taxes que cobra pels vols que tenen sortida o arribada a l’aeroport de Girona. Convé recordar que AENA encara és una empresa amb pèrdues en el conjunt de la seva compta d’explotació. ¿És lògic que Ryanair demani 12 milions més d’euros per mantenir la freqüència de vols a Girona i que l’Estat, el gran beneficiaria de tot això, no hi aporti ni un euro? És clar que no! La gestió pròpia del aeroport ens permetria saltar de la repinya d’AENA a l’eficàcia i l’eficiència en la gestió dels aeroports catalans. Tot arribarà. També un tren d’alta velocitat amb parador a l’aeroport, 25 minuts del centre de Barcelona. Mapes, mapes de poder...que sempre es redibuixen.

Ja no tant rics...

Ja ningú ni em broma ni de forma seriosa es posa a la boca l’expressió “Girona, rai”. Girona, demarcació, liderava l’any 2000 el rànquing estatal de províncies amb més renta per càpita (18.738 euros de mitjana), a molta diferència de les que venien a continuació. La situació ara, el 2011, ha canviat radicalment i tot i que la renta per càpita ha crescut (23.183 de mitjana), Biscaia, Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Madrid ja han superat Girona.

Aquestes dades ens han de convocar a una profunda reflexió. Amb total capacitat d’assenyalar el rei despullat pels carrers de la nostra economia local. El creixement demogràfic de Girona en aquests deu anys ha estat dels més alts de l’Estat i això, objectivament, ens ha fet baixar la mitjana de la renta per càpita. Temps per integrar el fort creixement de població en les estructures més productives. Aquests últims anys, la totxana ha imperat en el model de creixement de la capital i de la costa, de les ciutats de la plana i dels poblets de la muntanya. El sector continua caient en picat i una generació que durant 15 anys ha viscut a la cresta de l’onada de la bonança ha de mirar cap a noves formes de guanyar-se la vida.

Finalment, Girona ha de disparar la seva ambició d’excel·lència i d’acompanyament en la fundació o en la captació d’empreses innovadores i amb alt valor afegit. Tenim les que tots sabem, i ens en sentim molt orgullosos, però en fan falta moltes més. I en aquest punt no hi ha prou ambició. Més aviat hi ha una suspicàcia de vol gallinaci en els compartiments estancs dels que tenen instruments per innovar. Portes i finestres obertes perquè Universitat, parc tecnològic, patronals i talents anònims però molts cops menys vanitosos i més potents posin en comú tota la seva capacitat de transformar, d’innovar, de buscar l’excel·lència. Fem com si no existís la mamella del turisme (que aquest any anirà bé i que també ha de ser excel·lent), fem com si no existissin les rentes, fem com si haguéssim de començar!! Del primer al sisè lloc en la renta per càpita en deu anys.

Eleccions a Perú

Tinc una relació acadèmica com a professor invitat de la UPC de Lima que fa que conegui bé Perú i el visiti un cop a l’any (pel pont de la constitució) per donar-hi classes. Perú ha experimentat un gran creixement econòmic en els últims temps i en cap exercici dels anys més durs de la crisi ha caigut en recessió, igualment com les restants economies sudamericanes ( amb un sector financer més clàssic i “aborrit”, com diu Enrique Iglesias, gran polític uruguaià).

Perú té eleccions aquest diumenge. Atenció al resultat de la primera volta de les eleccions presidencials i parlamentàries. Poden passar a la segona volta el populista Ollanta Humala (que tant ha vindicat el seus vincles amb Hugo Chávez, tot i que ara els dissimula) i Keiko Fujimori, 35 anys , parlamentària i filla de Alberto Fujimori, ara a la presó per sentència ferma després de deu anys de poder amb nepotisme i formes poc ortodoxes d’acabar amb Sendero Luminoso, el terrorisme que havia trinxat el país. Els segueixen en les enquestes Alejandro Toledo i Pedro Pablo Kusinski, PPK, peruà americà, economista de Harward, amic, i evidentment el que millor podria conduir el país. Però potser que aquest diumenge el dilema quedi entre Humala i Fujimori.

Mario Vargas Llosa, ferit després de la seva amarga experiència política (aplicar un programa netament liberal en una economia en vies de desenvolupament, que per cert va aplicar Fujimori pare) ha dit que aquesta elecció és escollir entre el càncer i la sida. Dura afirmació. Els socialistes de Alán García no presenten candidat propi i en una segona volta apostarien per Keiko Fujimori. Hi ha molt més de fujimorimse a Perú del públicament declarat. Alán García pensa en la seva reelecció dintre de quatre anys.

Un crepuscle feliç

Ja fa vint anys que l’escriptor Salman Rusdhie va ser atacat pel integrisme islàmic amb una “fatwa” que el condemnava a mort. Viu en l’anonimat i apareix puntualment, com aquesta setmana a Bilbao.

Sosté Rusdhie: “vivim el crepuscle de l’extremisme religiós i de les dictadures”. I encara afegeix: “el que ha passat a Tunísia i a Egipte demostra que es pot canviar el món sense terrorisme”. Potser ho havíem oblit en el món occidental, però hi ha desigs universals com els de viure en una societat sense restriccions de drets fonamentals. Tot el món, si se li dóna l’oportunitat, vol viure una vida millor, amb treball, futur i allunyat de la pobresa. Per primer cop en el món àrab s’han fet revolucions que no són ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Slhomo Ben Ami, diplompàtic i exministre d’exteriors d’un govern laborista israelí, ho va dir molt bé la setmana passada en un esmorzar en el Congrés: “Estem vivint una segona descolonització d’uns països amb fronteres fetes amb esquadra i cartabó des de la metròpoli. La realitat és molt més rica i complexa”. 2011, l’any que va canviar el Mediterrani i el món àrab. Tema dels cursos d’estiu que dirigeixo aquest any a Aranjuez. Del 18 al 22 de juliol. Hi ha beques per a 12 places. Contacteu-me.

L’anunci. El començament d’un final

Dijous van dinar, sols a la Moncloa, José Luís Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, president i vicepresident primer del govern de l’Estat. El segon, que sempre ha tingut una gran habilitat per seguir els consells del cardenal Mazzarino: “Simula i dissimula”, tenia l’encàrrec de convèncer el president del govern que anunciés de forma imminent la seva retirada de la política i la renúncia a un tercer mandat.

La decisió sobre el quan de l’anunci no estava pressa per Zapatero que s’inclinava per anunciar-la després de les municipals. El que sí tenia decidit Zapatero i anunciat a algunes persones del seu entorn és que no es presentaria a una tercera elecció a la presidència. Rubalcaba arribava al dinar amb algunes dades impactants que l’hi havia preparat el seu aliat en la nova etapa, José Blanco. El partit l’hi volia demostrar a Zapatero que un anunci imminent podia fer recuperar entre tres i quatre punts les expectatives de vot dels candidats a diferents municipis i comunitats autònomes. I en aquest 3-4% hi ha la diferència entre la victòria i la derrota que afecta la trajectòria política de milers de persones en el camp local i autonòmic.

Rubalcaba va sortir del dinar sense una resposta del president. Lleugerament desesperat i enganxat al telèfon mòbil, va començar a mobilitzar als seus aliats en el partit i a directors de diaris per redoblar la pressió. Era un encàrrec del “partit” que ja té criteri propi i interessos discrepants amb els del seu secretari general i alhora president del govern. Divendres a l’hora del Consell de Ministres, Zapatero continuava amb el seu mutisme. Divendres a la tarda es va tancar per preparar el seu discurs d’anunci de sortida a pronunciar en el Comitè Federal del dissabte dia 2 d’abril. Divendres entre les set i les nou del vespre ho va comunicar a quatre persones: Manuel Chaves, José Blanco, Alfredo Pérez Rubalcaba i Marcelino Iglesias. No ho va comunicar ni ha José Bono ni a Carme Chacón. Als seus interlocutors els hi va demanar silenci absolut. La notícia es va començar a filtrar a la una de la nit pels informatius del canal 24 hores de TVE. Els diaris ja estaven a impremta i no arribaven a temps de canviar les portades. Tots van optar per titulars ambigus. Alguns tenien més informació que altres i alguns ja portaven 48 hores de complicitat per llançar la candidatura de Rubalcaba.

Tots s’han conjurat al PSOE per no obrir la batalla de la successió fins després del 22 de maig però això serà impossible i Rublacaba i Carme Chacón començaran tempteig de les seves possibilitats en la campanya de maig. Cada gest, cada paraula, cada opció dels barons territorials...serà un test de les primàries de juliol. No és una idea intel·ligent anunciar la retirada ara i deixar la designació de nou líder (perquè el lideratge de Zapatero ja és passat) fins a l’estiu. Aleshores, per què aquesta decisió d’última hora? El motiu principal és la pressió interna del partit. El dia que José Blanco va anunciar la supressió del míting de Vistaalegre (plaça de toros talismà dels socialistes) pel 2 d’abril i la “reprogramació” de la campanya per les municipals i autonòmiques el que estava anunciant és que el partit havia decidit prescindir de forma avançada de Zapatero per reduir els danys de les eleccions de maig. I aquell anunci es produïa després de tancar un pacte de lleialtat entre Rubalcaba, Blanco i tot el vell felipisme. Com que les notícies corren com la pólvora per un partit irascible pel soroll somort però imparable del desgast de la successió, Carme Chacón va decidir aixecar el dit i explicitar més la seva intenció de ser candidata. Ho va fer dimarts amb una columna tímida i escrita pel corresponsal de defensa en un diari partidari de Rubalcaba, El País. No en tenia prou amb aquella columna. Hi va tornar el dimecres amb una portada gran a La Vanguardia. Segurament, una vegada més, havia disparat abans d’hora i a destemps (en la seva cronologia personal i en els temps de la guerra de successió). Chacón té suports minoritaris però no pas irrellevants. Té, sobretot, el suport dels desencantats amb Zapatero que el van acompanyar en l’aventura del Congrés del 22 de juliol del 2000 i que es van sentir desplaçats en pocs anys de govern ( López-Aguilar, Álvaro Cuesta, Jesús Caldera...). El despit, aquest motor dièsel de les decisions presses a mitja determinació. Chacón també hauria de tenir el suport de tot el PSC, però alguns joves diputats socialistes catalans ben cuidats per Blanco i el seu entorn, ho tindran difícil (una vegada més) a l’hora de navegar en les properes milles d’un mar encrespat. Però ja han navegat en altres aigües confuses.

En el dimarts del primer Ple del mes de març, sopant, un ministre deia als dos diputats que compartíem taula amb ell: “Alfredo es la mejor opción para perder por poco y dirigir el partido desde una oposición fuerte”. L’operació per precipitar els fets ja estava en marxa. Ho certificava una altra frase contundent del interlocutor: “Ahora Zapatero debe al partido un gesto creïble i una explicación razonable de su gestión”. Contundents demandes: “Zapatero debe al partido...”: per tots els que han estat en l’operació, Zapatero és com un parèntesis en la història d’un partit socialdemòcrata més aviat jacobí (que mai hauria coquetejat amb l’Estatut ni amb una negociació vaporosa amb ETA).

A Catalunya, els socialistes també estan animats pel seu congrés d’octubre (al qual arribaran després de l’agitació de les primàries de juliol). Apuntin aquest nom: Pere Navarro, alcalde de Terrassa (no confondre amb el director general de Trànsit). L’opció preferida pels capitans, amb José Zaragoza al capdavant, per primer secretari del partit. ângel Ros queda massa lluny dels llaços profunds dels capitans. Miquel Iceta ja ha aixecat el dit. I els joves també. I els vells dirigents també. Ara seria elegir el primer secretari per després elegir el cartell electoral.El PSC cada cop té més semblances amb el Partit Socialista francès posterior a François Mitterrand. Una confusió llarga entre els vells elefants, els joves renovadors i les promeses de realisme fantàstic a l’estil Segolene Royal.

Blanco no vol desdoblar la N-II

22 de març a la sessió de control de Govern al Senat. La senadora Coralí Cunyat va per feina i pregunta, en la seva primera intervenció en una sessió de control, al ministre José Blanco perquè en set anys de govern socialista no ha avançat ni un pam el desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Aquest és “l’atac final de primavera” d’una estratègia combinada que ha passat per una interpel·lació (debat llarg) i votació d’una moció al Ple del Congrés el mes d’abril de 2010 i una moció a la comissió de Foment l’última setmana de febrer de 2011: Objectiu: que el govern es mulli. En l’atac final, Blanco ha capitulat de tanta mentida i ha afirmat que no hi ha fons i que no preveu desdoblar la N-II durant el seu mandat. La primera declaració sincera en públic des d’aquell íntim “Jordi, no tengo ni un duro” de finals de gener. Aquí el verb és important: “no poder o no voler”. No poder adjudicar cap nova obra és trist però es contradiu amb les noves obres que es van licitant a Madrid i a la Galícia natal de Blanco. Divendres en una roda de premsa a Ripoll al costat del candidat Jordi Munell recordo que la N-II i la N-260 i el Túnel de Toses són obres que arranquen els anys 1993-1996 amb el ministre Josep Borrell. En 16 0 17 anys de bonança econòmica , tot hauria pogut estar fet. Només va avançar un tram de la N-260 d’Olot a Besalú (1996, Pacte del Majèstic).

Líbia, el parlament i l'opinió pública

En la votació parlamentària de la intervenció militar a Líbia només hi ha hagut tres vots en contra: Gaspar Llamazares i els dos diputats del BNG. Ha passat molt desapercebut que Iniciativa per Catalunya, la diputada Núria Bonaventura, hi ha votat a favor. De les lliçons apresses de la Guerra dels Balcans n’han sortit algunes conclusions i una doctrina de Nacions Unides: La responsabilitat de protegir. La sobirania no és il·limitada i davant una massacra de civils (entre 6 mil i 8 mil morts quan escric aquestes ratlles) la comunitat internacional ha d’intervenir. En aquest cas per complir tres objectius: fer impossible que l’aviació líbia militar sigui operativa per continuar bombardejant, bloquejar els fons de Muamar el Gaddafi pels bancs del món i evitar el comerç d’armes. Aquest tercer punt ara és el més delicat. I la venta d’armes per part de màfies o Estats fallits des de les fronteres de Sudan, Txad i Níger són el gran perill de cronificació del conflicte. Hem de ser conscients que l’opinió pública no acull amb la mateixa quasi unanimitat parlamentària aquesta intervenció.

A la gent no li agraden les guerres, a mi tampoc. I entre les guerres perdudes i els quaranta anys d’aïllacionisme polític, aquí no s’entén gaire això d’anar a salvar vides a una altra part del món. Encara que en aquest cas és un lloc ben proper i una inestabilitat en la zona ens pot afectar de prop. Un periodista de Público em pregunta si en el mateix conflicte del Líban amb un govern del PP hi hauria hagut més mobilització ciutadana en contra: li dic: molt bona pregunta a la qual no tinc resposta...tot i que alguna tinc.

Sense empentes

Dimarts 22 de març al finalitzar el Ple d’autorització d’efectius de l’Exèrcit en el compliment de la resolució de Nacions Unides 1973 sobre la guerra (guerra civil, asimètrica, amb milers de morts civils...) de Líbia. Em topo a la sortida de l’hemicicle amb el president del Govern. Li dic: “primer el president, sense empentes. Alguns tenen molta pressa perquè surtis”. En l’ambient està molt viu un cap de setmana en què mitjans afins als socialistes i els candidats que aixequen la bandera de la successió no han parat de filtrar una sortida imminent de Zapatero, un anunci ràpid i unes primàries per elegir nou candidat durant el mes d’abril, abans de les municipals. Una estratègia suïcida. Rubalcaba i Chacón han rebut uns quants sms durant les més de dues hores de debat i votació: missatges que, que sense saber el que deien, provocaven la reacció de cares de delit i satisfacció ( acaronar la idea de poder a vegades és més atractiu que l’exercici del poder va escriure Yasmina Reza després de seguir tota la campanya presidencial de Sarkozy).

El president Zapatero està molest, molt molest, davant tantes ànsies de trencar-li el seu guió de sortida. El president del govern espanyol creu que alguns no respecten el pas. Però els impacients hauran d’esperar i alguns potser es cansaran d’esperar. Valora molt els temps en política. Ara el més important és la Cimera europea i l’evolució de la situació a Líbia. I ens trobem amb el ministre Ramón Jáuregui (gran tipus, vell socialista que també juga amb interès de part en el debat que no s’ha de tenir i tothom té). Un cop més, una manifestació del síndrome de la Moncloa: un president capficant i centrat ( amb major o menor encert) en els grans assumptes del moment (economia i política exterior) i un partit embadalit en querelles internes i caïnites. Un socialisme de final d’etapa histèric perquè no veu nou capità ni nou rumb. Pas al president, respecte als temps en política. Gran ensulsiada socialista el 22 de maig i després 9 mesos per reequilibrar el joc de forces entre les parts. La psicologia político-electoral juga molt a reequilibrar i expirar culpables com a catarsis abans de decidir un nou vot.

La guerra de successió

La consigna en les files del partit socialista és no parlar-ne, però tots estan instal·lats en la successió del president Zapatero. Potser tots menys ell, que expressa un notable malestar perquè el canvi ara ja no el domina sinó que li és imposat. Resumint les converses de la setmana: la qüestió és decidir si Zapatero fa pública la renúncia abans o després del 22 de maig. El intent de Carme Chacón de postular-se com a candidata alternativa ha fet aigües en una setmana. Rubalcaba aquesta setmana ha estat fora de joc per una infecció però això no vol dir que no torni amb totes les credencials que l’avalen com millor cartell per “aturar el cop” o sigui, per perdre les eleccions amb el cap alt. Paraula de ministre, de dos ministres.

N-II, el harakiri socialista gironí

Dimecres 9 de març. Fa tres anys justos de les últimes eleccions generals i em toca defensar una proposició no de llei pel desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. El text fou registrat al Congrés el desembre de 2008 i, desgraciadament, continua essent vigent. L’he d’actualitzar per deplorar el incompliment de la moció del Ple del 27 d’abril de 2010 que instava al Govern a licitar les obres del tram Caldes de Malavella-Tordera abans d’acabar el 2010. El partit socialista es quedava en minoria a la Comissió de Foment i, al final, ha votat un text que va més enllà del que saben que poden complir.

Més de una i de dues persones em pregunten sobre la utilitat d’aquestes votacions parlamentàries. En els països seriosos, aquestes votacions són molt rellevants. I ben mirat, aquí també perquè, com a mínim, obliguen a la paquidèrmica màquina del Ministeri de Foment a fer papers i veure que la mosca collonera de la N-II continua activa. Si fa unes setmanes el ministre José Blanco em deia, un pèl indolent, estintolat en el seu escó, “Jordi, no tengo ni un duro”, dimarts a la tarda em deia “Jordi, ya hemos hecho un papel de compromisos sobre la N-II, a ver si nos ponemos de acuerdo”. Es difícil, impossible, posar-se d’acord amb el Ministeri de Foment després de tants incompliments. Ja estaria molt content si aquesta primavera licitessin les obres del tram sud. No fer-ho, seria un petit harakiri socialista davant la societat gironina.