Els espies posen la grapa a Catalunya

El 29 de juny de 1995, Felipe González va acceptar la dimissió del seu vicepresident, Narcís Serra, i del seu ministre de Defensa, Julián García Vargas, per depurar responsabilitats polítiques davant les informacions periodístiques que demostraven que el CESID (antecessor del CNI, el centre d’intel•ligència i espionatge del Govern espanyol) portava més de deu anys espiant polítics, empresaris, periodistes i fins i tot el Rei d’Espanya. Dos setmanes abans havia dimitit el director del centre, Emilio Alonso Manglano. Un dimecres de Ple del mes de juny de 1995, el portaveu de CiU, grup que suportava l’anèmica majoria relativa del govern socialista, havia tronat a l’hemicicle: “Hasta aquí podíamos llegar”. I va caure Narcís Serra.

L’espionatge oficial és tant antic com l’Estat contemporani. Podem donar tres exemples de tres segles en una llista llarguíssima: en el segle XIX va escandalitzar l’afer Mazzini referent a l’espionatge postal a un parlamentari britànic; a finals del segle XX es va saber que Margaret Thatcher espiava als ministres dels que desconfiava i a començaments del segle XXI als Estats Units es va haver de desmantellar l’Oficina d’Influència Estratègica que ventilava als quatre vents informació falsa.

Ara hem sabut per diverses informacions periodístiques, en cap moment desmentides pel Govern espanyol, que el CNI va dotar amb 10 milions d’euros un programa secret anomenat Horizonte Después orientat a influir en les eleccions al Parlament de Catalunya del passat mes de novembre per debilitar les possibilitats electorals de CiU que es va presentar a les eleccions amb el dret a decidir com a principal punt absolutament innovador de la seva proposta política. Hem sabut que l’operació dels serveis secrets va consistir en l’elaboració d’informes falsos que van perjudicar greument l’honorabilitat del candidat a la presidència Artur Mas i del seu antecessor Jordi Pujol. Ara hem sabut que un coronel de la Guàrdia Civil adscrit al serveis secrets i amb destí a Barcelona va ser el gran “cuiner” de les muntanyes d’escombraries i falsedats. Informació que va comptar amb el concurs indispensable d’un diari de la capital del Regne d’Espanya que compte amb informació compromesa de la Casa Reial de la qual s’ha fet valdre per capejar la crisi del sector editorial amb misterioses contribucions econòmiques a canvi de silencis espessos. Ara sabem que el programa secret del CNI va llustrar econòmicament tertulians i altres creadors d’opinions per sembrar un clima de forta pressió psicològica col•lectiva a pocs dies de les eleccions catalanes.

El resultat democràtic de les eleccions del passat més de novembre ningú el qüestiona. Però quedarà per a la història del nostre país aquestes maniobres fosques i indignes dels serveis secrets de l’Estat espanyol. I a mesura que passi el temps en sabrem més coses i perdrem més la por davant noves envestides que ens esperen i que ja deuen estar preparant en algun replec de la zona fosca de l’Estat. El CNI depèn de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. Ella té responsabilitat en aquest assumpte, per acció o per omissió. Ara ho hem sabut. Ni en això són molt professionals.

Rendit admirador de NKM

L'any que ve hi ha eleccions municipals a París i si una cosa està clara és que la ciutat de la llum tindrà una alcaldessa. La primera a postular-se fou Rachida Dati (àngel caigut del sarkozinisme o no deixeu mai la política en mans dels éssers que hi han arribat per motius extra polítics i frívols). Dati ha quedat enfosquida per la seva íntima enemiga i companya de partit (UMP) Nathalie Kosciusko-Morizet (coneguda com NKM per facilitar les coses). L'altra candidata és l'actual vicealcaldessa Anne Hidalgo, socialista nascuda a Cadiz filla d'exiliats republicans i protegida del president François Hollande. Vull expressar la meva devota admiració per la candidata NKM, 39 anys (bona edat), exministre de medi ambient, allunyada de les lluites caïnites del seu partit, allunyada de l'aparell del partit (a diferència d'Hidalgo), dotada per trencar amb esquemes vells i oberta a les idees innovadores. Cal apuntar que la seva elegància política i d'estil van acompanyades d'una biografia que agrada als bo-bo parisencs (bohemis burgesos d'esquerra enamorats de l'estil NKM). La batalla de París pot donar una nova líder a la França postgaullista. En el fons, París sempre ens educarà.

Corea del Nord

Poca broma amb les amenaces del delirant líder nord-coreà Kim Jong-un. No per ser un estadista sinó per ser fill i nét de perfectes dèspotes embogits que han fet passar gana i han negat la llibertat als nord-coreans. El pressupost de defensa de Corea del Nord és de 2.600 milions de dòlars anuals, el de Corea del Sud de 28.000 milions de dòlars anuals. I el d'Estats Units no cal recordar que és el més alt de tot el món. Però el deliri pot explotar la propera setmana, quan es complirà un any de la mort del "líder etern", concretament el 15 d'abril. Mentrestant, les peces es poden moure. Cal recordar que des dels anys 50 del segle passat Corea del Nord (règim comunista) i Corea del Sud (democràcia liberal de gran progrés econòmic) viuen en un estat en el que ni han firmat la pau ni donen per acabada la guerra, només viuen en un armistici. Hi ha un Mur que ha de caure. Les dues Corees són un exemple que desmenteixen aquells que diuen que la democràcia només pot arrelar en algunes parts del planeta. Després de la guerra de Corea, els coreans del sud eren més pobres i miserables que els seus compatriotes del nord. Més de mig segle de democràcia, llibertat, estat de dret, lliure mercat i economia internacionalitzada han marcat la profunda diferència. El mateix val per Taiwan i Xina Continental. O per Macao i Xina Continental. En resum: la propera setmana Corea del Nord ens pot enviar a una guerra nuclear o el món democràtic els pot enviar a emmagatzemar el cartó-pedra del penúltim règim comunista.

L'eix del Mal. Quan Condoleezza Rice era una discreta assessora de seguretat en el primer mandat del president George W. Bush, va escriure un discurs pel president en el que va crear l’expressió Eix del Mal per referir-se a les aliances polítiques entre Corea del Nord, Iran i Síria. No sé si aquest Eix existeix en els termes teoritzats per la disciplinada Condoleezza Rice però el que sí sé és que aquesta setmana l’històric Tractat Internacional de Nacions Unides que per primer cop regula el comerç mundial d'armes ha estat votat en contra només pels tres estats de l'anomenat Eix del Mal, i que fa dues setmanes van vetar la seva aprovació. Deu anys després del discurs de l'Eix del Mal, Síria s’està dessagnant en una guerra civil de final incert (l'exercit lliure de l’oposició no deixa d'estar infiltrat per cèl·lules islamistes), Corea del Nord està entre els seus espetecs patètics i un final de règim que s’albira i Iran esta a punt de celebrar al juny unes eleccions parlamentàries en les que faran trampes els conservadors i els ultraconservadors. A vegades, les velles frases i els vells conceptes triomfen en un futur indeterminat.

Un pressupost

Per dir-ho ras i clar, després de les gestions fetes pel govern català directament a la Comissió europea per flexibilitzar la reducció del dèficit català i espanyol, si en aquest moment històric no té el pressupost aprovat, no som dignes d'afrontar una consulta sobre el futur nacional de Catalunya. Vol gallinaci o consciència de la transcendència d'un tomb històric en el nacionalisme català. D'aquest tomb ara fa tot just un any just. I quantes coses que han ocorregut a la velocitat de la llum! A qui fa por la velocitat? Als que la reclamaven amb ornaments i verb florit?

La vergonya de la N-II portada a les institucions europees

La caiguda del cavall. Com Sant Pau, que va néixer a la Capadòcia, la ministra de Foment, Ana Pastor també ha caigut del cavall i un any i cinc mesos després d'accedir al càrrec ha afirmat en declaracions a la cadena SER que Girona pateix un dèficit d'infraestructures. Conec i tracto a la ministra Pastor des que era subsecretària amb Mariano Rajoy de ministre de l'Interior (vam pactar, amb gran duresa, una llei de trànsit, així ens vam conèixer) i se li ha de reconèixer que administra bé els temps polítics. Com em va dir un alt dirigent del PP a l'inici d'aquesta legislatura: "les obres de Foment a Girona en aquests quatre anys es resumiran en l'acabament del desdoblament Caldes de Malavella-Sils i alguna cosa fins a Maçanet, uns 7 o 9 km d'autovia, això serà tot, desenganyat". I si no hi posem remei, aquestes maleïdes paraules seran profètiques. Unes paraules profilàctiques de la ministra, una ampliació de l'autopista que ja veurem com es paga el 2021 (final oficial de la concessió) i uns quilometres eterns de l'obra de la Seu per un grapadet de quilometres. Ara que la Unió Europea ha posat la lupa sobre com s'han gastat els fons europeus durant vint-i-cinc anys a Espanya avaluant el cost-benefici de les obres, és l'hora de portar el cas de la vergonya de la N-II al Parlament Europeu perquè la Comissió Europea investigui el cas i emeti un informe. Se'n recorden de quan un eurodiputat alemany va portar l’escàndol de la inseguretat jurídica de les cases d’Empuriabrava i Santa Margarita al Parlament Europeu? Ara és l'hora de portar l’escàndol de l'estat espanyol i la N-II davant les institucions europees, que són les que han pagat bona part de la festa i l’escalfament de l'economia especulativa amb diners que no vam saber pair (tot s'ha de dir) en els últims anys. Farem pregunta a la Comissió perquè obri una investigació del cas. Que vegin les vergonyes més enllà del Paseo de la Castellana, edificio Nuevos Ministerios.

El calendari dels propers mesos

Aquesta setmana s’han celebrat cent dies de l’acord d’investidura i governabilitat de la desena legislatura entre CiU i ERC. Algunes persones diuen: sembla que faci molt més. Com que la present no és una legislatura de tràmit, alguns passos polítics són més feixucs i alguns obstacles a remoure més petris. En el calendari polític dels propers mesos hi ha dos punts principals: la presentació dels Pressupostos de la Generalitat per 2013 i la continuació dels passos per la celebració de la consulta el 2014. Si un mateix no s’espavila, hi ha coses que no cauen del cel. Aquest ha estat el cas de la flexibilització del compliment de reducció del dèficit dels comptes del govern català. Recordem que l’exigència del govern central era que els pressupostos del 2013 fossin elaborats amb una previsió de dèficit públic, a final d’any, de només el 0’7%. Això suposava una retallada pressupostària de 4.700 milions d’euros. Del tot inviable per manteniment dels serveis socials bàsics i del tot inacceptable des d’un punt de vista polític pel que suposava de doble raser entre l’exigència d’ortodòxia pressupostària pel govern central i pels governs autonòmics. Jo sempre he sostingut que més enllà de la dimensió nacionalista els partits del govern han de tenir una família ideològic on acomodar-se i treballar. I en aquest cas els nostres contactes amb el Partit Liberal Europeu (ALDE) i els comissaris liberals, entre ells el comissari europeu Olli Rehn, comissari europeu d’assumptes econòmics i monetaris, han estat crucials per flexibilitzar els criteris de reducció del dèficit de l’Estat i de les comunitats autònomes. Dit d’una altra manera: pel compte que ens portava, hem fet la feina perquè l’Estat tingués més temps per reduir el dèficit i, alhora, perquè l’Estar revés de recomanació europea de deixar respirar les finances de la Generalitat. El resultat és que ara es discuteix que el dèficit de la Generalitat es pugui quedar entre el 1’7% i el 1’9% (aquí està l’estira i arronsa) que permetrà fer uns pressupostos igualment molt austers però no impossibles.

El calendari de la consulta. Aquesta setmana hem sabut que els ciutadans d’Escòcia seran cridats a les urnes el 18 de setembre de 2014 per votar en referèndum la seva continuïtat o la seva sortida del Regne Unit. Amb gran naturalitat, amb gran convenciment democràtic, amb una neta batalla per convèncer del sí i del no que ja ha començat als carrers i les places d’Escòcia. Ara per ara el no està per davant en les enquestes però tot dependrà molt del proper any i mig i de l’evolució del quefer polític i fiscal al Regne Unit (convé recordar que el Scottish National Party governa amb majoria absoluta). Una discreta, que no secreta, delegació del SNP, el partit nacionalista escocès, ha estat aquesta setmana a Barcelona per sondejar a qui correspon sobre la data de la consulta a Catalunya. Em sembla que els interessos d’uns i altres, aquí, no són coincidents. Per decidir la data de la consulta a Catalunya, dues marques en el calendari graviten: el 18 de setembre de 2014 (s’hauria de fer abans per si de cas) i el 25 de maig de 2014, data de les eleccions europees. Sóc un ferm partidari de separar el referèndum de la data de les eleccions europees perquè seria tant com convertir aquestes eleccions en una votació patriotera espanyola on votants d’arreu d’Espanya serien cridats a votar en contra del dret a decidir. Un cop decidida la data, s’haurà d’iniciar el procés per intentar fer la consulta amb el coneixement no bel·ligerant del govern de l’Estat. Després encara hi ha la pregunta de si el govern de l’Estat seria capaç de prohibir per la via de la força la celebració de la consulta. Avui per avui és indispensable que els ciutadans de Catalunya ens manifestem a les urnes sobre el nostre futur. És l’única manera d’alliberar tanta condensació política acumulada en els últims anys. Molts ciutadans del món democràtic impol·lut donen per fet que la consulta se celebrarà a Catalunya. Tots nosaltres, que sabem dels humors del Madrid polític, estem amb un punt d’interrogació que s’haurà d’esvair en els propers mesos. Espero que a ningú li tremolin les cames en un cap de carrer tan transcendent. Si ho fem bé, succeeixi el que succeeixi, d’aquí a molts anys seran recordats aquests mesos de 2013 i 2014.

Trens ràpids

He de confessar que des que es va posar en funcionament el tren d’alta velocitat entre Figueres i Madrid, el 9 de gener, encara no havia utilitzat el tren ràpid. Per una cosa o altre, sempre havia fet feina el dilluns a Barcelona o alguna altra part i em sortia més a compte, en temps, l’avió per anar a treballar a les sessions plenàries del Congrés. Aquesta setmana he anat i tornat amb el tren d’alta velocitat. Punts a favor: comoditat i puntualitat. Punts en contra: sets cents quilòmetres en tren, quatre hores o una mica més, són massa temps. Un dia em va tocar al costat, en un sopar, el president d’Iberia, Antonio Vázquez. Parlant d’avions i trens ràpids, em va dir: tot el que sigui més de dues hores o dues hores i mitja de tren, l’avió ja surt més ràpid i eficient. Hi he pensat en aquest viatge. Contents per l’arribada, per fi, del TAV a les comarques gironines, hem de recordar que el vol Girona-Madrid és el que permet el trasllat porta a porta en dues hores i mitja o tres. Benvingut el TAV però el vol continua essent més competitiu i del tot convenient. No ens confonguem. A França el TGV arriba a tots els racons on també hi ha vols. No ens despistem: continuem la recerca d’una companyia per explotar el vol Girona-Madrid.

D’obres ràpides i trens ràpids (menys que els vols)

He estrenat la sortida-entrada a l’AP7 per Sant Gregori, la sortida Girona Oest. I he pensat: quan hi ha voluntat, què ràpid que es pot fer una obra. I que lent que va el desdoblament de la N-II. Tres empreses que treballaven en les obres de la N-II han fet suspensió de pagaments des de 2009. Entre sospitós i inquietant. Les obres les fan empreses privades però la direcció d’obres i la supervisió és pública. Baixes temeràries de preus? Quelcom més? El desdoblament Caldes de Malavella-Sils es va adjudicar, per segona vegada, el setembre de 2012 amb un període d’execució de 15 mesos. El govern ja ens fa arribar una demora de sis mesos en la finalització de l’obra. Per què això és l’obra de la Seu? Aquest tram hauria d’estar acabat el febrer de 2014, d’això se’n diu complir els contractes. Vigilants.

La processó és llarga i el ciri és curt

1699, Besalú. Divendres vaig participar en la processó dels Dolors de Besalú que es té notícia que se celebra des de 1699. Una processó de Setmana Santa de la Catalunya vella: romànic, silenci, austeritat, espiritualitat, continuïtat. Vaig evocar, per contrast, una Setmana Santa viscuda a Sevilla. No hi havia millor manera de posar fre al trimestre polític i a la setmana viatgera que aquest retorn serè i espiritual a la Garrotxa on em varen fer possible. Començant a caminar en processó pels carrers de Besalú en aquella atmosfera de silenci i retrobament, vaig pensar, ciri en mà, en aquella dita “la processó és llarga i el ciri és curt” per resumir tantes vivències d’aquestes setmanes de tràfec i interrogants. Però també em va fer agafar perspectiva, homes i dones de la Congregació dels Dolors de Besalú han donat continuïtat a una devoció i a una tradició que travessa segles, temps bons i dolents, epidèmies i moments de glòria.

Xipre i tots nosaltres. El tema del moment és Xipre, encara que a alguns els hi quedi molt lluny. El pols èpic de la setmana ha estat entre la decisió prepotent d’uns euroburòcrates el cap de setmana passat i la resposta del parlament de Xipre que per dos cops ha votat que no a les mesures inspirades per uns valents que pensaven poder amb els petits i desvalguts. Polítics parant els peus a tecnòcrates. La política és necessària, la bona política. I la resposta només pot ser política europea i no dèspotes europeus d’inspiració alemanya. Tot és possible a Xipre: una renegociació, una deriva cap a Rússia amb el gas com a llenguatge comú, una sortida de l’euro o un assaig d’una Europa a dues velocitats en la zona euro. (És indispensable llegir l’informa de la Fundació Friedrich Ebert sobre el futur incert d’Europa en el qual vaig participar com un dels consultats en una sessió de preguntes a manta a Berlín). No convé i és molt difícil un pas cap al passat en l’euro però així no podem continuar. El rescat de Xipre s’ha xifrat en 17 mil milions d’euros, que és una tercera part del que ha costat el rescat de la banca tòxica espanyola. A Espanya hi ha hagut un rescat parcial bancari, queda clar fent la comparació, oi? I què fer amb els bancs amb injecció de diner públic? Dimecres, conversa amb un jueu amb cases pels quatre punts cardinals del món: “fa quinze anys a Israel van ser nacionalitzats tots els bancs per una crisi financera com l’actual a Xipre o a Espanya. Els ciutadans només entenen que amb els diners dels seus impostos es manegui un banc públic però no que es doni crèdit – amb interessos, és clar- a una banc privat amb exdirectius que haurien d’estar asseguts a la banqueta d’un jutjat”. Qui va fer la nacionalització de la banca israeliana era un ministre d’economies de dretes anomenat Benjamin Netanyahu, avui primer ministre. Ni el meu amic Vladimir ni jo tenim cap sospita de simpatia pel comunisme però ens posen nerviosos els que arranquen les tiretes de les grans ferides a petits pessics.

El ciri és curt. La política madrilenya consumeix els estats d’ànim i els assumptes amb menys temps del que duren uns glaçons en un whisky on the rocks (manllevant Sabina). Ara sí que diuen estar pel diàleg polític amb el govern de la Generalitat. És el tema de la setmana. Els comença a inquietar la capacitat de resistència de la societat i la política catalanes als recursos ja gastats de l’ofec econòmic i els serveis secrets. Nosaltres, amb la dignitat d’una família que li estrenyen les sabates velles però que sap estar, resistim i mostrem que ho farem tot menys el ridícul, que això no és el 6 d’octubre. Alguns, pocs, molt pocs, fins i tot comencen a fer-se la idea que els catalans només alliberaran la tensió institucional creada anant a les urnes a expressar el seu futur col·lectiu. I comencen a pensar que en aquesta consulta entre el sí i el no hi hauria d’haver una tercera pregunta que pensen que podria guanyar. Hi ha una dreta madrilenya, minoritària, més sofisticada i intel·ligent que els vells Hidalgos eterns reencarnats en diputats engominats i previsibles, tertulians d’argumentari enviat des de Gènova 13 i policies nacionals buscant en les zones fosques que tan bé osculten. El diàleg ha començat, el gel s’ha trencat. Entre altres coses, convé assenyalar-ho amb pragmatisme planià, perquè el ciri és curt i les nòmines s’han de pagar a final de mes i l’Estat del Benestar s’ha de preservar a Catalunya. El PSOE encara està en els exercicis espirituals i conspiracions de Capella Sixtina barrinant el nom del nou cartell electoral (Zapatero està convençut que ha de ser Eduardo Madina). Carme Chacón ha caigut en un forat negre.

Escoltin. Miquel Roca, en forma com sempre, va presentar l’esmorzar informatiu de dijous de Duran-Lleida al Ritz. Miquel Roca, veu metàl·lica i estructura gramatical cartesiana, afirma davant l’auditori: “la política espanyola ha perdut capacitat per escoltar. Es declamen successius parlaments sense escoltar a l’altre. Els hi demano, simplement, que escoltin a l’altre encara que no estiguin d’acord amb el que escolten, però que parin atenció, que parin l’orella, en el que diu l’altre. Escoltin”. Aquest defecte explica molts dels mals del fast polítics i fast news d’avui. En aquest món amb tant de soroll ambiental, cada cop s’escolta menys.

Francina Esteve. La professora titular de Dret Internacional Públic de la Universitat de Girona, Francina Esteve, és membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, encarregat d’assessorar el Govern en les vies jurídiques per la consulta. Els hi vaig dir: “no us regalarà les oïdes, farà prevaldre el rigor tècnic des de l’objectiu compartit”. I em van dir: “això és el que necessitem”. Bona senyal. Persones de la talla de la professora Esteve són les que ens convenen en els afers públics. Jo ho vaig dir fa un any i uns cinc mesos...

El subdelegat del Gobierno

El subdelegat se'n va. El subdelegat del Govern d'Espanya a Girona, Carles Jaume, deixa la seva responsabilitat un any desprès de prendre possessió del seu càrrec. Quedarà gravada en la petita història cromàtica de les coses originals de les institucions gironines la seva pressa de possessió ara fa un any. Va costar molt que el Partit Popular trobés un subdelegat del Gobierno. Va costar tant que no va trobar cap funcionari gironí per ocupar aquest lloc. Va costar tant que van haver de portar un assessor del grup parlamentari popular al Parlament de Catalunya. El resultat ha estat una invisibilitat absoluta i una esterilitat laboral molt alta. Vist això, el govern de l'Estat no cal que nomeni nou subdelegat del govern. No cal repetir una escena com la de fa un any, entre l’escopeta nacional i l’última pel·lícula d’Almodòvar.

Can Xabanet. Dissabte dia 16 de març, dinar familiar de celebració d’aniversari del meu pare. La família hem quedat a can Xabanet de Banyoles, restaurant de menjar honest i autèntic (preu honest, substància genuïna) que demostra que el bon menjar no necessita de molta parafernàlia. A Can Xabanet de Banyoles hi serveix des de fa mes de quaranta anys un home del Pla de l'Estany punyeter, ràpid, viatjat, informat... Que n'ha vist de tots colors. En Jimmy, que es fa dir així perquè de jove quan tractava amb les turistes dels càmpings li va quedar aquest nom. En Jimmy diu: "Un dia vaig escoltar que en Ferran Adria i la Ruscalleda van quedar esllomats perquè van servir 33 menús en un migdia. Jo que he fet fins a sis comunions al mateix temps a Can Xabanet d’abans!!!". En Jimmy és un home d'una murrieria colossal. A cada plat, mig a cau d'orella, m’insinua una nova maldat de les coses de la vida i de la política. Amb gran facilitat un li segueix el fil i la taula acaba tota ella prendada de la conversa. En Jimmy de Can Xabanet és un català de soca arrel amb aires d'humor britànic. Preguntin per aquest home despert i tan viscut quan vagin a menjar bé i a un preu raonable a Can Xabanet.

Política italiana. Ahir es van elegir els presidents de les dues cambres parlamentaries italianes. El PD no va decidir la candidata a presidenta de la Cambra fins a l’últim moment i l’elecció del president del Senat va ser un calvari que va donar indicis clars que Itàlia tornarà a les urnes el mes de juny, desprès de l’elecció del nou president de la República a partir del 19 d’abril. El president sortint, Giorgio Napolitano, ha intentat evitar que Mario Monti es converteixi en president del Senat i caigui així el govern en funcions. Seria caos en el caos. Els interessos del professore (10% dels vots) no coincideixen amb els interesso del país. Itàlia sense governació, el sud crema. Al Vaticà, llum nova i veu que parla des del cor. El sud crema, Xipre ha viscut el primer atac de pànic amb el tancament de caixes. De sobte, un dia, sense previ avis, arriba...

Xipre. País petit i una intervenció valorada només en 10.000 milions d’euros. Fa mesos que estava anunciat el rescat de l'economia xipriota just desprès de les eleccions presidencials de fa dues setmanes. Xipre és part de la Unió Europea però és sobretot port franc de bancs amb capital rus i lloc de residencia fiscal -juntament amb Malta- de companyies farmacèutiques que paguen una fiscalitat molt moderada. Xipre i Malta són dos exemples que la integració econòmica i política europea són una retòrica fatigant. S'ha produït el primer "corralito" a l'europea des del naixement de l'euro, restricció en la retirada de diners del banc. Quarts país intervingut. Del sud, queden Espanya i Itàlia, massa grans per ser intervinguts sense que caigui la zona euro. Hi ha vida i creixement econòmic fora de la zona euro. I fins i tot n’hi ha a Alemanya. Però mentre a un diligent empresari català el finançament del seu crèdit li costi set cops més que a un empresari alemany, la UE no funcionarà.