La via directa amb trencants

La via directa i ordenada. Aquesta setmana ha estat fecunda en la política catalana. Només es pot avançar a través del debat democràtic entre diferents punts de vista. I segurament hi havia uns quants assumptes per clarificar. La setmana va començar amb un article de Josep Antoni Duran i Lleida conceptuant el que suposaria “la tercera via” per establir un pacte polític amb l’Estat espanyol en vistes a la celebració de la consulta per exercir el dret a decidir. I la setmana ha acabat amb unes lúcides declaracions de Joan Rigol en les que sosté: “la tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. Ja hem clarificat moltes coses. Fins al dia d’avui, en els canals discrets i oberts de diàleg amb el govern espanyol, no ha arribat cap proposta de pacte d’estatus de Catalunya dintre d’Espanya que podria ser objecte també de les possibles respostes d’una consulta. Tal vegada fins i tot es podria dir que Mariano Rajoy, un home que confia massa que el temps ho pot resoldre tot, estaria disposat a parlar-ne però la faixa que l’ofega per part de sectors del seu partit i de la dreta mediàtica ho fan impossible. Sense novetats, fins al dia d’avui, de la Moncloa. Un dia podrem explicar tota la intrahistòria d’aquest mes d’agost tan laboral i laboriós.

CiU es va presentar a les eleccions generals del mes de novembre de 2012 amb una proposta clara: la creació d’un Estat propi per Catalunya. Cert que uns pensen en un Estat propi plenament sobirà i uns altres en un Estats propi enquadrat dintre l’Estat espanyol. Quants pensen de cada manera? És molt senzill: no tinguem por a la democràcia i preguntem-ho. Fem un procés plenament democràtic. Un debat semblant pot tenir ICV dintre de les seves files. I s’ha vist que en la base i els diputats del PSC, més que en la direcció, també es dibuixen uns interrogants similars. Preguntem-ho. Quan es fa una consulta o un referèndum els partits polítics solen donar una orientació de vot però la decisió és molt més personal i l’opció és molt més d’assumpció de posició personal. Els partits serveixen per enquadrar idees i ideals però hi ha moments que s’ha d’Interpel·lar directament a cada ciutadà. D’aquí a final d’any s’ha d’acordar una pregunta per la consulta. Una pregunta o preguntes en les quals com més ciutadans s’hi sentin còmodes millor per reflectir la voluntat democràtica. Preguntem qui vol un Estat propi i qui no (via directa i consensuada fins al dia d’avui, tronc comú) i preguntem després dintre els que responguin que sí qui vol un Estat propi sobirà i qui vol un Estat propi inserit dintre l’Estat espanyol (aquí arriba el primer trencant de la carretera). Així de senzill i democràtic. Certament també podríem sotmetre a la consulta dels ciutadans de Catalunya qui vol l’oferta de pacte polític que ens ofereixi el govern de l’Estat. Però les setmanes passen i aquesta oferta no arriba. En públic blanden “La Constitución y las leyes” i en privat comencen a ser conscients del “cas català” però no encerten a trobar una oferta “d’estatus” polític. I aquesta és una greu irresponsabilitats. Hi ha moments que els governants han de saber-se moure i ser conscients del terreny nou i desconegut que estan trepitjant. En els anys de la Transició espanyola un home que venia clarament de l’antic règim, el president Adolfo Suárez, va saber llegir els temps que li havien tocat governar i va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i va acordar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució! Això és saber entendre els moments que es viuen. Avui Rajoy no sap entendre que s’ha de moure, que té una responsabilitat a l’altura de la que va tenir Suárez. I Rubalcaba va proclamat la necessitat d’una reforma constitucional per afrontar “el cas català” però fins ara no han escrit ni una línia de proposta negra sobre blanc. Demà llegirem un article de Ramón Jauregui sobre aquest tema però continua sense haver-hi una reacció real dels polítics espanyols. És per això que l’afirmació de Joan Rigol és tan encertada: “La tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. L’Estatut de 2006 va ser un intent fallit de tercera via. L’ordre de les coses ha progressat en la bona direcció perquè allò que es va esmicolar el juliol del 2010 (sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) ara, tres anys després, sigui possible? El 13 de maig de 1932 José Ortega y Gasset va afirmar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “Castilla hizo España y la deshizo”. Doncs això. 

La banalització del nazisme

Aquest passat dimecres 25 de setembre vaig fer una interpel·lació parlamentària al ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, sobre la banalització del nazisme i l’holocaust i la necessitat que aquest fet tingui una resposta contundent per part del Codi Penal. Moviments feixistes que neguen la democràcia, enemics de la democràcia, viuen sense punició en un mar de banalització de les actituds i els discursos de l’odi. Nio parlo només ni principalment dels fets del centre Blanquerna a Madrid l’11 de setembre d’enguany, parlo d’anys de tolerància cap a grups d’extrema dreta que professen l’odi per origen territorial. Vaig pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats amb dues imatges on apareix caricaturitzat el president de la Generalitat amb simbologia nazi que està absolutament prohibida a Alemanya. Vaig llegir l’article 130 del Codi Penal alemany per demostrar que els mateixos que havien difós aquelles imatges aquí a les xarxes socials a Alemanya estarien complint una pena de tres anys de presó. Un regidor del PP de Rebí va difondre una foto d’Artur Mas caracteritzat com a nazi amb la insígnia de les SS. Com poden comprendre, el món democràtic en general i les víctimes del nazisme en particular, expressen sorpresa i rebuig davant aquesta insuportable tolerància amb la banalització del nazisme.  

CiU sol·licita tipificar com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme

El diputat CiU, Jordi Xuclà, ha interpel·lat aquest matí al ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre la necessitat de modificar el codi penal, per tal que sigui tipificat com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme. Xuclà li ha reclamat al titular de Justícia una resposta penal contundenta la utilització de simbologia totalitària.

A més, Jordi Xuclà, li ha retret a Gallardón la dilació entre l'adopció de la decisió marc del Consell Europeu de 2008 relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia mitjançant el dret penal i la seva translació en una reforma del codi penal. "Cinc anys entre el compromís de la Unió Europea de lluita contra el racisme i la xenofòbia i la seva translació en forma de projecte demostren poca diligència, preocupació i sensibilitat dels governs espanyols cap a la ofensa dels discursos basats en l'odi, la violència o els programes polítics i ideològics, que justifiquen el nazisme".

Xuclà ha expressat la seva especial preocupació per la falta d'acció del govern de l'Estat davant l'ús de simbologia nazi per difamar representants que han estat escollits democràticament. En aquest sentit ha posat com a exemple la utilització de símbols nazis prohibits a Alemanya i que actualment estan a la xarxa i que tenen per objectiu ofendre persones electes. Així mateix ha mostrat la necessitat de modificar el marc legal perquè no sigui possible banalitzar l'expressió "nazi" com ha vingut sent habitual per part de diferents líders d'opinió i dirigents polítics.

Jordi Xuclà finalment ha volgut destacar que "vivim en un mar de banalització del nazisme que obre la porta als enemics de la democràcia. Un dels onze detinguts per l'atac a Blanquerna de la Diada és el president del grup neonazi Alianza Nacional que al seu torn va ser l'advocat d'un neonazi que va agredir brutalment un indigent al barri de Moncloa a Madrid. Aquesta permissivitat contra els enemics de la democràcia ens ha de fer reflexionar".

La Constància

El que està succeint a Catalunya els últims dos anys, en termes de reivindicació nacional, podria tenir un nom si estiguéssim en els temps que les botigues es batejaven amb el nom que més caracteritzava la família: La Constància. Talment com a l'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Després de l’èxit de la Via Catalana he rebut missatges de llocs ben diferents del món. Tots ells sorpresos per l’èxit de l'esdeveniment i tots ells preguntat si va de veres. L'11 de setembre de 2013 a Catalunya ha estat portada amb foto a l’International Herald Tribune, al New Yourk Times, al Wall Street Journal.....un quart de pàgina amb foto a Le Figaro, a les portades de la premsa turca....i tantes altres que m'he perdut perquè no he pogut fer un seguiment exhaustiu. Va de debò, és la fatiga de la classe mitja catalana. No és una fatiga filla de la crisi econòmica, no és un fogot que passarà amb la superació de la crisi. La impressió és de sorpresa, per alguns, començant pels cercles polítics de Madrid, i de respecte per a molts. Un respecte que hem treballat durant mesos i mesos i que es basava en dir-los-hi: "respecteu el nostre procés, ja entenem que no ens podeu fer costat perquè les relacions entre Estats són severes, però us demanem que no us pronuncieu en contra". Aquesta ha estat la meva feina molt principal dels últims mesos. Però Letònia ha fet un pas endavant en públic. El record de la cadena Bàltica posterior a la caiguda del regim soviètic segur que hi ha pesat. Però no son els únics. Un exministre de Croàcia i primer ambaixadora Belgrad després de la independència m'ha preguntat: "quant temps fa que te no té teniu un primer ministre català?". Quan la resposta és: des de 1874 i encara el van matar, respon: "és clar, ara entenc moltes coses". Els britànics, tan distants fins fa un temps, ara veuen que les majories socials són diferents que a Escòcia i pensen que les tornes s'han girat, que ara és el cas català el que pot influir en la consulta escocesa del setembre de l'any que ve, d'aquí a un any just. I Israel pregunta i veu les possibilitats d’estrènyer llaços de cooperació científica, tecnològica i comercial. Hi haurà novetats en les properes setmanes. I demà dilluns arriba a Madrid el nou ambaixador davant el Regne d’Espanya i Andorra, haurem de tornar-hi. Tot i que una visita d’escrutini de cinc dies a Catalunya de la secció política de l'ambaixada americana ja va ajudar a esbandir tòpics i prejudicis. Hi ha interès pel cas català per la seva singularitat, pel seu caràcter radicalment pacífic i cívic, per la seva continuïtat, per la defensa del principi democràtic i per la falta de resposta convincent del Govern espanyol. Un govern que potser que respongui amb una solució que arribi tard, que demostri que els radars d’interpretació dels humors a Catalunya estaven desconnectats.

Després hi ha el capítol de l'atac feixista a la delegació del Govern a Madrid. Pensem que episodis de desestabilització d'aquesta naturalesa es poden repetir. Alguna gent ha quedat corpresa. Penso que hi hem d’estar mentalitzats. I que de l’ús de la violència en floreixen encara mes els arguments basats en la raó. Al final d’aquesta setmana m'he trobat un espanyol andalús que treballa en una organització pública internacional i, per primer cop, m'ha preguntat "com seria o com serà" i ja ha aparcat el "és impossible" o el "no pot ser". Insisteixo: un cas únic del que hem de saber fer cada pas amb pulcritud perquè continuem essent observats amb respecte. Aquest mes d'agost un periodista de firma molt reconeguda a El País, Miguel Gonzalez, començava el seu article d’anàlisi amb un "Cataluña se nos va". I continuava constatant la constància dels arguments dels seus amics catalans i recordava que aquest "se nos va" pot portar algun sotrac transitori, segons ells, però que està convençut de la profunditat del corrent de fons. Fa un any, passejant pel pont de Galata d'Istambul amb el Bòsfor de color de plata radiant, un exministre polonès dels anys 90, un dels dos diputats més longeus de Polònia, em deia: "Hi ha tossuderies que jo puc arribar a entendre. Hi va haver un segle que Polònia simplement no va existir en el mapa, amb les terres repartides entre Prússia i Rússia. I com a jueu que sé que durant 2000 anys les nostres famílies cada any nou jueu brindaven dient: l'any que ve a Israel...en la meva condició de polonès i jueu...puc entendre la vostra perseverança". Doncs això, l'any que ve a Jerusalem. La botiga La Constància té una voluntat de ferro, admirada i seguida arreu...elogiada en veu baixa per amics de fa tants anys, bocabadats uns altres. L'any que ve, a Jerusalem.

La guerra de Síria, les lliçons no apreses d’Iraq i les primaveres àrabs

La línia vermella. Un dia, fa un any, el president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que la “línia vermella” per la intervenció dels Estats Units a la guerra civil de Síria -que dura des de fa dos anys i mig i ja ha provocat més de 100.000 morts- era l’ús d’armes químiques. Bé coneix el servei d’intel·ligència nord-americà que el règim de Baixar Al-Assad disposa d’un dels contingents d’armament químic més important del món. Per alguna cosa Síria no havia firmat mai el Tractat Internacional de Prohibició d’Armes químiques i per alguna cosa fa anys i sota administració republicana una inspirada Condoleezza Rice, encara a l’ombra, va escriure un discurs pel president George W. Bush parlant de l’Eix del Mal per referir-se a Síria, Iran i Corea del Nord, les tres principals dictadures amb armament químic. El dia 21 d’agost molt probablement es va traspassar la línia vermella –esperem l’informe dels enviats de Nacions Unides- i a partir d’aquell moment un president dels Estats Units es converteix en amo de les seves paraules i dels seus silencis. De fet, l’administració nord-americana no dissenya prendre partit activament en la guerra civil sinó enviar un missatge que l’ús d’armament químic no pot deixar indiferent a una comunitat internacional que en una immensa majoria dels casos ha renunciat a l’ús d’armes químiques. De fet, el que pensa el Pentàgon s’assembla més al bombardeig de Líbia per Ronald Reagan el 1986 (càstig per l’atemptat contra un avió de passatgers) o als bombardejos de Somàlia i Afganistan de Bill Clinton el 1998. La pròpia administració nord-americana diu que l’objectiu dels bombardejos no és enderrocar el règim de Al-Assad ni atacar centres gordians de l’exèrcit sirià. Un sí però no que, a més, no s’ha produït per sorpresa (com Líbia, Somàlia, Afganistan) sinó amb uns llargs preparatius exposats a l’opinió pública i amb uns socis amb problemes (David Cameron tombat pel seu parlament, això és una tradició democràtica! I François Hollande encara emborratxat per l’èxit de la intervenció ràpida de Mali i absolutament ignorant de les relacions internacionals, Chirac sí que coneixia la carpeta de les tradicionals relacions de França amb Síria i el Líban).

Un sí però no. El General nord-americà Colin Powell, abans de ser Secretari d’Estat, va dir: “Quan em diuen que l’atac és limitat, significa que no els importa si aconsegueixen o no l’objectiu. Quan em diuen intervencions quirúrgiques, m’amago al búnquer”. Una innocència impròpia ha enviat la Casa Blanca. Les intervencions limitades les carrega el diable. Què succeirà si després de la “intervenció limitada” Al-Assad continua utilitzant armes químiques o si guanya la guerra sense negociació? Les intervencions limitades solen arrossegar a una major implicació en la guerra si el cop no és molt encertat (i ara, pel factor temps i pel factor sorpresa, el cop ja no pot ser molt efectiu i limitat). S’ha incendiat el debat, les opinions públiques s’han manifestat en contra majoritàriament (com quasi sempre, tret de després del xoc emocional de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units) i el perill d’inflamació regional al món àrab és evident. El règim d’Al-Assad venia de les velles tradicions laiques del partit panarabista Baas. Amb les recents primaveres àrabs hem vist que la caiguda dels vells dèspotes no porten automàticament demòcrates entregats (lliçó apresa a Iraq). El què convenia era un èxit en les negociacions de Ginebra de mitjans de l’any 2012 entre el Govern sirià i l’oposició, hi havia mecanismes per forçar l’acord però els Estats Units havien decidit mirar cap a casa i cap al Pacífic i la diplomàcia de la Unió Europea continuava enèmica. Aquella oportunitat perduda ens ha portat fins a aquesta falsa solució que es planteja tard i malament. Ara els petroestats del Golf financen les milícies islamistes que combaten al front de l’oposició síria i les televisions Al-Jazira i Al-Arabiya fan de caixa de ressonància. Tots aquests esforços van destinats a la caiguda dels règims dictatorials laics i la instauració d’un islamisme polític rigorosista. Però, paradoxes del joc d’influències regionals, en el mateix front d’oposició a Al-Assad es troben els opositors prooccidentals entrenats als camps d’entrenament de Jordània i finançats per les potències occidentals i demòcrates.

En tot cas, un final dolent. La guerra de Síria, doncs, en tot cas té un mal pronòstic. O guanya Al-Assad, a aquestes alçades criminal de guerra repudiat per la comunitat internacional, o guanya una oposició molt influïda pels règims àrabs més retrògrads que van eixamplant la seva influència fins a provocar reaccions i rectificacions com el cop d’Estat a Egipte del 2 de juliol. És compatible islamisme polític i democràcia liberal? L’edat de la innocència es va acabar després de la guerra d’Iraq i l’intent d’exportar “democràcia express” amb la doctrina de la pau democràtica: dos Estats demòcrates no poden fer la guerra amb tanta facilitat i, a més, sostenien els avaladors de la guerra, les transicions a la democràcia dels països de l’Europa central i de l’est demostraven que el canvi no era tan difícil. Però una segona edat de la innocència ens va arribar amb les primaveres àrabs, quina cosa demostra que l’optimisme humà és resistent. Aleshores vam veure que per la via democràtica es pot arribar a les institucions per anul·lar els trets essencials d’una democràcia (així succeí a Egipte amb el deposat president Mursi). Amb Síria ja no queda molta innocència.....només una indolència de dos anys i mig de desorientació de la diplomàcia occidental i molta i callada feina dels Estats del Golf i dels que volen que la intervenció a Síria tingui conseqüències fins a la caiguda del règim d’Iran (el silenciós Israel al capdavant) . Neoconservadors de fa deu anys i idealistes d’esquerra es retroben en aquest moment d’un realisme pessimista i una cautela indispensable. 

Un curs que despunta, el factor humà que perviu

Ambient distret. He tornat a Madrid per un dia, després de 22 dies de no moure’m de les comarques gironines. Quasi res respira sota el sol i les oficines buides que recorden aquesta absurditat de les vacances seguides de tot un mes. Quasi res respira però un magistrat del Tribunal Constitucional explica a tothom que el vol escoltar a les terrasses del barri de Salamanca que la declaració del Parlament, recordant que Catalunya és subjecte de dret i sobirania, serà declarada nul·la, triturada, per un ple del Tribunal a partir de l’octubre. Han apurat els cinc mesos per no inflamar l’ambient abans de l’11 de setembre però, igualment, Madrid envia senyals d’un desconcert i una manera de fer clàssica per replicar la demanda majoritària de voler votar després de 35 anys d’un sistema territorial oxidat. D’aquí a un any estarem a cap de carrer, sabrem la rèplica i haurem d’haver pensat la dúplica.

Les millors dades possibles. L’increment de l’exportació, el quasi equilibri en la balança fiscal, l’èxit de la temporada turística són les millors notícies possibles per apuntar a una lenta recuperació econòmica que els més realistes diuen que pot estar en solfa l’any 2017. L’economia catalana ha espavilat ràpidament incrementat l’exportació i, ben mirat, el turisme també és ingressos d’economies terceres amb ciutadans que es desplacen fins aquí. Siguem molt conscients que aquest optimisme ha estat una alenada d’oxigen que la propera tardor ens pot refredar, però l’estiu ha estat magnífic des d’un punt de vista de la recuperació econòmica.

Un home informat. He intercanviat algunes idees amb un madrileny informat que fa quaranta anys que passa les vacances a la Costa Brava. Aquí va amb pantaló curt i passa desapercebut, allí és un home de pes i influència. M’ha dit que s’havia llegit les 17 pàgines de l’acord d’investidura i governabilitat entre CiU i ERC, que els  acords es compleixen un a un, que està molt preocupat i que els seus semblants de Madrid no s’han llegit la lletra de l’acord. És el primer insider de Madrid, en nou mesos, que sap diagnosticar el que passa a Catalunya.   

El factor humà. Podria escriure favorablement sobre Joaquim Nadal i la decisió que ha pres de defensar el seu ideari socialista –que no és el meu- per reivindicar un partit que havia estat ric en potència intel·lectual i allunyat de les disciplines de tropa amorfa. Però no ho faré perquè les meves paraules encara podrien ser incorporades a l’expedien de la causa general que sembla que –miops- alguns li han obert. Podria parlar favorablement de l’instint polític de Joaquim Nadal que ha entès que el seu partit, nascut en la lluita per la democràcia i la llibertat, ha de sintonitzar amb un principi democràtic i transversal com és el dret a decidir –i que tothom voti el que pensa-  que tindrà una rèplica política que brollarà dels instints d’esclafament de la nostra identitat nacional dels fills i cosins nostàlgics del passat. Una rèplica potent que veurem a glopades amargues a partir de la tardor que s’acosta. No veure-ho és no analitzar bé el moment polític. Però no ho faré perquè el que és un compromís cívic i transversal alguns curts de mires ho han llegit com una aliança d’un polític que ja ho ha fet quasi tot –quasi, waiting next autumn-  en clau de deslleialtat partidària en temps de mutació del sistema de partits. No ho faré per no ser prova de càrrega. Però en l’observació curiosa de les coses dels poders dels aparells dels partits i el fred de peus que provoquen les iniciatives amb criteri propi, hi ha hagut quelcom que m’ha cridat l’atenció. Fa un temps la tocada de crostó s’hauria bastit d’una primera reacció amb argumentació ideològica o, si s’hagués aplicat la intel·ligència, d’un silenci espès i lànguid. Però no, la transparència de la simplicitat ens ha fet veure que tot es devia a una foto. I així s’ha verbalitzat. Qui ho ha verbalitzat? L’ariet primer i principal és un primer secretari que no hauria guanyat el congrés contra els joves renovadors si no hagués tingut el suport decisiu del qui avui acusa. L’ofesa principal de l’escena política municipal gironina va ser promoguda a la condició de candidata amb el suport decisiu del qui avui li retreu que no va “sortir a la foto”. El factor humà, que els marxistes mai van prendre en consideració -tan obcecats en l’economia-  ajuda a explicar moltes decisions de la petita i gran història. Per això jo sóc de pensament austríac, perquè el factor humà és important.

Torroella de Montgrí. Recta final del Festival de Música de Torroella de Montgrí. Les persones, en una gran majoria, som animals de costums i hem passat el nostre petit procés d’adaptació per deixar l’Església de Sant Genís i acollir amb totes les seves comoditats l’auditori de l’Espai Ter, que té una acústica suprema, excel·lent. Ja hem fet el pas, ja veiem que les comarques gironines tenen un segon auditori de música d’alta qualitat. Josep Lloret, president del Festival, i tot l’equip ja estan preparant una programació per la propera primavera. L’alta ocupació dels festivals de música de la Costa Brava diuen molt a favor del que prioritzem quan gastem més i els diners d’un viatge en avió els destinem al lleure i la cultura prop de casa. Aquesta ha estat l’opció de molts que han pogut fer vacances però aquest any més properes. Els festivals d’estiu baixen el teló, només un té l’equipament per perviure tot l’any, el Festival de Torroella.

Quan els russos van arribar a la Costa Brava

Transformacions en el turisme. D’aquí a uns anys escriurem les memòries del que aquests anys estem vivint en directe: l’arribada d’una important colònia de russos i de ciutadans d’altres repúbliques exsoviètiques que han escollit la Costa Brava com el seu lloc de vacances o, en alguns casos, fins i tot com la seva primera residència. Haurien pogut anar a instal·lar-se a la costa Adriàtica, o al sud de França....o al nord d‘Itàlia....però han escollit la Costa Brava. Convé parlar amb ells per escatir el perquè de la seva elecció. Ho vaig fer l’any passat i ho he tornat a fer aquest estiu. Han vingut per quedar-s’hi, millor conèixer els nostres nous veïns des d’un bon principi. Hi ha una franja de població russa amb un alt poder adquisitiu, altres de turisme de temporada que busquen hotel modest. Hi ha oferta pels dos tipus. Són famílies a les que agrada un luxe bastant explícit i cridaner, absolutament coherent amb les seves formes de vida i la decoració de les seves cases dels seus llocs d’origen. Volen alguns serveis de manera ràpida i estan disposats a pagar en efectiu per un servei a l’instant. A vegades el recepcionista o el director de l’hotel queda una mica parat davant demandes singulars amb gran urgència. Una russa que fa més d’una dècada que viu a Girona i que parla un català perfecte em va explicar aquesta setmana que buscava una casa a primera línia de mar amb accés directe a una platja i perfecta cobertura de wi-fi i 3G. El preu disposat a pagar pel lloguer era altíssim. No va trobar una casa d’aquestes característiques i al final el rus va decidir anar a estiuejar a Xipre, un altre destí preferit. Acostumats a Xipre es queixen dels impostos alts que es paguen aquí. Un ciutadà d’una república exsoviètica li explica a la meva amiga russa establerta a Girona i casada amb un gironí que els tres cotxes que té tot l’any a la seva casa de la Costa Brava, els tres estan matriculats a Alemanya perquè el preu de l’impost d’importació és molt més baix a Alemanya (país que fa dècades que sap fer negocis amb els russos) que no pas en el quadre d’impostos hispànics.

Quina combinació de vol? L’estiu passat vaig tenir coneixement que l’ambaixador d’una rellevant república exsoviètica passava uns dies d’estiu a Sant Feliu de Guíxols. De fet, ell m’ho va comunicar per SMS mentre elogiava la visita a l’espai Thyssen. Fa anys que el tracto a Madrid per les meves responsabilitats com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió d’Afers exteriors. Els vam trobar passejant pel camí de ronda de S’agaró. Anaven acompanyats d’un altre matrimoni, tots amb fills. Vàrem mantenir una breu i protocol·lària conversa a peu dret. Se’m va acudir preguntar als amics quina combinació d’avions havien agafat per arribar a Barcelona: si per Kiev o per Moscou....em van respondre que no, que tenien l’avió privat aparcat a l’aeroport de Girona. Em va quedar una cara una mica d’estúpid, suposo. Aquests tipus de turisme també està a la Costa Brava i diuen que troben a faltar hotels de cinc estrelles per invitar als seus amics. Un canvi en profunditat.

Interès per Dalí. Molts d’ells també tenen un viu interès per l’obra de Salvador Dalí. L’últim cop que vaig estar al museu de Figueres acompanyat una diplomàtica nord-americana, era el mes de maig d’aquest any, vaig notar per primer cop en la parla, la fal·lera per les fotos, els moviments més aviat decidits....que el museu estava ple de russos. El president del Parlament d’una república exsoviètica ha viatjat amb la família a Barcelona aquests dies amb dos objectius: veure el primer partit de Lligar del F.C. Barcelona (un Barcelona-Llevant) aquest diumenge i visitar el Museu Dalí.

El llibre que s’haurà d’escriure. Ja fa anys en Frederic Sunyer, l’amic farmacèutic de Palafrugell, em va facilitar la primera trobada amb el periodista Carles Sentís a la seva casa de Calella de Palafrugell. Des d’aleshores i durant força anys era una agradable tradició de l’estiu repetir la visita i estar una llarga estona xerrant o més exactament escoltant i preguntant a un home tan dens en experiència i coneixements. Recordo que sempre li agradava descriure, amb paraules precises i en veu baixa, els inicis dels turisme a la Costa Brava. Josep Pla, Carles Sentís.....segur que avui pensarien en escriure un llibre o uns papers anomenats, aproximadament, “Quan els russos van arribar a la Costa Brava”.

El Museu del Suro. El dilluns 12 d’agost vaig visitar els responsables de Retecork a la seva seu de Llofriu i després van ser molt amables acompanyant-me a satisfer un desig pendent: visitar el nou Museu del Suro de Palafrugell. Retecork és la federació d’associacions de municipis surers del sud d’Europa. No es pot pas deslocalitzar la producció surera, que sempre es fa prop d’on hi ha suro: Portugal, Extremadura, Catalunya, la costa mediterrània francesa, Sardenya i el nord d’Itàlia. El mapa és precís. En Lluís Medir, farmacèutic de Palafrugell, president de Retecork els últims anys i polític de llarg recorregut i en Guillem Genover, actual vicepresident de la xarxa europea, van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a visitar el nou museu. Si no ho han fet els hi recomano vivament una visita. El projecte museogràfic està pendent d’una actualització que arribarà en breu i el vídeo de mitja hora, molt ben elaborat, ajuda a entendre la importància de l’empresa surera a Palafrugell, el brogit de Can Mario fins l’any 1993, ara fa vint anys. Una magnífica introducció a aquest món és el llibre “La contribució catalana al desenvolupament de la industria surera portuguesa” del professor Jordi Nadal i Oller i el doctor Pere Sala.

Mirant el Canadà? M’han dit que la diputada Carme Chacón, que va estar a 22 vots de ser secretària general del PSOE (que vol dir 11 vots per girar el resultat) ha posat la mirada a una universitat de Canadà on vol anar a impartir classes de dret i federalisme per posar una mica de distància a l’agitada batalla pel lideratge del PSOE. La pregunta a la que no tinc resposta és si farà compatible les seves estades a Canadà amb l’escó de diputada per Barcelona.   

El 2021, l’apocalipsi segons Pere Navarro i la sordesa de Mariano Rajoy

L’any 2021. D’aquí a vuit anys s’acaba el període de concessió i explotació de l’autopista AP-7. Tenint en compte que és una autopista construïda els anys seixanta del segle passat, estem realment a la recta final de la concessió, segons la data del contracte i segons la data reiteradament confirmada en respostes oficials del Govern de l’Estat. Recentment la concessionària de l’autopista ha realitzat diferents obres de millora i ampliació. Dimarts que ve la ministra de Foment inaugurarà l’accés a Fornells de la Selva. Haurem d’estar molt a l’aguait si l’any 2021 s’acaba el peatge d’explotació i queda només un peatge molt més baix de conservació i manteniment. L’antiga autopista entre Bilbao i Sant Sebastià fou la primera de l’Estat que va acabar el període de concessió i ara per transitar per ella es paga una quantitat molt més modesta pel manteniment. D’aquí a vuit anys veurem si hi ha molta lletra petita o no que permet allargar la concessió. De moment, celebrem l’obertura de l’enllaç de Fornells de la Selva tot partint de la tant invocada “presumpció de bona voluntat”.

Una autovia fora de termini. El desdoblament de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils (menys de 5 quilòmetres) no estarà acabat el gener de 2014 que és la data que figura en el contracte de construcció. L’empresa constructora ja ha presentat al Ministeri de Foment fins a dos “reprogramacions” que suposen un allargament en la construcció d’entre 4 i 6 mesos, avui per avui. El govern del PP va heretar una obra empantanegada de l’anterior govern socialista i no ha sabut executar cinc quilòmetres en el període acordat en un contracte. De la resta de la N-II desdoblada, cap notícia.

Els nervis de Pere Navarro. No vull defugir els trasbalsos propis: és cert que el transcendent moment polític que estem vivint a Catalunya està posant potes enlaire el tradicional sistema de partits dels últims vint-i-cinc anys. Començant pel pes de CiU allunyat de les majories absolutes d’altres temps. Però si un líder polític sembla que fa cops de cua en la seva estratègia, aquest és Pere Navarro que ha passat de defensar el dret a decidir a anunciar les set plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si exercim el dret democràtic a decidir el nostre futur després de 35 anys d’un sistema polític rovellat. Navarro deu conèixer l’enquesta que circula pels despatxos de Barcelona i que situa en una forquilla d’entre 16 i 13 diputats els següents partits per l’ordre que els escric: PP, Ciutadans, Iniciativa per Catalunya-Verds, PSC. La direcció dels socialistes catalans ha decidit competir en el terreny del PP i Ciutadans. Que s’oblidin els socialistes catalanistes de tenir en el PSC un partit respectuós amb el dret a decidir. Aquesta és una mala notícia perquè sense els socialistes és difícil eixamplar i explicar el sentit de la consulta en algunes parts importants i molt poblades del país. Afortunadament, són significatius els noms socialistes que recolzen el dret a decidir. Hauríem de mirar que fossin més i més. Les primàries del PSC a Barcelona per elegir el seu candidat a alcalde seran un termòmetre important. Per dir-ho d’alguna manera, el paper del PSC el 2013 i 2014 té el mateix sentit històric que el paper que va jugar el PSUC els anys 1975 a 1983. No és segur que el comportament sigui el mateix.

Què passa a Catalunya? Tradicionalment el titular del poder a l’Estat, en època franquista i en època democràtica, sempre havia tingut a prop un català que li ajudava a entendre els humors i les aspiracions dels catalans. Ens hem de remuntar a López-Rodó i els tecnòcrates de l’època (bons professionals del règim dictatorial que van salvar aspectes importants com el que va aconseguir Josep Maria de Porcioles preservant el Dret Civil català). Convé parlar també de Carles Sentís, un home que no va ser mai ministre però que va convèncer a Adolfo Suárez del retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució (gest d’una transcendència molt alta pel que suposava de continuïtat de la legitimitat prèvia a la Constitució). Narcís Serra va jugar el seu paper en els Governs de Felipe González, no sempre remant precisament en el sentit dels anhels d’autogovern però explicant com fer relacionar González i Pujol (a qui va intentar  enfonsar políticament). Un paper semblant va tenir Josep Piqué el 1996 quan va entrar com a ministre  independent que els dilluns al matí despatxava amb Pujol abans d’agafar el pont aeri cap a Madrid. Zapatero ja no es va recolzar mai ni en Montilla ni en Chacón en l’època de ministres (que volien que Maragall retirés la reforma de l’Estatut un cop el PSOE va arribar a la Moncloa el 2004). Quan Montilla va ser president va enviar alguns missatges sobre la “desafecció dels catalans cap a la política espanyola” que eren un avís seriós i meditat. Però Zapatero va tirar endavant amb els seus instints i conversant amb catalans (no sabem si amb gran maquiavel·lisme o amb una inconsciència terrible. Un cop Miquel Roca va sortir de la Moncloa xocat després d’un dinar amb Zapatero). La qüestió és que el president Mariano Rajoy és el primer president del Govern espanyol que no para l’orella al batec de la societat catalana. En el seu cercle de col·laboradors no té cap català dotat de finezza per desentrellar el moment actual del mal humor dels catalans. El dia que fem l’inventari dels motius que han provocat el lliscament de les plaques tectòniques, no es pot negligir aquest fet. Perquè, és clar, ningú es creu que la senadora Alícia Sánchez-Camacho sigui una veu respectada i ponderada en els cercles de poder de Madrid. 

No apte per a menors d’edat

Fa un any, juliol de 2012, milers de persones estaven preparant la manifestació de l’11 de setembre que va esdevenir històrica amb un milió i mig (dels de veritat) de catalans i catalanes que vàrem expressar cívicament una determinació que s’havia anat covant en els mesos anteriors. Un món s’acabava i un de nou s’albirava. Tot era il·lusió i un punt d’emoció. El mateix mes de setembre el president va anunciar eleccions avançades. Els objectius polítics canviaven perquè tots vàrem saber llegir un nou moment que tot just s’engendrava. Una nova etapa no apte per a menors d’edat en els afers de la brega política nacional.

Ningú va dir que seria fàcil. No era apte per a menors una causa democràtica, l’exercici del dret a decidir, que ha tingut per resposta, no democràtica, informes falsos de la policia espanyola (el ministre de l’Interior ja hauria d’haver dimitit), difamació a cabassats contra dirigents socials i polítics catalans, un increment dels serveis secrets a Catalunya (una salutació des d’aquí), gravacions patètiques i d’encàrrec desconegut en reservats de restaurants de Barcelona, un devessall de lleis que limiten la nostra autonomia política (aquesta és la resposta “intel·ligent” de la política espanyola?), un ofec a les finances de la Generalitat i un president del Tribunal Constitucional espanyol amb el carnet del PP a la butxaca. Ens ho podíem imaginar fa un any? I tot això només és una mostra d’una ofensiva que un dia tots plegats podrem explicar amb més detalls. Una ofensiva que provoca patiment, cert, però que té per resposta la resistència. Alguns dels que van encarregar “que primer es trenqui Catalunya que no pas Espanya” estan sorpresos de la nostra capacitat de resistència.

Ja hi som pel tros però encara en veurem de molt grosses. Fa tres cents anys que no tenim poder substantiu, estem desentrenats en les coses serioses del poder. Ara estem lliurant una batalla democràtica i pacífica que, en bona mesura, també servirà per saber si els catalans tenim prou força i determinació per aconseguir el poder substantiu. Depèn de nosaltres. No tot era la il·lusió pura de fa un any, havíem d’arribar fins aquí. No apte per a menors. Les adversitats formen el caràcter.

La fletxa fallida

Intent fallit. En les últimes dues setmanes poderoses forces han intentat enderrocar el president del Govern espanyol des de les seves pròpies files. Vist a pilota passada, ja fa mesos que es preparava una fletxa enverinada que havia de tocar els òrgans vitals d’un president que molts dels seus han vist amb desgrat des que va perdre les eleccions de 2008. No l’han matat però l’han deixat mal ferit. Rajoy no caurà però la combustió serà lenta i agònica. Veiem com han arribat fins aquí.

La germinació. Ara s’entén molt més la sortida de la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid d’Esperanza Aguirre (a l’espera de nous destins), ara s’entenen molt més les dues entrevistes atrevides i desafiants d’un expresident José María Aznar que es mostrava del tot disponible a tornar a la política activa en les més altes responsabilitats. Tots sabien, des de l’hivern, que el malestar prenia forma en les entranyes de l’home que durant vint anys havia portat les finances del partit i en sabia tants secrets: Luís Barcenas. Ell no tenia la intenció de disparar la fletxa més alta. Ell, peça determinant, tal vegada el cervell, de la trama Gürtel, només demanava protecció i quedar apartat de la causa i dels jutjats. Demanava protecció a un partit hereu d’una tradició política on els òrgans nuclears de l’Estat (fiscalia, jutges, policia...) molts de cops són molt propers a la dreta política, econòmica i mediàtica. Ell, íntimament, creia que el que demanava li havia de ser concedit perquè així “s’havia procedit tota la vida”. Com que passava el temps i no es resolien el seus mals de cap ni es garantien els seus secrets (cortina espessa que amagava grans fortunes pròpies i de tercers al cor d’Europa i a l’Amèrica d’amplis horitzons), va decidir comentar l’assumpte a un advocat inquietant i de feines brutes: Jorge Trias Sagnier, home que tots els que l’han tingut d’advocat n’han parlat malament. Exponent de la burgesia rància amb dificultats per arribar a final de mes. Un home disposat a tot. Per això va fotocopiar tots els documents que li van ensenyar amb la comptabilitat B del Partit Popular i els va entregar – a efectes lucratius no ponderables- al diari El País. Trias Sagnier havia derrapat, Barcenas negava l’autenticitat però redoblava la pressió sobre el partit amb el que mantenia una relació tan íntima amb les persones que es trobaven a les entranyes del comandament. Ell sabia que si obria les comportes, s’emportava per endavant una imatge cultivada durant vint anys, de partit de dretes “decent” i allunyat de la corrupció. Així va guanyar aquest partit les eleccions de 1996 i des d’aleshores havia mantingut aquesta imatge. Imatge impol·luta  tot i que, amb una colossal hipocresia, anava proposant ofegar el finançament públic dels partits (això m’ho conec perquè he estat ponent de les reformes legals dels últims vuit anys en aquesta matèria) mentre rebia finançament privat en un país on, segons un informe de la Unió Europea, el preu de construcció d’un autovia duplica el preu d’una autovia a Alemanya. Caparra de la gran orgia de ciment dels últims 25 anys de fons comunitaris.

Trencament i deslleialtats. El mes de març Barcenas va trencar amb la direcció del partit. Era un asteroide descontrolat que podia impactar en qualsevol moment. Es queixava als anteriors dirigents del partit. I no hi ha res que faci entrar més en comunió les voluntats que un home ferit en conjunció amb els antics a qui no els agrada com ho fan els hereus. La secretaria general del partit de la dreta espanyola no va desactivar la bomba amb cura en cada un dels fils que s’havien de tallar. La senyora De Cospedal (el pare es deia Cospedal, sense el De, quines coses que té la dreta manxega!) va actuar sense tàctica ni estratègia, va cremar les naus i s’ha cremat a ella com a successora (idea que acariciava des del seu cigarral de Toledo). Aquí, una mica a la desesperada, entrava en joc el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, que va rebre ordres de canviar el fiscal i remoure aviat el jutge substitut. Gallardón, corredor de fons que ha ballat amb totes, va pensar que en aquest Far West si queien tots morts ell podia quedar primer. Gallardón es va decantar per la tropa de la conspiració amb Aznar i Aguirre al davant. Gallardón és, avui, un dels homes més odiats a la Moncloa.

Arriba Ramírez Codina. Gallardón no feia la feina, Bárcenas entrava a la presó. El volcà podia explotar en qualsevol moment. Si els papers de la comptabilitat publicats a El País eren una frivolitat de Trias Sagnier, la trucada a El Mundo era traspassar el rubicó. Pedro J. Ramírez Codina, vedet amb plomatge vistós del Madrid de les conspiracions i les fogueres de les vanitats, entrava en acció. Estava decidit: l’objectiu era fer caure Mariano Rajoy Brey (aquest escèptic que va repudiar, per temperament, el pensament dur de l’aznarisme, i que veia passar el temps sense intervenir l’autonomia de Catalunya – “mételes caña a los catalanes, Mariano, que ésto siempre nos da votos”.

El cop no és fatal. El Mundo pública els SMS Rajoy-Bárcenas, el dia després Bárcenas ho explica tot al jutge. Però quan el jutge li demana els “rebuts” de les entregues diu que no els feia “por qué no era elegante”: El PP marianista respira alleugerit. La línia de defensa judicial serà paraula contra paraula. I Bárcenas s’anirà desdibuixant. Les ferides i els odis són immensos dins el PP, Rajoy s’ha salvat però el dany és irreparable. La fletxa ha estat fallida, Aznar rabiós. Avui els dos principals partits espanyols, PP i PSOE, busquen nou cartell electoral per a les eleccions de 2015.

Mentides, vídeos i combustió. Quantes semblances amb aquells trenta mesos embogits del 1993 al  1995. Ara és el president del Tribunal Constitucional el que està tocat per mantenir la seva militància en un partit polític (error, gran error!). El Mariano Rúbio de 2013. I ara, com aleshores, actuació estel·lar de Pedro J. Ramírez Codina. Allò va acabar amb un vídeo amb Exuperáncia Rappú i les fantasies de blonda. No descartin noves estrenes mundials ben aviat en les pantalles de plasma.