La felicitat és de color malva

Iberia es treu el vel. El viatge a la modèstia de l’economia espanyola ha tingut aquesta setmana una manifestació de sinceritat important. Un dels diaris de la dreta madrilenya va publicar aquest divendres l’exclusiva de la primera entrevista al que serà el nou president d’Iberia; Luis Gallego. Un home amb cara de gestor gris i impersonal, aplicat i al·lèrgic a la fira de les vanitats. Ha manifestat: “Si no reestructurem Iberia, pot caure l’aeroport de Barajas”. I després ha explicat els sous de mes de 200.000 euros pels pilots i 650 hores anuals de vol quan les normes internacionals d’aviació civil els hi permeten volar fins a 900 hores a l’any. I els sous astronòmics dels tripulants de cabina (hostesses, sobrecàrrecs...). Iberia era una companyia pública, de bandera, privatitzada a mitges (Bankia era el primer accionista i El Corte Inglés –avui amb un deute de 5.000 milions d’euros- el segon). Iberia representava quasi com ningú el projecte dels grans mandarins dels ministeris del Paseo de la Castellana de Madrid: convertir la capital de l’Estat en el centre radial d’un neocentralisme per la via de les infraestructures (que modulen les economies dels territoris). Madrid, Districte Federal. Iberia va abandonar l’aeroport de Barcelona en una aposta clarament política: Madrid havia de ser l’únic “hub” de l’Estat, un dels principals del sud d’Europa i pont cap a Amèrica del Sud. I sorprenentment l’aeroport de Barcelona es va regenerar amb companyies de nova planta (sense el greix de la parapública Iberia) i amb vols captats per pura lògica d’economia de mercat, oferta i demanda sense l’Estat protector. Gallego afegeix: “sense més ajustos Iberia no aixecarà el cap, seria una companyia zombi”. L’aeroport de Madrid Barajas tindrà connexió de tren d’alta velocitat per intentar salvar unes instal·lacions que aquest any ja han quedat superades per Barcelona. A l’aeroport de Barcelona li va ser negat la connexió amb TAV quan es va dibuixar el recorregut. I l’aeroport de Girona, que té la línia de l’Alta Velocitat a tocar de la terminal, encara no té una estació per falta de voluntat política, tot i que la inversió seria moderada i el retorn altíssim. El color dominant a l’aeroport de Madrid és el vermell cridaner d’Iberia, el color dominant a l’aeroport de Barcelona és el malva discret i seré, tenaç i que aixeca el vol.

El discret encant del malva. Diu el diccionari: “Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva”. Aquesta és una societat bàsicament malva, emprenedora i mediterràniament individualista, liberal sense saber-ho -el blau és el color dels liberals- té unes gotes de color entre el lila i el lavanda, una de les tantes variacions del violat, que dona com a resultat el malva. La felicitat és de color malva, a la catalana. Ho veiem aquests dies: la reacció davant la proposta d’aturar el país una setmana perquè s’aturi l’economia espanyola ha estat replicada a cada tertúlia de cafè, a cada watsap al vol: ens agrada treballar, només ens en sortirem treballant sense parar, ens agrada ser creatius, imaginar i explorar terrenys desconeguts. La cultura del treball i la creativitat s’ha reivindicat aquesta setmana en que s’ha manifestat una de les millors vetes del país. A vegades ens afirmem quan ens neguen. Una noia de Vic camina per la plaça major a primera hora del matí amb boira espessa de tardor i pensa: com podem anar endavant aturant el país?. La Catalunya vella es reivindica laboriosa, presumptament austera i discreta, magmàtica per dintre en idees, pensaments i capteniments. Moltes flors salvatges que es defineixen com a tímides es vesteixen en realitat íntimament de malva.

Motius per votar el 25 de maig. El proper 25 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Per primer cop els partits polítics europeus presentaran candidats a la presidència de la Comissió Europea. I serà elegit el líder amb més escons al parlament d’Estrasburg. El meu amic Pat Cox, expresident del Parlament europeu, liberal irlandès i ara mediador amb Ucraïna per la seva incorporació al partenariat oriental de la UE (en sentirem a parlar d’aquí a una setmana) diu en públic i a tothom qui el vol escoltar: si no hi ha una reacció cívica per tractar seriosament les eleccions europees, el proper parlament pot tenir un de cada tres diputats provinents de partits euroescèptics i xenòfobs. A les enquestes, de forma reiterada, el Front Nacional de Marine Le Pen se situa en el primer lloc en la intenció de vot a França. Però la jugada de Le Pen va més enllà. Per formar grup propi al Parlament europeu és necessita un mínim de 25 diputats elegits en set països diferents de la Unió Europea. La dificultat, més que els 25, és integrar 7 països diferents. Però Le Pen ja ha iniciat contactes amb l’extremadreta holandesa, austríaca i sueca. Sí, a Suècia també hi ha un partit d’extrema dreta. I un camp de confinament de més de 5000 gitanos, roms ens hem d’acostumar a dir, que aviat serà motiu d’escàndol pel far de la civilitat escandinava. No és cert que el dia després de votar el parlament europeu no canviï res a les nostres vides. Comencem a calcular el cost de la no-Europa per pensar-hi seriosament.

Àstrid-21. Aquest any he pogut tornar acompanyar les famílies que amb tanta empenta organitzen, des de fa 17 anys, el sopar de la Fundació Àstrid-21 de Girona. Un sopar solidari per recollir fons. Pares i mares que es dediquen en cos i ànima a la integració social i educativa de nois i noies amb síndrome de Down. Abans de començar el sopar hem gaudit d’una representació de vint minuts de “Romeu i Julieta” amb nois amb síndrome de Down, una estona per pensar. Ara fa trenta anys de la llei d’integració social del minusvàlid, la Lismi, que va impulsar el professor Ramon Trias Fargas que va ser pare d’un nen amb síndrome de Down. Afortunadament moltes coses han canviat a millor en aquests trenta anys de vigència de la llei. El color d’Astrid-21 també és el color malva. Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva.   

Allò que no surt als titulars, desafortunadament

1.700 milions. He viscut en viu i en directe el tracte vexatori de l’Estat amb la Generalitat per transferir-li els diners necessaris per arribar justets a final d’any. He viscut com el Govern de l’Estat comunicava al de la Generalitat que no podria disposar dels 1.700 milions del Fons Autonòmic de Liquiditat (“un toque necesario a los nacionalistes catalanes”). Tres setmanes després he presenciat com el ministre Montoro deia al diputat Sánchez-Llibre que la Generalitat podria disposar dels diners que li eren negats. Comunicació primer en privat, als escons de l’hemicicle, i després en una resposta parlamentària a la sessió de control del Congrés dels Diputats. Trucades a Barcelona per anunciar la “notícia”, trucades del president de la Generalitat i del conseller d’Economia per saber quan es faria efectiu l’ingrés per poder pagar a proveïdors (farmacèutics, en primer lloc). I un cop la mel a la boca, una setmana i mitja més de vexació pública. El temps necessari perquè els farmacèutics facin una parada de tot un matí, els canons del malestar apuntant a la Generalitat per pur càlcul de l’equip de Moncloa. El temps necessari per muntar-se una foto (que els va sortir com un tir per la culata) a la delegació del Govern de l’Estat a Barcelona amb la inefable delegada Llanos de Luna: ¨Nosotros pagamos las facturas de la Generalitat”, amb els nostres diners en un pur regateig d’aixeta tancada i autonomia financera suspesa. Finalment, el divendres 8 de novembre el ministre Montoro anuncia en un acte del Partit Popular a Còrdova que els diners seran transferits el 16 de novembre. Un mes de calvari polític i d’asfíxia econòmica premeditada per part del Govern de l’Estat. Això ho he vist amb els meus ulls i ho he viscut en primera persona. És clar que els pressupostos de la Generalitat pel 2014 son esquàlids, mínims, de supervivència. Estem sotmesos a uns criteris de reducció del dèficit que l’Estat no s’aplica a si mateix. Estem bevent el calze amarg de l’asfixia econòmica premeditada que ja va anunciar el professor Ramon Trias Fargas els anys 80. Això haurà de tenir una sortida aviat. Convé, mentrestant, que les coses se sàpiguen. No sé la sort de CiU en temps de crisis que sempre erosionen a qui governa, però pronostico una caiguda notabilíssima del Partit Popular a Catalunya. La seva intel·ligència política i el seu radar estan atrofiats.

Un periodisme amb memòria, si us plau. Ara, a vegades, es practica un periodisme sense memòria, pla, presentista, sense fons d’armari, sense record dels antecedents. Aquesta setmana se’ns han anunciat les adjudicacions de les redaccions de projectes de “duplicació de calçada” de la N-II en el tram nord de Vilademuls fins a la Jonquera. Sembla una gran notícia, oi? Però el periodisme també és recordatori i interpretació. I anunciar una redacció de projecte d’una “duplicació de calçada” vol dir també llançar definitivament a les escombraries els projectes ja redactats – amb els seus costos econòmics, que s’han de valorar- per fer una veritable autovia entre Girona i la Jonquera i entre Maçanet de la Selva i Tordera. En resum: els més de 8.000 km d’autovia de l’Estat a tota la geografia hispànica a Girona quedaran reduïts al tram Fornells-Sils. La resta, duplicació de calçada, que vol dir dues vies amb més revolts i prestacions “low cost”. Està això bé o malament? Ho podem valorar i jutjar en un territori amb una autopista en paral·lel que acaba la seva concessió (sobre el paper) l’any 2021. Però no ens podem menjar acríticament totes les notes de premsa del ministeri de Foment sense posar-les en context. També se’ns anuncia la construcció del pont que connectarà Caldes de Malavella amb les obres de desdoblament (aquí sí) de la N-II. Potser seria bo completar la informació recordant que aquestes obres haurien d’haver estat acabades el 2009 i que respecte el contracte de construcció actual (que preveu un període de construcció de 15 mesos que acaba el gener de 2014) les obres porten un retard de entre sis i nou mesos. Exigim responsabilitats a qui calgui, però primer tinguem memòria per poder-la exercitar.

Renovació imminent. Entre el proper dilluns i dimarts es farà públic l’acord parlamentari per la renovació dels 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. Atenció a una possible nova presència gironina en aquest nou Consell que tindrà algunes novetats. Una d’elles és que dels 20 membres, només 6 tindran dedicació exclusiva. Els altres membres continuaran exercint les seves funcions actuals de magistrats o juristes. Un invent de l’equip de Moncloa (els sorayos) per vendre “reducció de greix” a les institucions. Però a vegades aquestes mesures de to populista (recordem els cops de destral de José Bono al parlament) acaben tenint efectes contravinguts. Ja veurem com podrà ser l’exercici de l’advocacia o de la magistratura per part de persones que decidiran nomenaments tan importants com presidents d’Audiència o magistrats dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, i que continuaran emetent informes jurídics de gran transcendència política. Els telèfons professionals no pararan de sonar. Personalment, sóc partidari de càrrecs públics ben remunerats i amb un quadre molt alt d’incompatibilitats. 

Una altra forma d’exportació. Si vostès agafen qualsevol vol de Lufthansa es trobaran que els hi serveixen una xocolata catalana de marca Simón Coll i fabricada a Sant Sadurní d’Anoia. Si vostès volen amb un vol d’Air France de llarg recorregut els hi serviran el menjar amb uns vols i uns plats que van acompanyats d’un prospecte que explica que el dissenyador català (sic) Eugeni Quitllet ha dissenyat uns recipients més ecològics que redueixen un 30% les emissions de CO2. Si vostès visiten les galeries més selectes del millor barri de Tokio, trobaran una botiga de la marca Castañer, amb seu a Banyoles. El nostre futur és l’exportació de qualitat, que vol dir trencar-se primer el cap aquí per oferir quelcom únic.    

Escolta Espanya?

Dinàmic debat català a Madrid. He acabat la setmana política a Madrid el divendres amb un debat a la Universitat Carlos III a Getafe sobre el moviment sobiranista català. Un públic molt nombrós de joves estudiants de dret, ciències polítiques i altres matèries. El debat ha anat bé, majoritàriament constructiu. A la taula: Enric Juliana, Albert Rivera, Juan Fernando López Aguilar, el nou president del Centre Català de Negocis, Ester Capella, senadora, i jo mateix. Albert Rivera està poc vitaminat, el dia del llançament del seu partit a nivell de tot l’Estat han aparegut informacions sobre un presumpte ús irregular dels fons de la fundació del seu partit. Joan Fernando López Aguilar, a vegades tan brillant i obert de mires, en aquesta ocasió està especialment agre i negatiu. Ells dos només invoquen la Constitució i les lleis. Jo intento explicar que no poden tancar els ulls al que represento com a electe: un ampli espectre de classes mitges catalanes que durant vint-i-cinc anys s’havien adherit a la idea del reconeixement del fet nacional català dintre de l’Estat espanyol s’han cansat de la frustració d’aquesta via i han sortit en tromba a capgirar l’agenda clàssica dels partits polítics catalans empenyent per una consulta i acaronant la idea d’una Catalunya sobirana. Aquesta força s’ha de canalitzar políticament? Sí. El govern del PP ja té decidit el seu paper: no moure ni un paper i esperar que aquesta energia s’estavelli contra el mur de la superioritat de l’Estat espanyol. Aposta molt de l’estil Rajoy –així ha guanyat els seus congressos i ha fet caure els seus oponents- però d’un perill evident en unes democràcies globalitzades que es miren. Rajoy creu que no té cost que “el cas català” salti a l’escena internacional perquè en les relacions entre Estats ningú apostarà per reconèixer el capteniment dels catalans manifestat en algun tipus de cita a les urnes. Jo no n’estic tant segur. Molts ambaixadors pregunten i envien informes, molts somriuen per dintre davant la miopia política de la cort de mandarins que envolten el president del Govern espanyol. Algun dia ho podrem explicar tot. M’han convocat a una taula rodona el dia 30 d’octubre a la Universitat de Salamanca per tractar de les pacífiques i democràtiques demandes de la majoria del poble català d’exercir el dret a decidir. Ponents: José Bono, Albert Rivera, Santiago Abascal (ex-PP fundador del nou partit d’extrema dreta de Vidal-Quadras) i jo mateix. Espero tornar viu i íntegra a casa.

Més AVE. De la lectura del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per 2014 he tret una dada pròpia de l’època de quan les infraestructures eren una gran bacanal de negoci i inauguracions: per l’any 2014 l’Estat espanyol es disposa a gastar 8.700 milions d’euros en obres del tren d’alta velocitat. Una quantitat immensa, que s’apropa al deute total que l’Estat té amb Catalunya. D’aquests 8.700 milions només 467 es dedicaran a l’Eix Mediterrani, zona de la península que acull el 50% de la producció del PIB espanyol. La resta cap a Galícia, la terra del president del govern i de la ministra de Foment. Jo no tinc res contra els gallecs, però sempre, i més en temps de vaques magres, és indispensable estudiar el cost/benefici de qualsevol obra pública. Un quilòmetre d’AVE costa 18 milions d’euros de mitjana. I el seu manteniment anual supera els 8.000 euros.

Deliberació. Una paraula estretament vinculada amb la democràcia és la paraula deliberació. Aquest dimarts passat vam tenir al Congrés dels Diputats el debat de les esmenes de totalitat a la llei espanyola del servei exterior (la primera llei de l’acció exterior i les relacions democràtiques en 35 anys). De forma quasi inevitable en el seu quefer, el ministre Margallo va derivar el debat en el moment polític actual que viu el debat sobre la sobirania a Catalunya. El ministre d’Exteriors va reclamar el dret a saber per què els ciutadans “no estiguin enganyats”. És el primer cop que veig un membre del govern central entrant en el debat de fons, sense negar la major. Han intentat cancel·lar la qüestió catalana de mil maneres –algunes des de les clavegueres- durant els últims dos anys. Com que el debat perviu, més candent que mai, alguns ja entren en la fase de l’argumentació, encara que sigui el que jo pugui considerar el debat de la por. Un recent argumentari intern del PP recomana als seus quadres començar a parlar de pensions....parlem-ne!

“Viva Espanya”, va dir. L’exercici eficient de la política, perquè sigui útil i de profit, requereix d’altes dosis de cap fred, estratègia, capacitat d’empatia, capacitat de lligar caps i, al final, un punt de fortuna. Però també hi ha moments perquè aflorin glopades denses d’història, conviccions....que remouen les entranyes en el moment menys pensat. Dimarts vam discutir i votar les emenes a la totalitat a la llei espanyola del servei exterior. Els portaveus vam anar fixant posició. El diputat del grup mixt Alfred Bosch d’ERC puja a la tribuna per utilitzar els seus tres minuts (perquè s’ha de dividir el temps amb l’ampli nombre de diputats del grup mixt). I en un moment de la seva intervenció recorda que tal dia que aquell (15 d’octubre) de fa 73 anys va ser assassinat el president Lluís Companys i demana uns segons de silenci pel seu record. Cadascú utilitza el seu temps a la tribuna com vol. Diputats del PP remuguen durant aquells segons eterns. I de les files del PP, banda de la muntanya, un diputat madur del PP, pèl tenyit, cara de tenir ganes de fer amb els catalans el mateix que van fer el seu pare i els seus oncles, crida: “Viva Espanya”.  Aquest cretí o és un gran ignorant amb ganes o és un gran falangista nostàlgic que avala amb el seu crit l’assassinat d’un president democràtic extradit a l’Espanya de Franco pels nazis que el van apressar a França. Tinc la gran sort de tenir en l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa una reunió de parlamentaris on trobo brillants exponents de la dreta democràtica europea que em fan reafirmar en la convicció que al PP encara hi ha elements franquistes que la fan estranya als estàndards democràtics. A un diputat del PSC li repugna tant com a mi aquesta reacció.  A un votant del PSC se li posen els pèls de punta quan veu alguns subjectes a la manifestació del 12 d’octubre. Potser el que falta és una idea clara i inclusiva d’Espanya. Quan la dreta es fa seva la idea d’Espanya, el mateix estat se’n va pel pedregar. 

Postal de Dubrovnik

Treballant. La meva manera de treballar el dia 12 d'octubre és participar a l’assemblea parlamentària de l'OTAN que un cop a l'any es reuneix. Aquest any a Dubrovnik, coincidint amb la recent incorporació de Croàcia a la Unió Europea des de l'1 de juliol de 2013. Si escric sobre aquesta reunió és perquè en aquests mesos una feina essencial és explicar el que succeeix a Catalunya a la comunitat internacional. En poques hores, són molts els parlamentaris que m'han preguntat cap a on va Catalunya. A la reunió del grup liberal hi he fet una petita referència però a instàncies d'un diputat belga he hagut de contestar més preguntes. Un històric diputat lituà se m'ha acostat per dir-me: "gràcies per agafar la Via Bàltica com a model per a la vostra via Catalana. Va ser impressionant seguir la vostra via". Així queda dit. Els britànics parlen amb orgull de la seva qualitat democràtica després d’acordar el referèndum d’Escòcia pel setembre de 2014. També m'ho recorden amb un punt de ganes de posar el dit a l'ull al Regne d’Espanya després de la sobre representació del ministre Margallo aquest agost passat sobre Gibraltar, amb una clara voluntat de tapar la loquacitat de l’extresorer del PP. El meu amic Julio Miranda, el diputat mes veterà de Portugal, des de 1974, un socialista de la revolució dels clavells, també em pregunta amb interès sobre els moviments somorts però sostinguts en la plataforma ibèrica. El pont aeri Barcelona-Lisboa hauria de ser molt mes actiu.

Itàlia. Aquí també he conegut tres nous parlamentaris del Moviment 5 estrelles, el partit iconoclasta que en les últimes eleccions parlamentàries del mes de febrer van aconseguir un 25% dels vots. Gent curiosa, novíssims en política, elegits internament en una votació per Internet entre afiliats i simpatitzants. No intervenen en els debats polítics. El pas no fàcil de traslladar el pàlpit del carrer (porco governo!) a les institucions. Una experiència interessant: "entrin, entrin i prenguin decisions, prioritzin, agafin temes per portar al parlament....". Parlem de l'inestable govern italià, un govern amb una mala salut de ferro. Ells, i diputats dels partits clàssics, PdL i PD, creuen que el govern durarà per dos motius. En primer lloc perquè el proper any la presidència rotatòria de la UE se la dividiran mig any cadascú Grècia i Itàlia (un accent del sud en l'Europa germanitzada!). Aquestes presidències són una petita garantia d’estabilitat en els precaris governs grecs i italians. El segon motiu és que els dos partits clàssics, PdL (ara Forza Italia) i el Partito Democratico necessiten temps per trobar nous líders. Silvio Berlusconi es un àngel definitivament caigut al seu infern càlid i confortable de serveis socials i altres sentències que estan apunt d'arribar-li. Pel que fa a l'esquerra el mediàtic i fàcil alcalde de Florència, Renzo (zapaterisme lleuger) està apunt de ser reduït pels vells comunistes sofisticats (Massimo D'Alema i Romano Prodi al capdavant) que no li perdonen que no batallés per un president de la República del Partito Democratico. Zapatero cancel·lat abans d'arribar al Govern. El que preparaven els vells socialistes espanyols el març de 2004.

Croàcia. aquesta es la meva segona visita amb propòsits polítics a Croàcia, un nou Estat de la UE amb 4'6 milions d'habitants. La independència de Croàcia no va ser fàcil, la guerra amb els serbis va durar des de 1991 fins a 1995 i fins a 1998 hi va haver tensions a la frontera de l'est, amb una missió internacional d’estabilització de l'OTAN. Un país que aixeca el cap després d’anys de guerra. Els veterans de guerra són un col·lectiu important i poderós en aquest país. Qualsevol home de més de 38 anys croata de ben segur va participar a la guerra. A mi em fa impressió encara quan puc crear un clima de confiança amb persones de països amb guerres recents i poder preguntar: "vostè devia matar durant la guerra, oi?". I aleshores t'expliquen la seva experiència. L'Europa propera, els Balcans que els anys 90 del segle passat els governs europeus no varen saber intervenir. Un cop més els americans van parar unes guerres europees. Ara els americans estan molt més posats dintre de la política domèstica després de sortir escaldats d'Iraq, Afganistan i apunt d’equivocar-se amb Síria. Això demostra que no és el mateix estabilitzar països laics en el poder públic que països de preeminència religiosa en l'esfera pública. Els Balcans...tantes ferides que es van tancant!  Avui Sèrbia s'asseu en aquesta reunió com a membre observador (volen entrar a la UE però no a l'OTAN) amb vells enemics de guerres cruents. A Croàcia l’església Catòlica juga un paper molt important en la definició de la identitat nacional. Aquest és lloc de frontera, falla entre dos imperis: l’otomà i l’austrohongarès. Aquest és un lloc de fractura des de la primera guerra mundial. Ara, la convivència ha tornat. Des de 2001 no es fa un cens de Bòsnia-Hercegovina. En breu s’haurà acabat el nou. Aleshores sabrem quants bosnians-croates hi ha i quants d’ells tenen la doble nacionalitat. Bòsnia....l'Estat mes dèbil dels Balcans. Hi ha un vol low cost de Barcelona a Dubrovnik....els hi recomano una escapada en època de bon temps. I baixar fins a lloc màgic i barat de l’Adriàtic: Kotor, a Montenegro....un racó de pau, un dels pocs llocs del món que he conegut que recomano vivament visitar.  Acabo aquí les meves línies, torno a treballar aquest 12 d’octubre amb els col·legues parlamentaris. Feina de profit.

Una valoració dels pressupostos generals de l’Estat pel 2014: L’Estat es retira de Girona.

L’Estat es retira. Fa molts anys que, en les meves responsabilitats parlamentàries, i inclús abans, m’he dedicat a estudiar els pressupostos generals de l’Estat i la seva inversió a les comarques gironines. Després d’estudiar durant aquesta setmana els PGE del Govern del PP pel 2014 i les inversions a les comarques gironines crec que es pot dir que són un pressupostos paupèrrims (d’un Estat pobre, molt pobre, a l’hora de tornar en forma d’inversió el que paguem en forma d’impostos els catalans), misèrrims (quatre inversions de pura xavalla a Girona) i en algun aspecte miserables (el 80% dels propietaris de tot l’Estat amb terrenys expropiats pel TAV i que no han cobrat es concentren a les comarques gironines). Uns pressupostos d’un Estat que es retira, per segon any consecutiu, de les comarques gironines. Com a ciutadans que paguem els nostres impostos a l’Estat aquest és un tracte inacceptable.

Baixa la inversió un -63%. Respecte als pressupostos de l’any passat, que ja van ser de caiguda, la inversió a Girona baixa un -63%. La inversió a tot Catalunya baixa un -25’5%. El pes de la inversió a Catalunya sobre el conjunt d’Espanya és d’un 9% quan el pes del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol aquest any ha pujat fins als 19%. Inacceptable. Comunitats autònomes com Galícia, Castella-la Manxa i Andalusia incrementen la inversió. Es pot dir que després de l’arribada del tren d’alta velocitat era indefectible una caiguda en la inversió a Girona. És cert, el tren ha arribat 22 anys després que arribés a Sevilla (el món al revés) i ara les prioritats son unes altres: carreteres, costa, ferrocarril convencional i pagar els propietaris expropiats!. Quina és la resposta pressupostària a tots aquests requeriments? 9’7 milions d’euros per acabar les obres dels 6’7 quilòmetres del tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils. La resta, res de res. Parlem un moment de la “gran” inversió del govern del PP a la N-II.

450 metres de N-II per any. Els representants del PP han afirmat que amb aquests pressupostos i amb l’actual Govern a l’Estat s’acaba la “maledicció” de la N-II. És per fer plorar. L’any 1995 es va començar el projecte de desdoblament de la N-II. Fins ara s’han desdoblat 8 quilòmetres. Són 450 metres de N-II desdoblada per any. Els pressupostos del 2014 són els del tercer any del govern del PP, hi haurà eleccions generals el novembre de 2015. Quin serà el llegat d’aquests 4 anys de PP amb majoria absoluta?  L’any 2009 van quedar empantanegades les obres de la N-II a Caldes de Malavella per suspensió de pagaments de l’empresa. El govern del PSOE va ser incapaç de reiniciar les obres. El govern del PP va readjudicar les obres d’aquests 6’7 quilòmetres l’octubre de 2012 amb un contracte que contempla un període per fer les obres de 15 mesos. Aquests 15 mesos s’acaben el gener de 2014. Les obres no s’acabaran en el termini acordat per contracte. La ministra va reconèixer l’agost un retard que pot ser de 6 a 9 mesos. L’any passat es van consignar 15’3 milions d’euros per aquest tram, partida que no s’ha gastat. Aleshores, la gran medalla del PP en quatre anys serà acabar una obra empantanegada des del 2009. Res més. Per primer any els pressupostos oficialitzen la decisió del govern de no desdoblar el tram Maçanet de la Selva-Tordera (8’5 quilòmetres), quin gran error deixar despenjat de la xarxa d’autovia un pol de població de 200 mil habitants al sud de les comarques gironines. I res mes. 

Els mínims. Són anys de reducció pressupostària, d’acord, però quins són els mínims més mínims que s’haurien d’esperar de l’Estat a les comarques gironines? Desdoblament de la N-II més al nord de Medinyà-Orriols (un milió d’euros invertits per adaptar la sortida de l’AP-7 a Vilademuls que si depengués d’Abertis ja estaria en funcionament però que la lentitud burocràtica de l’Estat fa que es posposi fins al juny del proper any), la variant d’Olot per ser la peça pendent de l’eix Vic-Olot-Figueres-frontera francesa que fa que els camions no puguin circular per tota aquesta via i arruïnen el cost benefici potencial del túnel de Bracons, inversions en el litoral de la Costa Brava (camins de ronda, el Molinet, S’abanell...) i, sens dubte, la gran obra oblidada: el baixador de la línia del TAV a l’aeroport de Girona-Costa Brava. Aquesta inversió, estratègica, multiplicaria les possibilitats de l’aeroport de Girona. Fa unes setmanes PSOE (autor de la iniciativa) i PP es posaven d’acord per accelerar l’arribada de l’alta velocitat a Barajas. Aquí tenim l’únic aeroport de la península Ibèrica amb una línia TAV enganxada a l’aeroport i no volen fer un simple baixador que potenciaria els dos mitjans de comunicació.

Per què ens hem de creure aquests pressupostos? El descrèdit sobre el grau d’execució dels PGE és ja llegendari. Els mandarins dels ministeris foten el que volen passant del que ha aprovat el Parlament, any darrera any. Els del PP van dir que pressupostarien menys però que allò que estigués als pressupostos es compliria i tampoc ha estat així. Aquesta diari recollia aquesta setmana que en el que portem d’any l’Estat només ha licitat 5 milions d’euros a les comarques gironines...El que s’ha de veure és per on va la intenció política. L’Estat amb més quilòmetres d’alta velocitat per habitant de tot el món encara es disposa a gastar el 2014 2.800 milions en alta velocitat! Tots ells dedicats a Galicia...excepte 414 dedicats a l’Eix mediterrani, on es concentra més del 50% del PIB espanyol. Això no té remei: si el càstig és pel moment polític que viu Catalunya, aquests pressupostos acceleren la desafecció. Si és perquè els hi surt de les entranyes l’ofec, la conclusió és la mateixa.  

La via directa amb trencants

La via directa i ordenada. Aquesta setmana ha estat fecunda en la política catalana. Només es pot avançar a través del debat democràtic entre diferents punts de vista. I segurament hi havia uns quants assumptes per clarificar. La setmana va començar amb un article de Josep Antoni Duran i Lleida conceptuant el que suposaria “la tercera via” per establir un pacte polític amb l’Estat espanyol en vistes a la celebració de la consulta per exercir el dret a decidir. I la setmana ha acabat amb unes lúcides declaracions de Joan Rigol en les que sosté: “la tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. Ja hem clarificat moltes coses. Fins al dia d’avui, en els canals discrets i oberts de diàleg amb el govern espanyol, no ha arribat cap proposta de pacte d’estatus de Catalunya dintre d’Espanya que podria ser objecte també de les possibles respostes d’una consulta. Tal vegada fins i tot es podria dir que Mariano Rajoy, un home que confia massa que el temps ho pot resoldre tot, estaria disposat a parlar-ne però la faixa que l’ofega per part de sectors del seu partit i de la dreta mediàtica ho fan impossible. Sense novetats, fins al dia d’avui, de la Moncloa. Un dia podrem explicar tota la intrahistòria d’aquest mes d’agost tan laboral i laboriós.

CiU es va presentar a les eleccions generals del mes de novembre de 2012 amb una proposta clara: la creació d’un Estat propi per Catalunya. Cert que uns pensen en un Estat propi plenament sobirà i uns altres en un Estats propi enquadrat dintre l’Estat espanyol. Quants pensen de cada manera? És molt senzill: no tinguem por a la democràcia i preguntem-ho. Fem un procés plenament democràtic. Un debat semblant pot tenir ICV dintre de les seves files. I s’ha vist que en la base i els diputats del PSC, més que en la direcció, també es dibuixen uns interrogants similars. Preguntem-ho. Quan es fa una consulta o un referèndum els partits polítics solen donar una orientació de vot però la decisió és molt més personal i l’opció és molt més d’assumpció de posició personal. Els partits serveixen per enquadrar idees i ideals però hi ha moments que s’ha d’Interpel·lar directament a cada ciutadà. D’aquí a final d’any s’ha d’acordar una pregunta per la consulta. Una pregunta o preguntes en les quals com més ciutadans s’hi sentin còmodes millor per reflectir la voluntat democràtica. Preguntem qui vol un Estat propi i qui no (via directa i consensuada fins al dia d’avui, tronc comú) i preguntem després dintre els que responguin que sí qui vol un Estat propi sobirà i qui vol un Estat propi inserit dintre l’Estat espanyol (aquí arriba el primer trencant de la carretera). Així de senzill i democràtic. Certament també podríem sotmetre a la consulta dels ciutadans de Catalunya qui vol l’oferta de pacte polític que ens ofereixi el govern de l’Estat. Però les setmanes passen i aquesta oferta no arriba. En públic blanden “La Constitución y las leyes” i en privat comencen a ser conscients del “cas català” però no encerten a trobar una oferta “d’estatus” polític. I aquesta és una greu irresponsabilitats. Hi ha moments que els governants han de saber-se moure i ser conscients del terreny nou i desconegut que estan trepitjant. En els anys de la Transició espanyola un home que venia clarament de l’antic règim, el president Adolfo Suárez, va saber llegir els temps que li havien tocat governar i va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i va acordar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució! Això és saber entendre els moments que es viuen. Avui Rajoy no sap entendre que s’ha de moure, que té una responsabilitat a l’altura de la que va tenir Suárez. I Rubalcaba va proclamat la necessitat d’una reforma constitucional per afrontar “el cas català” però fins ara no han escrit ni una línia de proposta negra sobre blanc. Demà llegirem un article de Ramón Jauregui sobre aquest tema però continua sense haver-hi una reacció real dels polítics espanyols. És per això que l’afirmació de Joan Rigol és tan encertada: “La tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. L’Estatut de 2006 va ser un intent fallit de tercera via. L’ordre de les coses ha progressat en la bona direcció perquè allò que es va esmicolar el juliol del 2010 (sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) ara, tres anys després, sigui possible? El 13 de maig de 1932 José Ortega y Gasset va afirmar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “Castilla hizo España y la deshizo”. Doncs això. 

La banalització del nazisme

Aquest passat dimecres 25 de setembre vaig fer una interpel·lació parlamentària al ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, sobre la banalització del nazisme i l’holocaust i la necessitat que aquest fet tingui una resposta contundent per part del Codi Penal. Moviments feixistes que neguen la democràcia, enemics de la democràcia, viuen sense punició en un mar de banalització de les actituds i els discursos de l’odi. Nio parlo només ni principalment dels fets del centre Blanquerna a Madrid l’11 de setembre d’enguany, parlo d’anys de tolerància cap a grups d’extrema dreta que professen l’odi per origen territorial. Vaig pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats amb dues imatges on apareix caricaturitzat el president de la Generalitat amb simbologia nazi que està absolutament prohibida a Alemanya. Vaig llegir l’article 130 del Codi Penal alemany per demostrar que els mateixos que havien difós aquelles imatges aquí a les xarxes socials a Alemanya estarien complint una pena de tres anys de presó. Un regidor del PP de Rebí va difondre una foto d’Artur Mas caracteritzat com a nazi amb la insígnia de les SS. Com poden comprendre, el món democràtic en general i les víctimes del nazisme en particular, expressen sorpresa i rebuig davant aquesta insuportable tolerància amb la banalització del nazisme.  

CiU sol·licita tipificar com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme

El diputat CiU, Jordi Xuclà, ha interpel·lat aquest matí al ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre la necessitat de modificar el codi penal, per tal que sigui tipificat com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme. Xuclà li ha reclamat al titular de Justícia una resposta penal contundenta la utilització de simbologia totalitària.

A més, Jordi Xuclà, li ha retret a Gallardón la dilació entre l'adopció de la decisió marc del Consell Europeu de 2008 relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia mitjançant el dret penal i la seva translació en una reforma del codi penal. "Cinc anys entre el compromís de la Unió Europea de lluita contra el racisme i la xenofòbia i la seva translació en forma de projecte demostren poca diligència, preocupació i sensibilitat dels governs espanyols cap a la ofensa dels discursos basats en l'odi, la violència o els programes polítics i ideològics, que justifiquen el nazisme".

Xuclà ha expressat la seva especial preocupació per la falta d'acció del govern de l'Estat davant l'ús de simbologia nazi per difamar representants que han estat escollits democràticament. En aquest sentit ha posat com a exemple la utilització de símbols nazis prohibits a Alemanya i que actualment estan a la xarxa i que tenen per objectiu ofendre persones electes. Així mateix ha mostrat la necessitat de modificar el marc legal perquè no sigui possible banalitzar l'expressió "nazi" com ha vingut sent habitual per part de diferents líders d'opinió i dirigents polítics.

Jordi Xuclà finalment ha volgut destacar que "vivim en un mar de banalització del nazisme que obre la porta als enemics de la democràcia. Un dels onze detinguts per l'atac a Blanquerna de la Diada és el president del grup neonazi Alianza Nacional que al seu torn va ser l'advocat d'un neonazi que va agredir brutalment un indigent al barri de Moncloa a Madrid. Aquesta permissivitat contra els enemics de la democràcia ens ha de fer reflexionar".

La Constància

El que està succeint a Catalunya els últims dos anys, en termes de reivindicació nacional, podria tenir un nom si estiguéssim en els temps que les botigues es batejaven amb el nom que més caracteritzava la família: La Constància. Talment com a l'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Després de l’èxit de la Via Catalana he rebut missatges de llocs ben diferents del món. Tots ells sorpresos per l’èxit de l'esdeveniment i tots ells preguntat si va de veres. L'11 de setembre de 2013 a Catalunya ha estat portada amb foto a l’International Herald Tribune, al New Yourk Times, al Wall Street Journal.....un quart de pàgina amb foto a Le Figaro, a les portades de la premsa turca....i tantes altres que m'he perdut perquè no he pogut fer un seguiment exhaustiu. Va de debò, és la fatiga de la classe mitja catalana. No és una fatiga filla de la crisi econòmica, no és un fogot que passarà amb la superació de la crisi. La impressió és de sorpresa, per alguns, començant pels cercles polítics de Madrid, i de respecte per a molts. Un respecte que hem treballat durant mesos i mesos i que es basava en dir-los-hi: "respecteu el nostre procés, ja entenem que no ens podeu fer costat perquè les relacions entre Estats són severes, però us demanem que no us pronuncieu en contra". Aquesta ha estat la meva feina molt principal dels últims mesos. Però Letònia ha fet un pas endavant en públic. El record de la cadena Bàltica posterior a la caiguda del regim soviètic segur que hi ha pesat. Però no son els únics. Un exministre de Croàcia i primer ambaixadora Belgrad després de la independència m'ha preguntat: "quant temps fa que te no té teniu un primer ministre català?". Quan la resposta és: des de 1874 i encara el van matar, respon: "és clar, ara entenc moltes coses". Els britànics, tan distants fins fa un temps, ara veuen que les majories socials són diferents que a Escòcia i pensen que les tornes s'han girat, que ara és el cas català el que pot influir en la consulta escocesa del setembre de l'any que ve, d'aquí a un any just. I Israel pregunta i veu les possibilitats d’estrènyer llaços de cooperació científica, tecnològica i comercial. Hi haurà novetats en les properes setmanes. I demà dilluns arriba a Madrid el nou ambaixador davant el Regne d’Espanya i Andorra, haurem de tornar-hi. Tot i que una visita d’escrutini de cinc dies a Catalunya de la secció política de l'ambaixada americana ja va ajudar a esbandir tòpics i prejudicis. Hi ha interès pel cas català per la seva singularitat, pel seu caràcter radicalment pacífic i cívic, per la seva continuïtat, per la defensa del principi democràtic i per la falta de resposta convincent del Govern espanyol. Un govern que potser que respongui amb una solució que arribi tard, que demostri que els radars d’interpretació dels humors a Catalunya estaven desconnectats.

Després hi ha el capítol de l'atac feixista a la delegació del Govern a Madrid. Pensem que episodis de desestabilització d'aquesta naturalesa es poden repetir. Alguna gent ha quedat corpresa. Penso que hi hem d’estar mentalitzats. I que de l’ús de la violència en floreixen encara mes els arguments basats en la raó. Al final d’aquesta setmana m'he trobat un espanyol andalús que treballa en una organització pública internacional i, per primer cop, m'ha preguntat "com seria o com serà" i ja ha aparcat el "és impossible" o el "no pot ser". Insisteixo: un cas únic del que hem de saber fer cada pas amb pulcritud perquè continuem essent observats amb respecte. Aquest mes d'agost un periodista de firma molt reconeguda a El País, Miguel Gonzalez, començava el seu article d’anàlisi amb un "Cataluña se nos va". I continuava constatant la constància dels arguments dels seus amics catalans i recordava que aquest "se nos va" pot portar algun sotrac transitori, segons ells, però que està convençut de la profunditat del corrent de fons. Fa un any, passejant pel pont de Galata d'Istambul amb el Bòsfor de color de plata radiant, un exministre polonès dels anys 90, un dels dos diputats més longeus de Polònia, em deia: "Hi ha tossuderies que jo puc arribar a entendre. Hi va haver un segle que Polònia simplement no va existir en el mapa, amb les terres repartides entre Prússia i Rússia. I com a jueu que sé que durant 2000 anys les nostres famílies cada any nou jueu brindaven dient: l'any que ve a Israel...en la meva condició de polonès i jueu...puc entendre la vostra perseverança". Doncs això, l'any que ve a Jerusalem. La botiga La Constància té una voluntat de ferro, admirada i seguida arreu...elogiada en veu baixa per amics de fa tants anys, bocabadats uns altres. L'any que ve, a Jerusalem.

La guerra de Síria, les lliçons no apreses d’Iraq i les primaveres àrabs

La línia vermella. Un dia, fa un any, el president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que la “línia vermella” per la intervenció dels Estats Units a la guerra civil de Síria -que dura des de fa dos anys i mig i ja ha provocat més de 100.000 morts- era l’ús d’armes químiques. Bé coneix el servei d’intel·ligència nord-americà que el règim de Baixar Al-Assad disposa d’un dels contingents d’armament químic més important del món. Per alguna cosa Síria no havia firmat mai el Tractat Internacional de Prohibició d’Armes químiques i per alguna cosa fa anys i sota administració republicana una inspirada Condoleezza Rice, encara a l’ombra, va escriure un discurs pel president George W. Bush parlant de l’Eix del Mal per referir-se a Síria, Iran i Corea del Nord, les tres principals dictadures amb armament químic. El dia 21 d’agost molt probablement es va traspassar la línia vermella –esperem l’informe dels enviats de Nacions Unides- i a partir d’aquell moment un president dels Estats Units es converteix en amo de les seves paraules i dels seus silencis. De fet, l’administració nord-americana no dissenya prendre partit activament en la guerra civil sinó enviar un missatge que l’ús d’armament químic no pot deixar indiferent a una comunitat internacional que en una immensa majoria dels casos ha renunciat a l’ús d’armes químiques. De fet, el que pensa el Pentàgon s’assembla més al bombardeig de Líbia per Ronald Reagan el 1986 (càstig per l’atemptat contra un avió de passatgers) o als bombardejos de Somàlia i Afganistan de Bill Clinton el 1998. La pròpia administració nord-americana diu que l’objectiu dels bombardejos no és enderrocar el règim de Al-Assad ni atacar centres gordians de l’exèrcit sirià. Un sí però no que, a més, no s’ha produït per sorpresa (com Líbia, Somàlia, Afganistan) sinó amb uns llargs preparatius exposats a l’opinió pública i amb uns socis amb problemes (David Cameron tombat pel seu parlament, això és una tradició democràtica! I François Hollande encara emborratxat per l’èxit de la intervenció ràpida de Mali i absolutament ignorant de les relacions internacionals, Chirac sí que coneixia la carpeta de les tradicionals relacions de França amb Síria i el Líban).

Un sí però no. El General nord-americà Colin Powell, abans de ser Secretari d’Estat, va dir: “Quan em diuen que l’atac és limitat, significa que no els importa si aconsegueixen o no l’objectiu. Quan em diuen intervencions quirúrgiques, m’amago al búnquer”. Una innocència impròpia ha enviat la Casa Blanca. Les intervencions limitades les carrega el diable. Què succeirà si després de la “intervenció limitada” Al-Assad continua utilitzant armes químiques o si guanya la guerra sense negociació? Les intervencions limitades solen arrossegar a una major implicació en la guerra si el cop no és molt encertat (i ara, pel factor temps i pel factor sorpresa, el cop ja no pot ser molt efectiu i limitat). S’ha incendiat el debat, les opinions públiques s’han manifestat en contra majoritàriament (com quasi sempre, tret de després del xoc emocional de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units) i el perill d’inflamació regional al món àrab és evident. El règim d’Al-Assad venia de les velles tradicions laiques del partit panarabista Baas. Amb les recents primaveres àrabs hem vist que la caiguda dels vells dèspotes no porten automàticament demòcrates entregats (lliçó apresa a Iraq). El què convenia era un èxit en les negociacions de Ginebra de mitjans de l’any 2012 entre el Govern sirià i l’oposició, hi havia mecanismes per forçar l’acord però els Estats Units havien decidit mirar cap a casa i cap al Pacífic i la diplomàcia de la Unió Europea continuava enèmica. Aquella oportunitat perduda ens ha portat fins a aquesta falsa solució que es planteja tard i malament. Ara els petroestats del Golf financen les milícies islamistes que combaten al front de l’oposició síria i les televisions Al-Jazira i Al-Arabiya fan de caixa de ressonància. Tots aquests esforços van destinats a la caiguda dels règims dictatorials laics i la instauració d’un islamisme polític rigorosista. Però, paradoxes del joc d’influències regionals, en el mateix front d’oposició a Al-Assad es troben els opositors prooccidentals entrenats als camps d’entrenament de Jordània i finançats per les potències occidentals i demòcrates.

En tot cas, un final dolent. La guerra de Síria, doncs, en tot cas té un mal pronòstic. O guanya Al-Assad, a aquestes alçades criminal de guerra repudiat per la comunitat internacional, o guanya una oposició molt influïda pels règims àrabs més retrògrads que van eixamplant la seva influència fins a provocar reaccions i rectificacions com el cop d’Estat a Egipte del 2 de juliol. És compatible islamisme polític i democràcia liberal? L’edat de la innocència es va acabar després de la guerra d’Iraq i l’intent d’exportar “democràcia express” amb la doctrina de la pau democràtica: dos Estats demòcrates no poden fer la guerra amb tanta facilitat i, a més, sostenien els avaladors de la guerra, les transicions a la democràcia dels països de l’Europa central i de l’est demostraven que el canvi no era tan difícil. Però una segona edat de la innocència ens va arribar amb les primaveres àrabs, quina cosa demostra que l’optimisme humà és resistent. Aleshores vam veure que per la via democràtica es pot arribar a les institucions per anul·lar els trets essencials d’una democràcia (així succeí a Egipte amb el deposat president Mursi). Amb Síria ja no queda molta innocència.....només una indolència de dos anys i mig de desorientació de la diplomàcia occidental i molta i callada feina dels Estats del Golf i dels que volen que la intervenció a Síria tingui conseqüències fins a la caiguda del règim d’Iran (el silenciós Israel al capdavant) . Neoconservadors de fa deu anys i idealistes d’esquerra es retroben en aquest moment d’un realisme pessimista i una cautela indispensable.