Ara que els ametllers ja estan florits

15 de febrer de 2014- Dia de ruta i retrobament amb els meus per les comarques gironines. Amb la setmana que he tingut, era el millor que em podia passar. La primavera despunta en aquest dia radiant de sol i temperatures altes. Els ametllers ja estan florits. El primer el vaig veure ahir des de la finestra de l'escola on em van convidar a fer una xerrada i a dinar. Un requadre emmarcava un ametller florit, sobre un cel blavíssim i el Pirineu nevat al fons. Ahir vaig fer una xerrada, dintre un cicle de parlamentaris dels diferents partits, a l'escola Les Alzines, on no havia estat mai. Una molt grata impressió. Avui he començat el dia esmorzant amb en Joan Figueres, alcalde de Cadaqués, amic de fa tants anys i un cervell que no para de barrinar nous projectes. Després he anat a la Fira del Porc de Riudellots de la Selva que aquest any s'estrena. Conducció tranquil·la, tot molt ben organitzat, un verd que despunta vibrant en els camps de les planes. La inauguració ha estat original i l'alcaldessa, Montserrat Roure, envoltada d'altres reputades autoritats, ha tallat un llarg fuet enlloc d'una cinta per inaugurar la fira. I després, enlloc de destapar una placa, un llençol amagava un porc obert en canal, net i polit, apunt per a ser tallat. Un toc dalinià, una manera de fer de bon passar un acte formal d'inauguració d'una Fira. He sabut que Riudellots de la Selva és el segon municipi d'Europa on es maten més porcs cada dia. Per mi, aquesta és una indústria coneguda i propera. Fa cinquanta-tres anys que a casa fem maquinària per a la indústria alimentària i en mi encara és ben viu el record de quan era petit i adolescent i el meu pare em feia acompanyar-lo als escorxadors a prendre mides per fer màquines i equipaments. Tot això m'ha tornat al cap mentre inauguràvem la Fira del Porc, que té un futur esplèndid. Després he agafat el cotxe i amb una conducció una mica més ajustada de temps m'he dirigit a Torroella de Montgrí on se celebrava el Consell Nacional de la JNC i on, molt amablement, m'han invitat a pronunciar unes paraules sobre el moment polític actual. Per mi, anar a la JNC és tornar a casa. Just després de la Pera, quan hom trenca a mà esquerra i enfila una petita pujada, els cinc sentits es preparen per veure, en segons, l'esplèndida vista de l'Empordà des d'un punt deliciós a tocar de Rupià. En el canvi de rasant, de sobte, la vista abasta un grandiós angular de bellesa i harmonia, des del Cap de Creus fins a l'Empordanet, amb el Montgrí i les Illes Medes just al davant. He arribat quasi a l'hora convinguda al Museu de la Mediterrània de Torroella, vila molt senyorial i senyora.

Tornar a casa- Vaig militar a la JNC durant setze anys, i durant quatre en vaig ser el secretari general i el president. En les organitzacions polítiques juvenils succeeix quelcom que he vist que es repeteix: just el qui et substitueix, per afirmar-se, tendeix, de forma conscient o inconscient, a esborrar-te una mica del mapa. A mi també em deuria passar, tot i que qui vaig substituir és una de les persones que més bé m'ha fet i millor ens hem retrobat. La qüestió és que han de passar uns anys per tornar a casa ben reconciliat i acollit. Per mi, aquest Consell Nacional, invitat per la presidenta de la JNC, la diputada Marta Pascal, ha estat un tornar a casa. I els estic molt agraït. Els hi he dit, entre altres coses, que ara una de les prioritat del conjunt de joves amb vocació per la política ha de ser dedicar-se a la presència internacional, que estan preparats, formats i amb un bon domini dels idiomes i que en explicar-nos al món hi ha una de les claus de la victòria de la causa democràtica que estem sostenint.

L'Estartit i el Molinet- A les dues i força minuts, cap a l'Estartit a veure les obres d'assegurament del penya-segat de la zona del Molinet, al final de tot de l'Estartit, just davant de les Illes Medes. Hi anem amb l'alcalde, Jordi Cordón, i amb Francesc Puig. Roda de premsa per presentar la iniciativa parlamentària perquè l'Estat faci les obres que fa tretze anys que té empantanegades i des de en fa sis en estat d'abandonament i perill. L'Ajuntament i la Generalitat han fet els seus deures amb l'estabilització de la pendent de la muntanya. Ara l'Estat ha de fer, ineluctablement, els seus deures. Crec que les coses estan ben enfocades després de dues visites de l'Ajuntament a Madrid i d'alguna gestió amb el ministre del ram. Convé que ens hi afanyem perquè el ministre vol deixar de ser ministre per ser comissari europeu. Si tot va bé, aquest estiu, el Molinet recuperat i una de les millors vistes de la Costa Brava una altra vegada accessible a tothom. Són quarts de quatre, la gana crida. El sol de l'hivern és aclaparador per inesperat, tot és llum que deixa entreveure dolços punts de blau sobre fons blanc. Els ametllers ja estan florits i el fer i desfer dels dies pren un vigorós impuls renovat. Des d'aquest replec de la Costa, retrobo les forces que m'han flaquejat en els dies plujosos i tensos del fred de Madrid.

La gran bellesa- Aquesta setmana, que no ha estat fàcil, algú em va preguntar: "com em puc treure les cabòries del cap?" i, coneixent-la, mediterrània i més específicament romana, li vaig recomanar que anés a veure La Gran Bellesa, l'última gran obra del cinema italià que va ser estrenada en sales de cinema d'art i assaig i que està triomfant entre el gran públic. És un videoclip trepidant que pretén actualitzar La Dolce Vita en versió del segle nou. És poesia i glops de la vida que ens dóna tastets de felicitat i d'amargor. És ironia i bellesa, és una obra de Paolo Sorrentino. A Roma, durant l'estiu, nobles decadents, arribistes, polítics, criminals d'alta volada, periodistes, actors, prelats, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenvolupen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella (Toni Servillo), un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre i practica el periodisme. Dominat per la indolència i el tedi, assisteix a aquesta desfilada de personatges poderosos però insubstancials, buits i depriments. Una certa debilitat per Itàlia. 

Balanç a mitja legislatura

Calendaris- Començaments de febrer. Ara ja hauria d'estar en funcionament la N-II desdoblada entre Caldes de Malavella i Sils. D'acord amb el contracte de construcció: 15 mesos d'obres (prèviament iniciades i abandonades dos cops) que havien d'acabar el gener. El ministeri de Foment presumeix de no tenir desviacions pressupostàries. Però en té de compliment del calendari. Al final de la legislatura, allò fet a Girona en carreteres de l'Estat serà desempantanegar una herència deixada potes enlaire. I res més de tangible.

El Molinet- Fa anys, ja cinc, de l'enfonsament del passeig marítim de l'Estartit a l'alçada del Molinet, aquell privilegiat mirador just al davant de les Illes Medes. El Govern de l'Estat té la responsabilitat de refer-lo. De moment, no ho ha fet. S'ha emparat en que la Generalitat i l'Ajuntament havien de fer les obres de reforçament de la muntanya. Amb gran esforç pressupostari de les dues administracions, aquesta obra ja es fa. La Direcion General de Costas ja no té pretext i hauria d'haver començat les obres. Quanta feina vam tenir a fer-los-hi veure que la primera prioritat era el Molinet per davant d'altres projectes que tenien en cartera. Ara, a complir.

Casernes de la Guardia Civil- L'ajuntament de Portbou vol donar un nou ús a la Caserna abandonada de la Guardia Civil. I ho aconseguirà per la tossuderia de l'alcalde i perquè està absolutament abandonada. A la demarcació de Girona hi ha més de quinze béns immobles i terrenys dels ministeris d'Interior i Defensa que tindrien millor destí i servei que l'actual, que és cap. Però prefereixen edificis en ruïnes que aprimar l'inventari de ruïnes.

Port de Palamós- Fa més de mig any vam ser convocats a Palamós els parlamentaris dels partits amb representació parlamentari a les Corts Generals. Les autoritats locals i el sector empresarial, molt educadament, ens van demanar que "paréssim màquines" de la feina parlamentaria de treballar perquè el Port de Palamós sigui port internacional (fàcil si es va aconseguir frontera exterior a l'aeroport d'Alguaida). L'argument era que el soroll no permetia al Govern del PP fer la seva feina. De moment els que han fet la seva feina són els del Govern català que estan disposats a pagar el cost de la petita infraestructura. Es veu a l’horitzó una nova temporada turística i els "papers" que havia de moure en silenci els del govern de l'Estat, encara no han donat resultat.

Competència en desavantatge- Els hotelers de la zona de Begur i la Costa Brava centre m'han fet arribar la noticia que s'estan fent obres de millora al Parador d'Aiguablava. Sempre he tingut un bon concepte del servei i la qualitat d'aquest establiment hoteler. El què es pregunten els veïns de negoci és si en aquests temps i amb diner públic es fa competència en desavantatge a altres establiments hotelers de la zona, tots privats, és clar. Un cop més es planteja si té sentit mantenir un hotel públic a la Costa Brava, destí turístic per excel·lència. Els Paradors van ser una idea per arrancar el turisme. Ara, quina funció fan?

La permeabilitat dels Pirineus- Pel sistema radial del tren AVE, Girona i Figueres són llocs remots. El túnel internacional del Pertús està infrautilitzat i l'empresa franco-espanyola que l'explota vol demanar noves indemnitzacions (la broma ja va costar uns 150 milions d'euros en indemnitzacions, una barbaritat). Amb un sistema més permeable i amb unes línies que mirin cap a França i la resta d'Europa, Girona i Figueres no son perifèriques sinó centrals en el corredor mediterrani. Afortunadament al final l'oferta i la demanda manen i els serveis amb França creixeran. Per cert, mai Vilafant havia estat tan famosa com ara, el seu nom és repetit dotzenes de vegades cada dia en trens d'alta velocitat que agafen milers de persones.

El Corral de la Gala- L'Ajuntament de Cadaqués vol acabar la rehabilitació del Corral de la Gala, antiga garita de repòs que Salvador Dalí va preparar per la seva musa i administradora patrimonial. Recordo que fa anys vam aconseguir una bona partida dels pressupostos per refer el Corral de la Gala. Després es va deixar deteriorar (aquells anys de diners a cabassats). La idea de l'ajuntament va en la millor direcció de potenciar molt més l'atractiu dalinià. Fa unes setmanes una foto de Cadaqués era portada a l’International New York Times. Parlar de Dalí sempre és una carta de presentació, la primera i més important, per parlar de les comarques gironines. 

Viatge a Estrasburg

Diumenge 26 de gener de 2014- Hi ha un moment a la vida que un té la necessitat de posar-se a prova per saber si el dolç rodolar de la rutina l’ha atrapat o si el nervi amagat que tenim apunt pels moments dels grans reptes encara és vigorós. S’ha acabat una reunió complicadíssima de la direcció del grup liberal que al final ha decidit que sí, que les eleccions es mantenen pel dilluns al matí a partir de dos quarts de deu. En el silenci espès de la nit estic preparant unes línies en anglès pel discurs de presentació de la meva candidatura a president del grup liberal, anomenat Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa. He treballat molt i molt calladament en aquesta direcció els dos últims mesos. He tingut alguns entrebancs que ara no vénen a compte. Són quasi dos quarts de dues de la nit quan em poso al llit. Tinc un cert convenciment intern que puc guanyar. El que succeeix és que la meva contrincant, Mailis Reps, diputada estoniana, exministre d’Educació, també n’està convençuda. M’he de llevar a dos quarts de set del matí. He dormit malament i superficial.

Dilluns 27 de gener de 2014- Em llevo molt aviat, repasso el que he escrit fa unes poques hores i hi faig alguns canvis que el meu cervell ha madurat durant el son. Tinc pensada la corbata per avui, una corbata ara ja una mica vella però que està lligada a bons moments. Baixo a esmorzar amb ganes d’estar sol. Tinc al cap bastant definits els possibles suports i els vots que ja tinc perduts. El grup està format per 79 parlamentaris de 33 Estats membres del Consell d’Europa. No tenim representació de 15 Estats més. Segur que no hi seran tots, alguns suplents no viatgen i alguns estan atrapats en assumptes molt interns, com els ucraïnesos. Volia esmorzar sol però em trobo amb un conegut. Conversa de conveniència. Per un dia, en lloc del bus línia 6, em regalo un taxi d’11 euros. Pel camí truco a la nova diputada noruega i em demana una documentació que li aconsegueixo en pocs minuts. Em sembla que em donarà suport. Del cert no ho sabré mai perquè és vot secret en urna. No s’ha de deixar de buscar els suports fins a l’últim moment, en això hi estic entrenat. També truco a un diputat armeni i quedem que ens veurem a la sala de la reunió de grup 5 minuts abans de començar la reunió. Un parell de centenars de metres entre la parada del taxi i l’entrada. Fred de gener a Alsàcia, cel netíssim. La solitud i el replegament del moment abans. Penso en Lluís María de Puig que és qui em va ensenyar a no perdre’m en aquest gran bosc de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa quan hi vaig arribar fa sis anys, just el dia que a ell l’elegien president de l’Assemblea després d’haver estat president del grup socialista. Tot va molt ràpid. 61 persones a la sala. La presidenta sortint i candidata a presidenta de l’assemblea dedica tres quarts d’hora del tot merescuts a acomiadar-se. Després mesa d’edat, li ha tocat a la Baronessa Nicholson, liberal de la Cambra dels Lords. Li dona un cert toc elegant a l’elecció. Només tenim a una baronessa. El seu pare va ser ministre en diversos Gabinets de Winston Churchill i ella va seure a la seva falda i s’hi va criar. L’anunci: diu que he guanyat per majoria absoluta en primera ronda. Ja sóc president per dos anys del Grup Liberal. Per davant tinc feina i el gran estímul d’un repte nou i complex. M’he posat a prova i veig que tinc un nervi vigorós. Ara m’hauré de superar per fer-ho bé. Tenia pensada la reacció pels dos escenaris. Sovint recordo la frase de Ramon Trias Fargas: “Tingueu la humilitat del que mereix la victòria”. Em dirigeixo a la presidència, saludo a qui trobo pel camí i m’atanso a la meva contrincant a qui faig dos petons sense que ella s’aixequi. Comprensible. Un cop assegut, primeres paraules d’agraïment. I passo a l’ordre del dia ràpid perquè el temps ens atrapa. Obro un full que està doblat pel mig mentre parlen d’altres. Els resultats: Xuclà 41 vots, Reps, 19 vots, 1 vot en blanc. Un diputat suís em demana el resultat exacte de la votació. El moment de la magnificència. Dic que no el tinc, que l’hauria d’haver anunciat la presidenta de la mesa d’edat. El timbre ens crida al Ple. Entro al lavabo. Escric uns pocs missatges a qui estimo i als qui  m’han ajudat. Entro a l’hemicicle i penso: “què fa un nen d’Olot en un lloc com aquest?”. Somric per dintre.

Dimarts 28 de gener de 2014- El dia de les trucades de felicitació. Unes quantes molt sentides i un petit regal: a més d’entrar a la direcció del partit ALDE a nivell europeu en Josep Rull, amic de fa tants anys, em comunica que torno al comitè executiu del partit on fa 25 anys que milito i d’on fa set anys en vaig sortir. El twitter ja fa RT de la notícia. Un perfil aparentment enigmàtic de twitter, anomenat Metratón, escriu: “Felicitats @jordixucla, Europa guanya un bon polític, Girona perd un defensor de les seves infraestructures”. Metratón és un veí gironí de Montjuic amb el que em vaig entrevistar fa anys. Un home exigent i que segueix minuciosament el dia a dia de la política i de les inversions de l’Estat a Girona. Un dels millors seguidors del que faig i hauria de fer. Aquest moment havia d’arribar i convé clarificar les coses: Girona no em perd com a parlamentari, només es pot ser membre del Consell d’Europa si ets representant d’un parlament d’un Estat membre (en aquests moments encara té més mèrit). Continuo actiu amb la meva funció de representant dels gironins al Congrés dels Diputats. Feina fa feina. I aquesta nova responsabilitat multiplicarà les possibilitats de fer la feina bé i servir els ciutadans de les comarques gironines millor.

Quan va morir una Europa, primàries, la gran estratègia i obra pública

Postal de Sarajevo- Aquí va morir Europa, dues vegades. A Sarajevo. Aquesta és una terra vermella de tanta sang. El 28 juny de 1914 van ser suficients dos trets de pistola,  gairebé res. I  fa 20 anys , van ser mil dies en què els bàrbars van vessar sang com si fos aigua. Sí, el verí de Sarajevo ha arribat fins a nosaltres. Aquest és el cor de les tenebres, en el qual, des d'aleshores, agonitza la consciència europea sota les ruïnes del seu univers . Cal venir aquí, als Balcans, per comprendre els obtusos egoismes que van assassinar Europa, en aquest camp de batalla travessat pel xoc no només entre exèrcits , sinó entre pobles hostils. La guerra, que fa millor els bons, dissuadeix els febles i animalitza als malvats. I fa més grau el relleu de totes les realitats humanes.

No obstant això, aquesta ciutat, anunciadora desmesurada de la degradació universal, és plàcida, gris i groga, estesa en ventall sobre muntanyes escarpades, embulls de casetes, grups de sostres minúsculs, una xarxa massa intricada per poder distingir els petits detalls, en què només destaquen les cúpules de ceba de la catedral ortodoxa i els minarets com llances en alt.

Els muetzins no fan sentir la seva vibrant crida. Però no lluny d'aquí, a Gornia Maucia, hi ha els wahhabíes, els barbuts fundamentalistas, que viuen d'acord amb la xaria. A la boirina grisa , suspesa en serpentines entre les muntanyes que l'envolten, el bosc sembla recollir la calor de tot el dia, conservant la bondat de la naturalesa per a aquests homes que tant la necessiten. Sí, la muntanya estén els braços i envolta les cases. Però és a la perifèria gris, lúgubre, que a poc a poc s'encén, comença a bategar i, després d'algun gest inesperat, pren vida, on encara compten, al cap dels anys, les ferides de Sarajevo, en els edificis immensos de ciment desgastat, sobre els quals ve de gust passar la mà per acariciar, una a una, les cicatrius de les bombes i la metralla, sobre les costures fetes a corre-cuita, de pobre, amb maons diferents, que de lluny semblen crostes.

Al carrer principal els nens captaires ens segueixen sense descans, davant del monument als caiguts situat al carrer del mariscal Tito, trinxeraires mal parats que s'escalfen mentre riuen al foc dels herois. Al mercat dels màrtirs, a Markale, tot està amagat, fins i tot la làpida amb els noms de les víctimes, per les caixes de taronges i verdures. Davant d'aquesta serenitat que cobreix les tragèdies, alguna cosa en el nostre interior protesta, com si l'oblit no és una llei natural que ens permet viure, sinó una injustícia voluntària dels homes.

Era una ciutat que no tenia una nació però les abastava totes, com passa de vegades miraculosament a la història: cadascú amb la seva raça, els seus costums i la seva llengua. Avui ja no existeix, i van ser aquells trets de fa 100 anys els que la van matar.

Primàries al PSOE- Primer Ple de l’any al Congrés dels Diputats. Tinc tota la impressió que han començat les primàries per elegir el candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol a finals d’any. Es noten els moviments. Després d’escoltar com trona, revigoritzat, des de la tribuna, penso que Rubalcaba vol donar la batalla i vol controlar fins a l’últim minut. Eduardo Madina cada cop hi porta més escrit a la cara i es troba mancat d’una prova de popularitat, pensa que el cartell de les europees podria ser la solució (i un pacte enverinat que ja agrada a Rubalcaba i els seus). Carme Chacón, lluny, molt lluny....els seus ja no són tan seus. 

La gran estratègia- Dimecres 22 de gener. En el primer Ple de l’any, des de les files del Partit Popular m’envien el missatge que el cap de setmana de la convenció del PP a Barcelona serà l’escenari ideal per llançar una proposta “espectacular” de pacte fiscal i de nova relació Catalunya-Espanya. Arribo a pensar si han vist un tros de cel enmig de tanta boira  i estan a punt de llançar una proposta atractiva que pot descol·locar la dinàmica actual de la política catalana (la força del partit del sí). Faig arribar el missatge a qui correspon. Després va arribar el divendres i el dissabte: res de nou, tot molt galàctic, quasi insultant. Aquesta gent ve a Catalunya convençuts de les seves mentides. El president gallec Feijóo ha vingut a dir que això és el peronisme on tots pensem diferent però tots hem pactat per perpetuar-nos al poder. No ha estat la frase més citada, però per mi sí una de els més ofensives. Catalunya és una societat democràtica que vol decidir lliurement el seu futur a les urnes. El peronisme sempre fou molt estimat pel franquisme, aquell sindicat vertical de repartiment de prebendes sense democràcia. Un gran puff, aquest cap de setmana “estratègic” del PP a Barcelona ha resultat esperpèntic.

S’acaba gener- El contracte de l’obra de desdoblament del tram Caldes de Malavella-Sils estipula que l’obra serà realitzada en 15 mesos. La data de finalització: gener de 2014. Aquest és l’últim diumenge de gener de 2014, l’obra no estarà acabada ni la propera setmana ni en els propers mesos. Som massa pacients i controlem poc la lletra petiteta dels contractes. Tinc molta lletra petita a la seva disposició. A vegades, em noto poc controlat, poc obligat a donar explicacions de tot el que recopilo en exercici de les meves responsabilitats.

Mercaderies perilloses- El Govern de l’Estat ha reconegut responent a preguntes parlamentàries de qui escriu, que a l’estació del TAV a Girona s’han aturat, com a mínim, dos cops, combois de trens amb mercaderies perilloses. La resposta parla de dos cops segurs i afegeix un misteriós “i altres possibles incidències pendents de confirmar”. Fa uns anys el govern del PP d’Aznar ens va regalar un projecte complert que era: soterrament de la línia d’alta velocitat i la línia convencional per centre de Girona i una antena pel transport de mercaderies que passaria per uns terrenys encara afectats per la zona oest de Girona (Sant Gregori, Salt, Sant Julià de Ramis). Potser van voler estirar més el braç que la màniga: hem acabat amb el viaducte al mateix lloc i incidents de mercaderies perilloses pels túnels del TAV. Amb la seguretat, no s’hi pot jugar.

El partit del sí

Tot canvia, i ràpid. Tenen l’angle de visió desenfocat els que només veuen la divisió del PSC com un acte aïllat dintre de la política catalana. Durant 35 anys la definició política catalana s’havia guiat per dos eixos que es creuaven a través d’una doble variable: dreta-esquerra i Catalunya-Espanya. Aquestes abscisses i ordenades avui s’han transformat en un vector clarament predominant: el partit del sí a la consulta i el partit del no a la consulta. La societat ha anat per davant dels partits tradicionals i des de fa com a mínim un any i mig sectors molt dinàmics i determinants de la societat han mogut els eixos polítics clàssics. Qui no ho llegeixi, quedarà en orsai. Principi democràtic davant legalitat historicista (de 1978, no pas de més lluny). Aquesta tensió entre arguments ha calat a la societat i anirà definint les apostes polítiques de futur. I el principi democràtic va prenent força i l’enquistament en la Constitució i les lleis va perdent en el vector dels arguments democràtics. Aquesta setmana la tensió ha esberlat la disciplina de vot del PSC però, en major o menor mesura, aquest debat s’ha tingut en el sí de molts altres partits polítics. Tot canvia, i ràpid. Si les coses es fessin ben fetes, no ens hauria d’estranyar veure néixer i replegar-se o congelar-se o morir partits polítics en els propers mesos i anys. El partit del sí ha de tenir expressió electoral. Per anar bé, ja en les properes eleccions europees. En tot cas, en unes futures eleccions catalanes. Després, tornarà un dia que els partits es definiran per la prioritat ideològica. Avui, un moviment d’ampli espectre social (interclassista, per dir-ho a la manera del segle passat) està canviat el sistema de partits a Catalunya. Alguns ho han interpretat i has pres una decisió molt personal. Altres, encara no ho veuen, tot i la seva tradició democràtica.

La vida està plena de moments, a vegades, segons, que resumeixen una actitud, una determinació, una convicció. Al final de la votació els diputats que van optar pel sí es van aixecar i van aplaudir. Marina Geli també es va aixecar i al final una part de l'aplaudiment va ser dirigit a Marina Geli que, dempeus i contingudament emocionada, va percebre els sentiments d'afecte i gratitud de molts dels presents.

Marina Geli i tants altres hem discrepat durant anys i no som del mateix camp ideològic. Però el gest simbòlic de Marina Geli dempeus té un gran simbolisme. Aquest socialisme catalanista que comprèn i llegeix els temps actuals, que sap i veu que el partit nou i majoritari que està creant la societat és el partit del sí: el partit de la democràcia. El partit "de la gent que ara vol ser lliure i vol parlar..." com diu el vers de Raimon.

Fa un any, mes o menys, en l'últim concert de Raimon al Liceu, en motiu dels seus 70 anys, vaig compartir fila i veïnatge de seient amb Pasqual Maragall. Vam cantar junts i entregats "Jo vinc d'un silenci". Aquell dia vaig entendre que, en aquest país que està canviant molt més ràpid del que alguns volen entendre, la tradició del socialisme de Maragall, que és la d'una part de la meva família, i la meva, enfonsen les arrels en una mateixa tradició de compromís democràtic. Aquell dia vaig entendre que un nou partit democràtic de Catalunya anava naixent per l'impuls de la gent. Aquests són els temps fantàstics que estem vivint. Marina Geli, n'estic convençut, ha votat pensant també tot mirant pel retrovisor de la dignitat en els que van pensar que Pasqual Maragall havia de sortir d'escena perquè el socialisme tenia uns altres interessos. Uns interessos que Pere Navarro serveix amb fidelitat i miopia fins a l'abisme.

L’encàrrec de Rubalcaba. Hauria tingut una gran lògica a favor de la cohesió del grup socialista que Pere Navarro s’hagués mantingut fidel al seu posicionament de principis de legislatura i hagués optat per una abstenció com a solució de compromís dintre del grup socialista en la votació de dijous. Però l’abstenció no era suficient per les cabòries de Rubalcaba. Una abstenció a Catalunya suposava una abstenció dels diputats socialistes catalans al Congrés. I Rubalcaba ha passat tota la pressió del no al Parlament de Catalunya a un grup parlamentari d’indiscutible tradició democràtica. Mala jugada la de Rubalcaba, i embadocament el de Pere Navarro. En aquests moments que estem vivint, el PSC estava cridat a jugar un paper semblant al que va jugar el PSUC fa prop de quaranta anys: garantir la unitat dels partits de llarga tradició democràtica. El moment de la possible discrepància es troba en el debat substantiu, no en la petició formal de l’exercici del dret de consulta.   

No la veuen a venir. Divendres 17 de gener. Conversa telefònica amb un destacat dirigent del grup parlamentari del PP al Congrés dels Diputats. Em truca per quelcom que ens uneix, la democràcia a Cuba, i una gestió pels opositors democràtics. Acte seguit em pregunta per “l’aquelarre dels Parlamento catalán de ayer” (sic). Em diu que això es resoldrà no acceptant a tràmit en la Mesa del Congrés la proposició de llei que el parlament català ha aprovat enviar al Congrés. És a dir, el meu interlocutor es partidari de mantenir la posició que va tenir el PP quan el “Pla Ibarretxe” va arribar al Congrés: rebutjar la seva tramitació al Ple per considerar que el seu contingut material no s’ajusta a dret. No hi ha res més ajustat a dret que demanar la transferència d’una competència per la via de l’article 150.2 de la Constitució que precisament preveu el traspàs de competències. La línia més “suau” és permetre el debat parlamentari i procedir al rebuig amb els vots del PP i el PSOE (els del PSC també?). Més enllà d’això, no tenen res previst, és la conclusió que trec de la conversa. És a dir, no veuen a venir un moviment de fons que està transformant la política catalana en profunditat.

Elogi d'un gest (Marina Geli)

Fa anys que Marina Geli i jo hem estat contrincants polítics a Girona. Diuen que quan un oponent polític escriu bé de tu, has begut oli. Però en aquest cas no escric d'un oponent polític. Tampoc vull escriure d'una persona sinó d'un gest, una decisió i una actitut. Vaig assistir, entre el públic, al Ple del Parlament de Catalunya del 16 de gener que va demanar el traspàs a la Generalitat de la competència per convocar referèndums consultius. Una proposta perfectament legal que depen de la voluntat política. Ja es conegut que tres diputats del socialistes van trencar l'absurda instrucció d'un partit de tradició democràtica com és el PSC i van votar a favor d'aquesta demanda. Equivocada opció d'un partit de la tradició catalanista. És conegut que els tres diputats són Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. El dia abans Àngel Ros havia deixat la seva acta de diputat pels mateixos motius.

La vida està plena de moments, a vegades, segons, que resumeixen una actitut, una determinació, una convicció. Al final de la votació els diputats que van optar pel sí es van aixecar i van aplaudir. Marina Geli també es va aixecar, al final una part de l'aplaudiment va ser dirigit a Marina Geli que, dempeus i contingudament emocionada, va percebre els sentiments d'afecte i gratitud de molts dels presents.

Marina Geli i tants altres hem discrepat durant anys i no som del mateix camp ideològic. Però el gest simbòlic de Marina Geli dempeus té un gran simbolisme. Aquest socialisme catalanista que enten i llegeix els temps actuals, que sap i veu que el partit nou i majoritari que està creant la societat és el partit del sí: el partit de la democràcia. El partit "de la gent que vol ser lliure i ara vol parlar..." com diu el vers de Raimon.

Fa un any, mes o menys, en l'últim concert de Raimon al Liceu, en motiu dels seus 70 anys, vaig compartir fila i veinatge de seient amb Pasqual Maragall. Vam cantar junts i entregats "Jo vinc d'un silenci". Aquell dia vaig entendre que, en aquest país que està canviant molt més ràpid del que alguns volen entendre, la tradició del socialisme de Maragall, que és la d'una part de la meva família, i la meva, enfonsen les arrels en una mateixa tradició de compromís democràtic. Aquell dia vaig entendre que un nou partit democràtic de Catalunya anava neixent per l'impuls de la gent. Aquests són els temps fantàstics que estem vivint. Marina Geli, n'estic convençut, ha votat pensant també tot mirant pel retrovisor de la dignitat en els que van pensar que Pasqual Maragall havia de sortir d'escena perquè el socialisme tenia uns altres interesos. Uns interesos que Pere Navarro serveix amb fidelitat i miopia fins a l'abisme.

La presó que anhela llibertat

Tricentenari. Dissabte 11 de gener de 2014. He assistit als actes d’inauguració de la commemoració del Tricentenari dels fets de 1714. L'acte ha tingut lloc a la Seu Vella de Lleida, la primera ciutat que va caure al control de les tropes de Felip V. I aleshores la Seu Vella, que era Catedral, va esdevenir presó. Es l’única catedral d'Europa que s'ha convertit en una presó. Avui, en aquesta pedra vella, d'un groc d'or envellit, la presó anhela llibertat. Un acte que inaugura un any dedicat a recordar tres cents anys en els que un poble s'ha mantingut obstinadament ferm. Poden recuperar l'acte per la xarxa, val francament la pena. Una hora i mitja on textos i art ens fan memòria de la derrota de 1714 però també del recorregut pels tres cents anys fins avui. Ha estat molt il·lustratiu escoltar textos sense cap mena de comentari afegit. L'edicte del Duc de Berwick de 12 de setembre de 1714, per exemple. L'acte ha començat amb una versió de la música de l’àliga de la Patum que per mi té un significat emocional molt especial. Crec que amb els anys, i a desgrat dels berguedans que són molt gelosos del que es seu, aquesta música de solemnitat acabarà convertint-se en una música de tot el país. El fragment de La Seu Vella de Lleida de Josep Pla recitada per Lluís Soler també ha estat sonat molt bé. I la Ciutat Llunyana de Màrius Torres, l'amargor de la derrota i la mirada a un futur que ja ha arribat. I, és clar, l'Ara Mateix de Miquel Martí i Pol i l'He mirat aquesta Terra de Salvador Espriu, música de Raimon, cantat per la palafurgellenca Sílvia Perez Cruz acompanyada per Toti Soler. Nomès dos parlaments, el de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, un home cabal i centrat que llegeix bé els temps actuals, i el del president Mas. Que diferent dels actes del Mil·lenari de Catalunya, de 1988.

El que ha passat de 1988 a ara. Eren els meus primers anys de compromís polític. Recordo els actes de commemoració dels mil anys del naixement del país, recordant quan els comptes de la Catalunya Vella van deixar de retre vassallatge als seus superiors gals. Recordo que Josep Maria Ainaud de Lasarte m’explicava història de Catalunya i Jordi Ventura història de les, en aquells moments, encara discretes nacions sense estat d'Europa, no havia caigut el Mur de Berlín. Recordo que l'acte d’inauguració del Mil·lenària, l’equivalent al viscut avui, el van presidir els Reis d'Espanya al Palau de la Generalitat. I recordo un discurs del president Pujol orientat a buscar un encaix de Catalunya a Espanya sota el patrocini de la Corona. Recordo molt bé aquells anys. Mirats des d'ara, aquella aposta ha resultat fallida, sense pal·liatius. Ho hem intentat tot i amb lleialtat. Avui, les coses son diferents. 1988, 2014, comparem i trobarem una explicació raonable a on som.

Un sol poble. Essencialment crec que sóc un demòcrata. Amb els anys i l’exercici de la política per Europa i la resta del mon, he destil·lat molt més les meves conviccions democràtiques. I com a demòcrata crec que en una societat s'ha de ser molt curós en el respecte a l’opinió d'altri, sigui qui tingui la majoria o la minoria. Una dada: el 70 per cent dels ciutadans de Catalunya o tenen un pare nascut fora de Catalunya o ells mateixos han nascut fora de Catalunya. I un 80 per cent dels ciutadans volen que el país exerceixi el dret a decidir. Quin ministre parla de fractura social? El cas del nostre país és un cas d’èxit, d’inclusió, de cohesió. Rellegeixin el text "Els infants dels suburbis, aquesta esperança" de Francesc Candel escrit fa tantes dècades i perfectament vigent avui (text llegit en l'acte de Lleida). Alguns haurien d’entendre millor perquè som un sol poble, un dels nostres més preuats tresors.

Un calendari possible. És una percepció estrictament personal però crec que la vida política transcorrerà amb una notable normalitat durant la primera meitat de l'any. Desprès el Parlament de Catalunya aprovarà una llei catalana de consultes emparada en un títol competencial de l'Estatut d'Autonomia vigent. Amb aquesta base legal, el president de la Generalitat convocarà el poble de Catalunya a una consulta pel 9 de novembre. Ja veurem quins plaços contempla aquesta llei però és molt probable que el decret de convocatòria de la consulta el firmi el president el mes de setembre. Quina serà la resposta d'un govern central tancat en banda? Temeràriament tancat en banda. Ja ho veurem. Hi haurà un moment que el pes de la decisió i la resposta ja no serà nomès del president, el parlament i el govern.....sinó col·lectiva del poble de Catalunya, dels que votarien una cosa o una altra en la consulta. De tots els demòcrates. 

El dret a la intimitat. Tinc davant meu el diari Le Monde del dissabte 11 de gener. Ni una referència a la portada a la noticia sobre una possible nova relació sentimental del president francès François Hollande, amb l'actriu Julie Gayet. Passo pàgines i les noticies de França continuen essent essencialment substancials. A la pagina 9, en un breu de nou línees, s’explica que "M. Hollande déplore les atteintes au respect de sa vie privé". Agafin certa premsa catalana amb una gran foto a la portada de la senyora Julie Gayet i titular gran, molt gran. Ha arribat un moment que la crònica esportiva i sentimental s'ha col·lat en la crònica política: entreteniment enlloc d’informació substancial del que succeeix. Quin desastre! Sóc partidari del respecte a la privacitat que aquests dies els francesos han demostrat saber mantenir amb gran convicció interna. El respecte a la privacitat és una de les conquestes d'una societat lliure i responsable.

Els temps de trajecte dels trens. He anat amb tren en els llocs més diversos del món. Si tinc una mica de temps, m’agrada anar amb tren. Em fa ballar el cap les llargues parades dels trens de gran velocitat. Un tren que voreja els 300 quilometres per hora desprès ha de dedicar de 5 a 10 minuts a l’operació de pujada i baixada dels viatgers en una estació. El cas més extrem d’ordre el vaig viure al Japó, on els ciutadans fan ordenada cua en unes línies pintades per pujar ràpid als vagons. Però també als Estats Units. Un tren d'alta velocitat fa una parada de 10 minuts a Barcelona, amb tota normalitat. Em desespera.

Girona-Gerona, Figueres-Figueras

L’any 1995 hi va haver una gran batalla campal perquè per llei les ciutats de Girona, Lleida i A Coruña tinguessin aquesta denominació com l’oficial al conjunt de l’Estat. Així es va aprovar a les Corts Generals. Van ser memorables les confrontacions parlamentàries a la tribuna del Congrés. 17 anys després, Renfe va inaugurar la línia del TAV Barcelona-Figueres el 8 de gener amb els noms en català. A l’octubre, de cop, en els itineraris, els noms havien estat modificats a Girona-Gerona i Figueres-Figueras. Tornaven a un estat de les coses anteriors al 1995. Exponent petit però potent del que volem dir quan diem que algunes coses estan involucionant. Vaig formular preguntes parlamentàries al Gobierno que ara han respòs que “procediran a una revisió de la pàgina web”. Hi tinc una confiança molt limitada. De fet, ja estem en una altra discussió, oi?

Carreteres

L’Estat ha licitat el desdoblament d’un tram de 2’7 km de N-II al sud (tram Caldes de Malavella-Maçanet de la Selva) i ha licitat un “desdoblament de calçada” de 3 km en el nord, tram Medinyà-Orriols. Valor de les licitacions: 40 milions d’euros. També hem llegit uns manteniments de carreteres de l’Estat per 14 milions d’euros (en aquest cas sempre m’agrada controlar el grau d’execució de la partida, quant es gasta de veritat al final, perquè hi ha sorpreses). En aquest mateix diari vaig llegir la setmana passada un elogi mesurat a la ministra de Foment i a l’executiu del PP. Posem les coses al seu lloc: el tram que ara està en obres Caldes-Sils és una obra empantanegada de l’executiu socialista. Els 2’7 km nous del sud son la meitat d’un tram que mai s’arribarà a construir i que havien de donar continuïtat a un desdoblament que no es farà. La notícia més rellevant de l’Estat l’any passat en matèria de carreteres és que ha descartat definitivament el desdoblament entre Maçanet de la Selva i Tordera (9’6 km). Aquesta és la veritable notícia (anunciada el 26 d’abril de 2013 des de la tribuna del Congrés per la ministra de Foment, responent a una interpel·lació que li faig formular). Els 3 km del nord es tracte d’una obra ja començada i aturada i és, senzillament, la via de desacceleració de la sortida de l’autopista a Vilademuls (no és desdoblament sinó una obra low-cost: duplicació de cñlaçada). La concessionària de l’autopista ja tenia apunt per enllestir les obres l’agost passat i han hagut d’ajornar un any l’obertura perquè l’Estat s’havia adormit en els llorers. Dit això, que el Gabinet de comunicació del ministeri és ara més eficient? Sí, la ministra Pastor té agudesa política. Acabarem la legislatura amb aquesta fantasia dels 2’7 km al sud i la sortida nord de l’autopista i amb la mala notícia del no desdoblament fins a un conglomerat de 200 mil habitants? Sí. Recordin que un quilòmetre d’AVE val 17 milions d’euros. I n’hi ha a cabassats per la geografia hispànica. Que no ens impressioni una inversió aparent de 40 milions d’euros.

Nervis d’acer per un ball que comença a ritme de minuet

Nervis d’acer. Ha començat l’any 2014, el que la majoria de la política catalana ha marcat com l’any de la consulta del 9 de novembre de 2014. Jo en sóc partidari de la consulta, com ja és sabut. Sobretot per demòcrata i per l’experiència viscuda ben de prop del procés fallit de l’Estat autonòmic. He vist coses, moltes coses, en les reformes dels Estatuts, en les negociacions de les lleis, en l’actitud del cos funcionarial de la capital de l’Estat que em porten a afirmar que és bo que els ciutadans de Catalunya  després de 35 anys decideixin actualitzar en un sentit o altre el marc polític i jurídic del país. Democràcia, pura deliberació democràtica. Com he dedicat moltes hores a la comissió constitucional del Congrés on he vist tot això, també he dedicat tantes o més hores a la Comissió d’Afers Exteriors. I aquesta experiència em fa apuntar, a títol d’inventari, que ara venen mesos en què es requereixen nervis d’acer. Hi ha dos governs que juguen en dues direccions avui per avui absolutament oposades i qui s’equivoqui davant la comunitat internacional ho pagarà amb un cost d’imatge important. La forma és condició prèvia per tants assumptes de fons. I la discussió de les formes serà molt important en els propers mesos, la batalla de qui té la raó democràtica. També convé que se sàpiga que en situacions com aquestes els poders que s’hi posen d’esquena –com ara el govern central- no es queden amb el braços plegats. A vegades penso que si tota la bona gent i els amics que em donen un cop a l’espatlla i em diuen amb un to entre d’escalf i d’exigència: “no us arrugueu, planteu cara”, veiessin pel forat del pany un vint i cinc per cent del que jo puc veure, notar i patir....potser quedarien glaçats (no ho prenguin com una pedanteria, és vida viscuda). Jo hi estic disposat. Aquests dies m’ha tornat molt als pensaments la cançó Abril 74 de Lluís Llach i l’he escoltat uns quants cops. En tot cas, comença el 2014, comença un ball que tindrà uns primers passos a ritme de minuet i que no sabem ben bé a quin ritme acabarà (bastant més mogut). Alguns tenen por, alguns tenen esperança, alguns tenen por i esperança alhora. Mai ningú va dir que seria fàcil. Tot depèn que els mesos i els passos madurin bé.