ELS SAVIS

He acabat de llegir el llibre (S)’avis de Josep Puigbó, que aplega les entrevistes fetes a vells i venerables savis catalans en el programa que TV3 emet els diumenges a la nit. Aquest és un llibre que desprèn el millor d’aquells temps en els quals la televisió es podia permetre el

ritme de dedicar una hora seguida d’entrevista a una mateixa persona. Els temps que deixaven reposar les converses i les idees. Ara, en l’era de la hipercomunicació, tot és més accelerat i, així, alguns pensen: «per què escriure un article quan puc quedar descansat amb un tuit?». O «per què escriure un llibre quan n’hi ha  prou amb l’hiperconsum d’imatges i moments?». Aquesta setmana, a França s’ha obert el debat de la prohibició de consultar el correu de la feina fora de l’horari del treball. Consideren, els que ho defensen, que ens estem convertint en presoners del correu i que a altes hores la capacitat de rendir en la nostra feina és decreixent. Hi estic d’acord. Aquesta proposta es pot convertit en llei o autoregulació. I ve a tomb aquí perquè estic convençut que els vells savis del llibre d’en Puigbó només han sabut fer coses grans a base de saber estudiar, crear, reposar, meditar i actuar. Ara que estem a les portes de Setmana Santa, els desitjo temps per parar i pensar. Només amb temps per meditar serem eficients en els nostres actes. Allunyemnos de les modes del fast-food, les fast-emocions i la comunicació efímera i amuntegada. Per això, a mi encara m’agrada obrir els diaris de paper, tenir ritmes pautats de vida... I un temps per a cada cosa. L’Eclesiastès és vigent com sempre. Només és modern allò que no passa. Siguem savis.

L’AEROPORT DE GIRONA

He llegit tots els documents que duen a planejar un punt de dubte sobre la titularitat dels terrenys on, des de 1967, opera l’aeroport Girona Costa Brava (a Vilobí d’Onyar). La realitat és ben polièdrica. La veritat és que ha existit una gran deixadesa jurídica en el traspàs del terrenys de la Diputació de Girona a l’Estat i, concretament, a AENA. Els terrenys mai han estat registrats com a bé de l’Estat. També es cert que tres acords del ple de la Diputació manifesten explícitament la voluntat política de transmetre els terrenys a l’Estat. Però mai s’ha fet. I una part dels terrenys ni tan sols van ser expropiats. Un desgavell. Ha fet molt bé el periodista Oriol Mas destapant aquest cas. També és cert que existeixen més de trenta anys d’ús ininterromput dels terrenys per part de l’Estat. La usucapió pot ser consumada. Però ara ha canviat la naturalesa jurídica d’AENA i, per tant, hi ha un camp per córrer. És possible que l’Estat apliqui la llei de l’embut però hi ha tema per discutir, políticament i jurídica.

AIGÜES MOGUDES AL PSOE

Una de les característiques del debat del dia 8 d’abril ha estat detectar clarament que Alfredo Pérez Rubalcaba ha parlat com un candidat actiu per a les primàries a candidat a president del Govern de l’Estat, que els socialistes celebraran la propera tardor. Rubalcaba envia un missatge als seus: «Con este lío montado, confía en mí, que soy un viejo experto en ingeniería de Estado, no os aventuréis». Però el soroll ha començat abans i tot del resultat de les eleccions europees. L’alternativa té només un nom: Eduardo Madina, el jove dirigent basc que és el preferit de Zapatero i que, tal vegada, pot recordar una mica de les formes de fer de l’expresident de Lleó. Curiosament, els mateixos soldats de Carmen Chacónal Congrés de Sevilla de Febrer de 2012 ara són partidaris de l’opció basca. Pel camí ha caigut el nom de Patxi López (una aurèola precària només sostinguda per la institucionalitat de la seva condició de lehendakari) i el nom de Carme Chacon és lluny, remor, debilitat. La distància i el silenci, en política, solen ser mals consellers. Chacón vol tornar triomfant a les primàries, però s’ha quedat amb molts pocs lloctinents. Algun audaç i lúcid diputat que li escriu memoràndums... i poc més. Chacón, un record difús, quasi un personatge pàl·lid de Sthendal.

ABRIL 74 I ABRIL 14

DIMARTS 8 D’ABRIL. Ja s’ha celebrat el debat per a la delegació a la Generalitat de la competencia per celebrar un referèndum no vinculant el 9 de novembre. La resposta ha estat un «no» sense marge de PP i PSOE. Sortint de l’hemicicle, a quarts de dotze de la nit, he trobat algun diputat socialista amb cara i convicció d’haver-se equivocat, i que d’aquí a vint-i-cinc anys serà recordada la seva opció. No parlo de socialistas catalans (alguns d’entregats incondicionalment i buscant la foto, d’altres amagats i amb el cap baix). No, parlo de diputats de Castella i d’Andalusia. M’ha sobtat la franca simpatia dels balears. Tots ells demòcrates. Mariano Rajoy, en canvi, ha exercit d’antic opositor a registrador de la propietat i ha recitat coses molt antigues. Ha fet lluir la Constitució de 1978 com si fos el text més vitaminat i brillant del món. Cap obertura a la negociació i a la flexibilitat de les lleis. Ara és l’hora de recordar que en el referéndum d’Andalusia de començaments dels 80, a Almeria va guanyar el «no» a l’accés ràpid a l’autonomia. Per tant, i d’acord amb la llei, no podia aprovar-se l’Estatut sotmès a referèndum. Què van fer les Corts Generals? Una llei perquè allò que era voluntad política dominant es convertís en llei vigent. Aquella flexibilitat que va servir per Andalucía ara no serveix per a Catalunya. He acabat el dia escoltant la cançó de Lluís Llach Abril 74i, en alguns sentits, em fa pensar en el moment que estem vivint i en els mesos que vindran.

La proposta catalana i la por espanyola

Tarde de Toros al Congreso de los Diputados. Quan el president Rajoy ha començat i acabat la seva intervenció, la fúria de la bancada popular era la pròpia d’una tarda taurina. “Con un par de huevos” he sentit al meu clatell. El sistema de partits espanyols paralitzat de por per les eleccions europees del 25 de maig. Un cop més, la delegació del Parlament de Catalunya – com en la reforma de l’Estatut de 2006- ha vingut a parlar amb la mirada llarga i els replicants han pensat en els rèdits a setmana vista. Por, una certa por al final de cicle. Qui havia anunciat una certa modulació del discurs del president del Govern espanyol i una obertura sincera al pacte, s’ha quedat glaçat. Rajoy ha tirat de la carpeta de l’assessor Pedro Arriola (discurs dur i el cas català com a catalitzador de vots a Castella i Andalusia). Arriola va ser el ideòleg de la recollida de firmes contra l’Estatut i ha tornat a guanyar marcant línia. Mentrestant, Rubalcaba de ple en la campanya per les primàries del PSOE de la propera tardor. Rubalcaba ha parlat pels seus amb un: “con este lío, no arriesgueis con experimentos, confiad en mi para la ingenieria de Estado”. I els seus, bastant magnetitzats. Reverberacions de Josep Pla a l’hemicicle: “el més semblant a un espanyol de dretes es un espanyol d’esquerres”. Moment sàdic, injust i humiliant quan Rubalcaba ha comparat la reivindicació catalana amb les tensions entre el nord i el sud d’Europa i, tàcitament, ha fet volar la Lliga Nord en un atac que és pura concessió al PSOE andalús i la seva líder Susanna Díez, el punt de la balança. Ells parlen per d’aquí a un mes i mig, nosaltres parlem d’un moviment de fons.

Més que, mai, doncs, la defensa de la proposta catalana ha de ser feta des del rigor. I crec que així ha estat per part de la majoria de catalans que han intervingut en el debat. Ha de ser feta des del rigor jurídic i constitucional i ha de ser feta des de l’argument social i econòmic. L’allioli s’ha trencat i un cop deslligat no hi ha manera de refer-lo. Rajoy ha parlat com a cap de llista virtual a les eleccions europees. No ha parlat per convèncer ni a un sol català mínimament dubitatiu. El cas català és un assumpte que no saben com afrontar. Pilota xutada a córner. Ara, cita a les urnes el 25 de maig. La primera i gran oportunitat dels catalans per expressar-nos en vot secret. Cada vot serà comptat. També en les esquerdes del bipartidisme espanyol declinant. Passarà l’estiu i vindrà una tardor en la que la navegació fluvial pel riu començarà a tenir l’estil i les formes dels ràpids de la Noguera Pallaresa. Conversa a la tribuna: “entrarem en els ràpids” i resposta: “potser en les catarates del Niàgara”. El decebedor immobilisme de Rajoy té aires de final de cicle de 35 anys, per no dir de final d’un Estat de les coses.   

DIVINUM

Divendres íntegrament gironí, feina  de despatx, molt productiva. A quarts de sis en Josep Victor-Gay em fa una entrevista per la revista del bisbat. El més interessant és la conversa fora de l’entrevista. un home molt ben informat, en Victor-gay, sempre és un plaer una conversa amb ell. i després, per acabar el dia, per què no anem a sopar a fora? La decisió és el Divinum, carrer albereda número 7. La felicitat consisteix en glopades de vida entesa com una obra d’art. El morro de bacallà amb mel exquisidament cuinat és el regal del dia. En Joan i la Laura ens han tractat amb la delicadesa i l’elegància que els ha fet créixer i consolidar- se. Plat únic i lleuger per sopar. Sobretot, un ha de quedar bé amb un mateix per dormir de manera plausible. En aquest deliciós local del carrer albereda número 7 hi he viscut moments de fugaç i condensada felicitat. Ha caigut la nit, desprès d’un dia clar.

No és la sang, és la democràcia

Rajoy ha dit que la sang ens uneix als catalans i als castellans. Quina cosa és pròpia del «Dia de la raza». A mi les afinitats electives em vénen per  altres poderosos motius d’atracció –el cervell, l’òrgan més potent– que ara no vénen al cas. El que cal dir a Rajoy és que no és la sang sinó la democràcia el que esta en discussió. afortunadament, la sang dels catalans és una gran jam session d’integració i convivència. No és la sang, és la democràcia.

Voteu per correu sense candidat

Ja s’ha obert el termini per demanar el vot per correu i els del PP encara no tenen candidat, quina patxoca. Mentrestant Ciutadans sembla ser que es va desinflant per les europees que tenim a tocar i quan escric aquests línies el PP ha decidit guanyar, ja veurem, amb el procediment de vot per correu obert i sense candidat, quina originalitat. Ciutadans es desinfla perquè el seu líder, home de la política mediàtica d’avui, està deixant l’energia i la salut en dies i nits de ràdio, televisió, el carrer Tuset i la nevera buida. això de la política no és només fer-se una foto en pilotes (a mi, francament em costaria) sinó tenir idees i deixar-les reposar. m’agrada que la pirotècnica tingui els petards molls. l’última enquesta del real instituto elcano dóna 5 diputats a uPyD, lluny dels 9 que, convençuda em va aventurar aquesta Joana d’Arc socialista que té orella drets els votants de dreta i que es diu Rosa Díez. Cinc, i ja veurem. Perquè, a qui escriu, li agrada reivindicar la  política amb nord i senderi, pensada a foc lent i que sap on va. ens arriben notícies que el neopopulisme està de baixada i hom se n’alegra.

Tots morirem resant

Dilluns, dia amb el cel fosc i amenaçant pluja, vaig anar a un enterrament important, molt important, a Girona. Hi érem tots, sobretot ells, els que durant anys i anys havien tingut el difunt com a prevere de capçalera i amic íntim i sentit. Fa més de vint anys, quan els vaig conèixer, tots ells estaven al pic de la vida. i van fer coses grans i importants que sempre els hi haurem d’agrair (a veure què farem nosaltres). Fa més de vint anys, quan els vaig conèixer,  jo era un nen d’Olot que havia arribat al Centre universitari que es va convertit en universitat un dia de tardor de 1992. Ho vam celebrar, ells, amb aurèola, i nosaltres, jovenets amb els ulls brillants, amb un sopar a la Font, de Fontajau. en aquell dilluns gris, encara no havien arribat els dies clars, vaig pensar en la frase de Giulio Andreotti: «tots morirem democratacristians ». no sé si democratacristians –fa molts anys que els tracto– però sí resant. més de vint anys després, més cabells blancs, més eixorcs... molts d’ells encomanats a Déu i a la sang i la carn de Crist. Intensitat i intimisme. un adéu sentit. Tots morirem resant, com així va fer el nostre heroi Josep Pla després de viure i pecar. I en el recordatori del funeral de mossèn Modest Prats i Domingo hi ha uns versos deliciosos del finat. Que diuen que hem  acaronat la vida, l’espiritualitat i el pecat. «Tots morirem democratacristians», em va dir andreotti a Palazzo madama un dia de pluja a partir de les vuit del matí (ell venia de missa i jo d’un despertar lent). gran calidesa de la girona de sempre en el comiat del gran modest Prats. Tots som més germans del que sembla, en aquesta girona petita i delicada.

Els dies clars

8 D’ABRIL. Aquets dimarts ve una delegació del Parlament de Catalunya demanarà al Congrés dels Diputats, per la via de la més estricta legalitat, la delegació de la competència per poder convocar la consulta del 9 de novembre. recordo, amb la precisió dels dies grans i densos, l’1 de febrer de 2005, quan el lehendakari Ibarretxe va comparèixer en solitari davant el Congrés per demanar quelcom semblant. Va ser resistent, va anar-hi en solitari, van ser hores i hores de debats, pulcres uns i incendiats els altres. al final es va procedir a invitar el representant de les institucions basques a abandonar l’hemicicle. uns diputats ens vam aixecar i vam aplaudir llargament la dignitat de la raó democràtica tan ben sostinguda. Altres ens clavaven una mirada propera al judici sumaríssim per rebel·lió. Després, la votació. Quasi tot va acabar allí, en la via basca. Tinc una fonda impressió que dimarts serà diferent. la representació del parlament expressa un suport més ampli i transversal. Crec que l’argumentació serà més de mà estesa. l’acompanyament és molt notable, no ens sentirem gens sols. l’escalf d’una nodrida delegació de diputats i alcaldes. Discutirem i votarem sobre democràcia i raó democràtica. els socialistes en contra, el PSC amb els arguments del no molt debilitats i desgastats entre les seves bases i votants. Fins i tot el PSOe amb una proposta oberta de reforma de la Constitució perquè detecten que es tracta d’un moviment de base popular, lluny d’una operació partidària. aquesta base popular l’allunya del que el 2005 es va votar sobre el contenciós basc. Dimarts ho hem de fer molt bé. Ser impecables en el fons i en les formes. És una de les votacions més importants de la legislatura. Com que té una base popular, després de la votació final, cap a les 9 o les 10 del vespre, estic convençut que els ciutadans opinaran. el 2005 encara no teníem les xarxes socials. era un 1 de febrer fred i amb un home ferm però solitari. el 8 d’abril ja cau en els dies clars. i com diu la cançó dels Manel: «Va, assumim- ho, els dies bons gairebé som invencibles!... ». Fem-ho bé dimarts, tots. No és només un assumpte dels diputats.