Recordo aquells anys, ja en fa quinze o més, que a les ponències polítiques dels congressos de les Joventuts de Convergència, la JNC, fèiem plantejaments polítics i sobiranistes que eren atemparats pels dirigents convergents. Avui el discurs de Convergència és sobiranista. Abans ens convidaven al pragmatisme. Ara diuen que el més pragmàtic perquè Catalunya sigui viable i s’hi visqui bé es, precisament, dotar-nos d’estructures d’Estat propi. Fem-ho, doncs, encara que sigui per pur pragmatisme.
08 d’octubre 2012
01 d’octubre 2012
La punyalada
Ni N-II ni soterrament- aquesta setmana ha estat fecunda en males noticies per a les comarques gironines. El ministeri de Foment ha anunciat que cancel·la el desdoblament de l’N-II de la Jonquera a la Tordera i en el projecte de pressupostos generals de l'Estat pel 2013 no hi ha cap partida pel soterrament del tren convencional al seu pas per la ciutat de Girona. Les inversions del Ministeri de Foment i els seus organismes autònoms a la demarcació de Girona ha caigut un 85%. Crònica d'una asfixia. Anem per pams.
La intensitat de vehicles- aquest dimecres 26 de setembre es va fer públic el pla d’infraestructures del govern fins a l'any 2024. En aquest pla es certifica per primer cop el no desdoblament del tram nord de l’N-II. En aquest mateix pla es contempla el desdoblament de més d'una desena de carreteres de l'Estat amb intensitat diària de vehicles d'entre 1.300 i 3.000 vehicles. L’N-II a Girona té una intensitat diària de 22.000 vehicles.
El no soterrament- la segona gran punyalada d'aquesta setmana: ni un euro pel soterrament del tren convencional a la ciutat de Girona. Recordem l'origen de tot el projecte: l’enderrocament del viaducte. Tindrem alta velocitat amb nou anys i mig de retard. No tindrem el tren soterrat. L'enterrament del sentit del projecte: esponjar la ciutat.
Una caiguda d'un 85%- les inversions de Foment a Girona cauen un 85%. Nomes diners pel etern tram Sils-Caldes de Malavella, una nova anualitat per la biblioteca provincial (l’única pendent a Catalunya) i una nova anualitat de les obres de la Seu del pont sobre el riu Ter a Girona. El Govern reconeix que fins ara només ha executat un 42% de l'obra del pont, que hauria d'haver estat acabada l'any passat. A la demarcació de Barcelona les inversions de Foment s’incrementen un 9%. Al conjunt de Catalunya s’inverteix un 11'9% del pressupost global dels ministeris inversors. Un any més s’incompleix l'Estatut que diu que durant 7 anys el govern ha d’invertir a Catalunya l’equivalent del seu PIB en el conjunt espanyol. L’inversió hauria de ser d'un 18%. I desprès hi ha la dada del freu d’execució de l'obra publica. Baixíssima a Catalunya de forma endèmica. En canvi l'any 2011 es va executar un 110% del pressupostat a Madrid i un 120% a Andalusia. Encara fan falta mes arguments?
21 d’agost 2012
La lenta arribada del tren d'alta velocitat a Girona
Cornuts i pagar el beure- El 14 de febrer de
2004 ja hi havia convocades eleccions pel 14 de març. Eleccions generals. Així
doncs, el govern estava en temps de descompte i faltaven menys de quinze dies
per començar la campanya electoral. El ministre de Foment d’aquell Gabinet ja
havia anunciat que es retirava de la política i que no concorreria a un escó de
parlamentari. Un vell lleó de la política conservadora espanyola que es va
estrenar com a senador per Astúries en les eleccions de 1982, les de la onada
socialista felipista. El 14 de febrer de 2004 el ministre de Foment Francisco
Álvarez-Cascos firmava per part espanyola el protocol addicional del Tractat
Internacional entre el Regne d’Espanya i la República Francesa pel qual es
constituïa l’empresa TPFerro i es procedia a la concessió a la citada empresa
de les obres de construcció i explotació del tram internacional
Figueres-Perpinyà de la línia d’Alta Velocitat Madrid-Barcelona-frontera
francesa. Tinc còpia d’aquest protocol internacional a sobre la taula i el
redactat és ben clar: l’empresa constructora estava obligada a tenir acabada
l’obra i llesta per a la seva posada en funcionament el 9 de febrer de 2009. I,
a partir d’aquesta data, l’empresa de capital privat hispano-francesa TPFerro tenia
el ple dret de cobrar un cànon d’explotació i conservació de l’obra acabada. Hi
passessin o no trens.
12 d’agost 2012
Ells no ho saben, però són semblants
Són nocions de primer curs
de dret constitucional recordar les quatre funcions d’un parlament: fer lleis,
controlar al govern, proposar iniciatives i idees d’impuls a l’acció del govern
i aprovar i controlar el pressupost. Començo així perquè el que no és propi del
bon parlamentarisme és fer foc d’artificis ni hauria de ser molt ben valorada
aquesta política de declaracions i contradeclaracions en les que el periodisme
acaba essent un mer transcriptor de frases sense comprovar la solidesa dels
arguments que les sustenten o l’estultícia de l’inconsistent que les pronuncia.
Corren temps en que la
política està sotmesa, en aparença, a un dur escrutini i a una encara més
ferotge crítica. Però els hi he de dir que jo em sento molt poc controlat i
avaluat en el que realment és la meva feina i les meves responsabilitats. La
meva feina és fer lleis bones (aquesta legislatura poques perquè es governa a
cop de decret-llei), controlar el govern, proposar idees i estudiar el pressupost
i fer un seguiment del seu grau de compliment i dels seus habituals
escandalosos decalatges entre allò pressupostat i allò realment gastat o
executat. Tot això, però, no sembla que compti molt. Per una part i altra
sembla que n’hi ha prou descarregant els fogots de la irritació regnant amb
quatre frases pujades de to que deixen el personal descansat. La setmana
passada el diputat socialista Àlex Sáez va qualificar a la diputada popular
Concepció Veray de “diputada invisible” (improvisació, humor negra, mala llet?,
qui sap...). La diputada al·ludida va respondre ràpidament llançant a
l’acusador els qualificatius de “frustrat i inútil”. Tot plegat molt edificant.
La congressista Veray és invisible en la seva tasca parlamentària? El
legislador Sáez és inútil en el seu quefer parlamentari? Més enllà de la
política pirotècnia, hi ha maneres de mesurar la veritat de les coses. A la
pàgina web del Congrés cadascú dels ciutadans interessats pot verificar el
treball de tots els parlamentaris: iniciatives parlamentàries, text de les
intervencions, número de preguntes al govern.... És cert que aquesta és una
informació que essent molt rellevant és incomplerta. Manca una feina
d’interpretació que en molts països realitzen centres de pensament polític, think
tanks. I també és indispensable la funció social dels mitjans de comunicació,
últimament massa acostumats a la política de declaració sense comprovació.
El diputat Sáez, exercint el
seu rol d’oposició, tal vegada hauria de mirar pel retrovisor per tenir un atac
de pudor i recordar que els governs del PSOE només van gastar el 21% del que
van pressupostar per les comarques gironines en els seus set anys de govern.
Que van deixar abandonada la N-II quan encara hi havia diners per desdoblar-la
a bon ritme i que no van resoldre els problemes d’una absurda aplicació de la
llei de costes al litoral gironí. Ni van escometre els camins de ronda ni els
passeigs marítims. I van pagar indemnitzacions de més de 200 milions d’euros a
l’empresa TPFerro perquè el TAV no va arribar a Figueres el 2009. I no van
traspassar l’aeroport de Girona segons allò pactat en la negociació de
l’Estatut.
La diputada Veray, després
de set mesos i mig de govern del PP, tal vegada hauria de reflexionar sobre la
seva influència perquè del desdoblament de la N-II no en tenim notícia i el que
tenen previst fer en els tres anys restants és poc (Caldes-Maçanet) i s’ha
d’actuar en els punts d’alta sinistralitat del nord (variant de Figueres). I
s’ha de preguntar perquè la gran obra del TAV arribarà amb anys de retard
(havia d’arribar el 2004 i arribarà el 2013!) però també amb mesos de retard
respecte a l’última data donada (2012) per una absurda aturada en séc de la
licitació de l’estació de Girona. I s’haurà de preguntar si el pla d’estalvi i
racionalització dels bens immobles de l’Estat també ha arribat a Girona on
l’Estat es gasta més d’un milió d’euros anuals en lloguer de seus de
delegacions de ministeris buits de competències. O els només 150 mil euros
destinats aquest any a tot el litoral gironí.
Els diputats Sáez i Veray se
les diuen de l’alçada d’un campanar: “invisible, frustrat, inútil...”. Però
encara que ells no ho saben, tenen moltes experiències i penes per compartir.
Un i altre han patit en pròpia carn una vella pràctica en el Madrid oficial: el
toreig i el mareig per part del funcionari de torn del ministeri competent al
diputat de “províncies” del partit del govern. “Ells passen, nosaltres ens
quedem i manegem els pressupostos com volem”, màxima del cos i la crosta de
Nuevos Ministerios. A un i a l’altre els hi ha estat oferta la meva
col·laboració que només és útil pels anys d’experiència i coneixements. Però un
i altre han patit el síndrome del poder efímer: “deixa, que això ho resolc tot
sol”. El destí del govern és l’oposició i tot va avall, per dir-ho a la manera
planiana. Mentrestant, Girona ha perdut uns anys que ara només podrem recuperar
lentament. Ells no ho saben però, adjectius a part, són semblants.
Article publicat al diari ElPUNTAVUI el diumenge 12 d'agost de 2012
11 d’agost 2012
La N-II i el PP: 8 mesos perduts
La setmana passada
vaig fer un repàs de la desgraciada història del desdoblament de la N-II des de
l’any 1994 fins al 2011, al final del mandat del govern socialista. Aquesta
setmana em pertoca una segona i última part referida al que no ha fet el nou
govern des de finals de l’any passat i les perspectives pels propers mesos i
anys. En primer lloc convé parlar dels vuit mesos perduts.
Un fal·làcia-
Després de la rotunda victòria del Partit Popular en les eleccions a Corts
Generals del 20 de novembre de 2011 i la formació del govern el desembre, el
dirigents gironins del PP van voler marejar els ciutadans d'aquestes comarques
dient que no es podia començar cap tram del desdoblament de la N-II fins que no
estiguessin aprovats els pressupostos del 2012 que duien retard perquè s’havien
prorrogat els del 2011 en motiu de les eleccions. Aquest argument és mentida.
El 30 de desembre del 2011 el Consell de Ministres va prorrogar els
pressupostos de 2011 pel 2012 fins que n’hi haguessin uns de nous. També va
acordar una no disponibilitat del 20% de les partides. Era una fórmula
transitòria fins tenir nous pressupostos. Fórmula que es va allargar
escandalosament per la maniobra de no presentar un projecte de pressupostos
fins després de les eleccions andaluses de l’últim diumenge del mes de març de
2012. Vist des d’avui, aquesta és una maniobra grollera impròpia d’un Estat en
situació d’emergència. Per tant, pròrroga dels pressupostos de 2011 en els seus
exactes termes i no disponibilitat d’un 20%, una retallada lineal del 20%. Això
vol dir que, per exemple, dels 38,9 milions d'euros que hi havia pel desdoblament
de la N-II en el tram Caldes de Malavella-Sils en els pressupostos de 2011, hi
havia una retallada del 20%. Amb aquests pressupostos, el PP podia adjudicar i
començar l’obra des del seu primer dia de govern, des del gener quan va prendre
el control real del govern.
L’herència- A més, els
socialistes no van gastar ni un euro del que havien pressupostat (tot i que en
una resposta parlamentària el Govern afirma que es va executar un 2’7%
d’aquesta partida en el 2011. Em pregunto en què es van gastar el 2’7% dels
38’9 milions d’euros pressupostats). Els populars gironins ens han volgut fer
creure que no podien fer res fins a tenir els nous Pressupostos aprovats pel
2012. El dijous 28 de juny el Congrés els va aprovar definitivament. Ja estan
en vigor des de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat el 30 de
juny de 2012
Els nous
pressupostos- Els nous pressupostos ja estan en vigor des de fa un mes i mig.
Fins i tot agafant l’argument-trampa dels actuals governants del PP, no s’ha
complert amb la paraula donada perquè no s’han adjudicat les obres del tram
Caldes de Malavell-Sils després de l’entrada en vigor dels pressupostos de
2012. Tram que està a punt,
administrativament, per ser adjudicat a una empresa des de la tardor de l’any
passat. Els socialistes no ho van adjudicar per decidia. El PP està allargant
els tràmits perquè sap que farà poc en els quatre anys de legislatura i ho vol
administrar en comptagotes. Però tractant-se del desdoblament de la N-II,
administrar una obra en comptagotes és una temeritat. Millor fer tot el que es
pugui des del primer dia i si la situació pressupostària empitjora en els
propers anys, com és previsible, tot el que ja està endegat ja no es pot parar.
La doctrina de
gasta-ho tot- El govern del PP i els seus escassos dirigents gironins han
pressupostat molt menys per la N-II que els governs socialistes amb la següent doctrina , dita molts cops en públic:
“nosaltres pressupostem menys però el que hi ha als pressupostos ens ho
gastarem”, ara és l'hora de veure si les coses són diferents. Amb el ritme que
porten, crec que no compliran amb la seva ampul·losa màxima de pressupostar
menys i gastar-ho tot. La qüestió és si aquest any es gastaran el 15'9 milions
d'euros pressupostats pel tram Caldes de Malavella-Sils o el 1'6 milions del
tram Sils-Maçanet de la Selva. Se’n recorden de la gran venta mediàtica de
l’esmena de la senadora Alícia Sánchez-Camacho als pressupostos del 2012 amb
300.000 euros més pel tram Sils-Maçanet? A 31 de desembre de 2012 veurem que se
n’han fet de totes aquestes partides si a dia d’avui la paràlisis domina la
relació del PP amb la N-II. Sincerament, per la seva pròpia supervivència
parlamentària gironina i per desmarcar-se del PSOE, pensava que el PP faria una
entrada diferent en el tema N-II. Han perdut un any. Només en queden tres.
Previsions- Els dirigents del PP tenen la previsió d’adjudicar l’obra
Caldes de Malavella-Sils el setembre, que pot ser a l’octubre. Això vol dir,
segons la seva versió: “màquines treballant abans de final d’any”. I els 15’9
milions pel 2012? Una ínfima part gastada. El conjunt de l’obra puja a més de
60 milions. La modesta previsió del PP és fer, en quatre anys, el desdoblament
Caldes-Sils (menys de 5 quilòmetres) i volen dividir per la meitat el tram
Sils-Maçanet de la Selva. I res més. No tenen previst iniciar les obres
Maçanet-Tordera ni fer el desdoblament del nord, Girona-frontera francesa. En
el tram del nord, des del meu punt de vista, és urgent una intervenció a la
variant de Figueres que té un dels nivells de sinistralitat més alts de les
carreteres de tot l’Estat. I que no ens diguin que fer obres sempre és un
procés lent i que mai es gasten totes les partides. Es poden quedar amb aquesta
dada: l'any passat el grau d’execució de l'obra pública de l'Estat a la
Comunitat de Madrid va ser d'un 111%. Ves per on, com ens toquen el flabiol,
Baldiri!!
09 d’agost 2012
La N-II en els 7 anys del PSOE
Aquella mateixa felicitat íntima que vaig tenir el dia de
la inauguració de la A-26 molts cops he imaginat que la podria viure en la
inauguració d’alguns trams significatius de la N-II desdoblada. Però hem
fracassat tots. Ja fa algunes setmanes que ho vaig escriure en aquestes
pàgines. Val a dir que mai com el 1996 CiU ha tornat a tenir una posició
aritmèticament indispensable en la política espanyola. En les dues legislatures
del president Zapatero (que era molt juganer i frívol), el PSOE va tirar
endavant els pressupostos amb el PNB. En aquells set anys la N-II va ser tema
per un debat de política general (Zapatero va respondre que sí, que es faria.
Sempre responia que sí, amb aquella mirada que no saps si et fa l’amor o et
“collona”). També vaig fer una interpel•lació al Ple del Congrés al ministre
José Blanco sobre la N-II. El primer cop en 32 anys de democràcia que un diputat
per Girona podia portar la N-II al Ple del Congrés en forma de debat llarg i
votació d’una moció. Va ser llarga la negociació de la moció. Blanco em va
convidar a volar amb ell en l’avió Falcon del govern cap a Girona. Era la
mateixa tarda de la interpel•lació i Blanco venia a l’acte d’inici de la
perforació del túnel del TAV a Girona (un altre exemple d’obra que es pot fer
amb poc temps si hi ha voluntat de l’administració. Perquè ara l’obra pateix un
absurd retard, ja en parlarem una altra setmana). Tinc a les mans el que vam
pactar i votar per unanimitat del Ple del Congrés l’últim dimarts d’abril de
2010 (quinze dies abans que Espanya estigués a punt de ser intervinguda): inici
de les obres de Caldes a Maçanet de la Selva abans de finals de 2010 i inici de
les obres de Maçanet a Tordera abans de finals de 2012. Mirat des d’avui, el
incompliment d’aquell acord és penós. Va ser el moment que el PSOE es va
comprometre més i que va incomplir més. Fa unes setmanes, parlant amb Víctor
Morlán, avui diputat per Osca, durant set anys totpoderós secretari d’Estat
d’Infraestructures del Ministeri de Foment del Govern Zapatero, em reconeixia
que la N-II no era un tema d’alta prioritat de l’equip ministerial. Em va
reconèixer els esforços fets per un dels diputats del PSC per salvar la
situació i em va dir que en l’últim ajust pressupostari de 2010 només van
quedar, en veritat, dos mil milions per obres a tot l’Estat. Dos mil milions
per tot l’Estat és molt poc en uns pressupostos generals. D’aquella bossa n’havia
de sortir l’adjudicació del tram Caldes de Malavella-Sils abans de les
eleccions del 20 de novembre de 2011 en una mena de traca electoral pensada
pels socialistes per salvar els mobles de set anys d’incompliments. Morlán, en
aquella nit passejant per la plaça de
Santa Ana de Madrid, em va reconèixer la realitat: “feia sis mesos que tots
estàvem en desbandada i ningú es va ocupar d’adjudicar aquella obra tot i que
teníem encara uns pocs diners disponibles”. Postal de l’inici del naufragi. Ho
haurien pogut fer, i no ho van fer. O no ho van voler fer. Se m’ha acabat
l’espai. La setmana que ve continuaré amb els 7 mesos perduts de govern del PP
en tot allò referent a la N-II. Hi ha dades desesperants.
Les obres de l'Estat a Girona (I): la N-II
Un inventari- Aprofitaré aquest mes d’agost per fer un repàs
de l’estat d’execució (o paràlisis) de les principals obres de l’Estat a les
comarques gironines. Repassarem, doncs, amb dades a la mà, l’estat de les
carreteres de titularitat estatal, la construcció de la línia d’alta velocitat
i els seus retards, les mesures adoptades (o no) per racionalitzar l’ús de bens
immobles de l’administració general de l’Estat a la demarcació, l’estat de les
estacions de tren, les inversions en l’apartat de Costes (camins de ronda,
passeigs marítims, el delicat estat de la zona del Molinet a l’Estartit...). Ja
sé que hi ha una forma més cridanera de parlar de tot això: amb una roda de
premsa amb quatre frases de traç gruixut. Però em sembla que tant els ciutadans
com els periodistes ja n’estan una mica tips d’aquesta traca fàcil que sovint
no té la decència ni de mirar per retrovisor dels propis errors ni en el
present dels propis incompliments. Parlem, doncs, de la N-II amb dades a la mà
i aportant alguns elements nous.
El precedent de 1996- El projecte de desdoblament de la N-II
al seu pas per les comarques gironines té el seu primer precedent l’any 1994
quan el ministre d’obres públiques del moment, Josep Borrell Fontanilles, va
ordenar la redacció dels avantprojectes de desdoblament d’uns pocs trams de la
N-II i de la N-260 (els túnels de l’actual autovia A-26 entre Besalú i Olot).
L’any 1996 el Partit Popular va guanyar per una majoria relativa més exigua del
que ells mateixos s’esperaven. Per la investidura i per governació dels quatre
anys van haver de sumar els diputats de CiU, PNB i CC. Des d’un punt de vista
econòmic (compliment dels criteris de convergència amb la UE) i des d’un punt
de vista de compliment dels pactes amb nosaltres (fi del servei militar
obligatori, supressió dels governadors civils, traspàs de la policia de trànsit
als Mossos...) va ser una legislatura aprofitada. Els Pactes del Majèstic (tan
de bo que avui els pactes es complissin com aleshores) també tenia un capítol
d’obra pública. Avui ja es pot dir que aquells pactes ens van permetre
accelerar les obres de l’Eix Transversal (la Generalitat mai ha anat sobrada de
diners) mitjançant la transferència de fons europeus a les arques del govern
català.
La ràpida execució de l’A-26- Aquell pacte també va suposar
un impuls definitiu del desdoblament de la N-260 de Besalú a Olot. I també la
redacció dels projectes constructius dels dos primers trams de la N-II. El
Pacte del Majèstic, poca gent ho sap, es va tancar un cap de setmana a la
Cerdanya on van compartir feina i lleure Rodrigo Rato i Joaquim Molins, i les
seves parelles. Diumenge a la tarda d’aquell cap de setmana d’abril, les dones
dels dos polítics van tornar a Barcelona per l’Eix del Llobregat i l’autopista
de Terrassa. Molins va conduir el cotxe on també hi anava Rato per la collada
de Tosses fins a parar a Castellfollit de la Roca. Molins, que havia estat
conseller de política territorial, coneixia bé els dèficits d’obra pública de
Catalunya. Rato, mig grogui, va conèixer en pròpia carn l’estat lamentable de
la N-260 sense variants i amb el coll d’ampolla de Castellfollit. Les obres es
van executar amb un temps rècord. 6 anys entre l’inici dels tràmits i el final
de l’obra. Un exemple de que quan es vol, es pot fer una obra amb molt menys
temps del que a vegades ens expliquen. Del dia de la inauguració tinc una foto
que aplega a quatre persones que havíem treballat molt per fer possible aquella
obra: Ramon Sala i Canadell, Josep López de Lerma, Pere Macias i jo mateix. En
Ramon Sala, que tants anys havia lluitat per aquelles obres, va veure que quan
s’obre una “finestra d’oportunitats” s’ha d’aprofitar de totes totes. En aquell
mateix paquet d’obres es va adjudicar el desdoblament de la N-II entre Fornells
i l’aeroport i es van adjudicar, ja en la segona legislatura de majoria
absoluta del PP, les obres entre l’aeroport i Caldes de Malavella. Aquesta
última obra la va inaugurar la ministra Magdalena Álvarez que es va intentar
apuntar el trumfo d’una obra que els socialistes van tenir abandonada,
vergonyantment, durant els seus set anys últims de govern.
Alt Empordà
He visitat amb silenci i solitud les zones cremades de l’Alt Empordà. He
pensat en el bosc brut i he vist amb els meus ulls com les zones més netes i
cultivades, com en les vinyes i els boscos esporgats, el foc va passar més ràpid
i sense fer tant mal. He recordat a la colla del Salvem l’Empordà que es van
oposar radicalment a les plantes de biomassa a la zona de les Alberes. He
pensat que el reaccionarisme pot tenir les manifestacions més diverses. Netejar
els boscos i fer energia renovable amb fusta que ara ens venem a l’estranger..
He parlat amb la bona gent de la terra que té el cor agre.
Oswaldo Payá
Em vaig reunir amb Oswaldo Payá el maig de 2005 a casa seva a l’Havana. Ell estava disgustat perquè havia assistit a la reunió de l’oposició
democràtica cubana interna de l’illa. El seu partit no havia volgut participar
en aquella reunió. Va ser el cop que el règim castrista em va posar a la presó.
La nostra trobada va servir per la reconciliació. Des d’aleshores vaig mantenir
una bona relació amb ell i amb el seu germà Carlos Payá que vivia llargues
temporades a Madrid. Per reunir-me amb ell, vaig sortir de la residència de l’ambaixador
i em vaig sentir, des del primer moment, seguit pels cubans però també pels
serveis espanyols. L’ambaixador havia pactat treure’m de la presó i mantenir la
meva estada a l’illa en “estrictes condicions de turista”. Però jo encara tenia
reunions polítiques per fer. Amb Payá i amb alguns altres. Recordo que vaig
canviar cinc cops de taxi per despistar als que em seguien. No n’estava segur.
La trobada amb Payá i la seva esposa em quedarà sempre en el record i en la
memòria. Era un home bondadós, resistent, de profundes conviccions catòliques
reforçades també en les seves adversitats. Era un home de resistència pacífica
gandhiana. Ha mort en un accident de trànsit. I si no és així s’hauran
d’aclarir les circumstàncies. El govern espanyol manté un contingut silenci
perquè la seva prioritat es treure de l’illa l’espanyol que conduïa el cotxe.
Recordo quan vaig sortir de casa d’Oswaldo Payá, a la una del migdia. Els
carrers d’un barri modest i allunyat del centre, desèrtics. Molta calor.
Mirades d’algú que mai sabies si era un pobre sotmès que no se sabia presoner
en aquella illa o si era el cap de la “cuadra” dels Comités de Vigilancia
de la Revolución. Es un dels pocs cops que he tingut por a la meva vida. La meva por va
durar poc, però aquell sentiment de constrenyiment i maltracte és el que sempre
va haver de viure Oswaldo Payá i tots els opositors demòcrates. Payá, home
conciliador, hauria estat un bon president d’una Cuba postcastrista i
democràtica. Serà un heroi de la lluita pel final d’una dictadura que ja dura
52 anys.
El dia que va votar el Partit Europeu de Catalunya
Pacte fiscal- dimecres 25 de juliol
de 2012, assisteixo a la sessió plenària de la tarda del Parlament de Catalunya
en la que es vota la proposta del pacte fiscal per ser negociada amb el Govern
central. Al matí havia estat, a Madrid, explicant les bondats i els propòsits
del pacte fiscal entre un selecte grup de dirigents tots ells molt irritats amb
“lo autonómico” i “lo catalán”. Al final la primera autoritat de l’Estat hi posa pau. Un afirma: “yo soy cántabro y a nosotros nos habría ido bien con una diputación provincial y sin el parlamento y todo esta parafernalia...”. Ells mateixos es
comencen a cansar del cafè per a tothom. Però, ai las, qui desmuntarà l’edifici
que té escrit en el frontispici “No quiero ser menos qué....”? Torno al centre en el cotxe d’un noble
diplomàtic, escriptor, lúcid i prou savi i vell per afirmar: “se avecina una crisis
como la del 98. Allí los americanos nos birlaron Cuba y Filipinas por nuestra
miopía, hoy las clases dirigentes españolas son muy mediocres para ver mas allá
de lo inmediato”. A la tribuna del Parlament, a davant, hi tinc els dos màxims dirigents
del PSC que porten un paper amb els seus vots a favor i les seves abstencions
al pacte fiscal. Perduts en l’oceà. Els germans Margall tenen registrat un
partit que es diu Partit Europeu de Catalunya. Dimecres va votar per primer cop
en la persona d’Ernest Maragall. Es diuen semblants al partit Demòcrata
nord-americà, europeistes i catalanistes. Han viscut en la seva pròpia pell el
fracàs d’intentar canviar Espanya durant el procés de l’Estatut de 2006. I han
arribat a les seves pròpies conclusions. El mapa de partits catalans continuarà
evolucionant.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)