Oswaldo Payá

Em vaig reunir amb Oswaldo Payá el maig de 2005 a casa seva a l’Havana. Ell estava disgustat perquè havia assistit a la reunió de l’oposició democràtica cubana interna de l’illa. El seu partit no havia volgut participar en aquella reunió. Va ser el cop que el règim castrista em va posar a la presó. La nostra trobada va servir per la reconciliació. Des d’aleshores vaig mantenir una bona relació amb ell i amb el seu germà Carlos Payá que vivia llargues temporades a Madrid. Per reunir-me amb ell, vaig sortir de la residència de l’ambaixador i em vaig sentir, des del primer moment, seguit pels cubans però també pels serveis espanyols. L’ambaixador havia pactat treure’m de la presó i mantenir la meva estada a l’illa en “estrictes condicions de turista”. Però jo encara tenia reunions polítiques per fer. Amb Payá i amb alguns altres. Recordo que vaig canviar cinc cops de taxi per despistar als que em seguien. No n’estava segur. La trobada amb Payá i la seva esposa em quedarà sempre en el record i en la memòria. Era un home bondadós, resistent, de profundes conviccions catòliques reforçades també en les seves adversitats. Era un home de resistència pacífica gandhiana. Ha mort en un accident de trànsit. I si no és així s’hauran d’aclarir les circumstàncies. El govern espanyol manté un contingut silenci perquè la seva prioritat es treure de l’illa l’espanyol que conduïa el cotxe. Recordo quan vaig sortir de casa d’Oswaldo Payá, a la una del migdia. Els carrers d’un barri modest i allunyat del centre, desèrtics. Molta calor. Mirades d’algú que mai sabies si era un pobre sotmès que no se sabia presoner en aquella illa o si era el cap de la “cuadra” dels Comités de Vigilancia de la Revolución. Es un dels pocs cops que he tingut por a la meva vida. La meva por va durar poc, però aquell sentiment de constrenyiment i maltracte és el que sempre va haver de viure Oswaldo Payá i tots els opositors demòcrates. Payá, home conciliador, hauria estat un bon president d’una Cuba postcastrista i democràtica. Serà un heroi de la lluita pel final d’una dictadura que ja dura 52 anys.

El dia que va votar el Partit Europeu de Catalunya

Pacte fiscal- dimecres 25 de juliol de 2012, assisteixo a la sessió plenària de la tarda del Parlament de Catalunya en la que es vota la proposta del pacte fiscal per ser negociada amb el Govern central. Al matí havia estat, a Madrid, explicant les bondats i els propòsits del pacte fiscal entre un selecte grup de dirigents tots ells molt irritats amb “lo autonómico” i “lo catalán”. Al final la primera autoritat de l’Estat hi posa pau. Un afirma: “yo soy cántabro y a nosotros nos habría ido bien con una diputación provincial y sin el parlamento y todo esta parafernalia...”. Ells mateixos es comencen a cansar del cafè per a tothom. Però, ai las, qui desmuntarà l’edifici que té escrit en el frontispici “No quiero ser menos qué....”? Torno al centre en el cotxe d’un noble diplomàtic, escriptor, lúcid i prou savi i vell per afirmar: “se avecina una crisis como la del 98. Allí los americanos nos birlaron Cuba y Filipinas por nuestra miopía, hoy las clases dirigentes españolas son muy mediocres para ver mas allá de lo inmediato”. A la tribuna del Parlament, a davant, hi tinc els dos màxims dirigents del PSC que porten un paper amb els seus vots a favor i les seves abstencions al pacte fiscal. Perduts en l’oceà. Els germans Margall tenen registrat un partit que es diu Partit Europeu de Catalunya. Dimecres va votar per primer cop en la persona d’Ernest Maragall. Es diuen semblants al partit Demòcrata nord-americà, europeistes i catalanistes. Han viscut en la seva pròpia pell el fracàs d’intentar canviar Espanya durant el procés de l’Estatut de 2006. I han arribat a les seves pròpies conclusions. El mapa de partits catalans continuarà evolucionant.

Apunt de final de juliol

29 de juliol- Dimarts i dimecres d’aquesta setmana en els ambientes més ben informats i en els llocs de decisió de Madrid el to vital era d’un fatalisme incommensurable. Dimarts al Congrés, a la Moncloa i a la Zarzuela, semblava talment que l’euro descarrilava definitivament. Subterràniament s’estava lliurant una partida d’alt voltatge. El govern alemany demanava a l’espanyol que optés pel rescat total (300.000 milions d’euros). L’espanyol li deia que no demanaria el rescat. La prima de risc arribava als 611 punts de diferencial amb el bo alemany. Els interessos del deute espanyol en el mercat internacional secundari es pagaven al 7’5%. Dimarts i dimecres a Madrid semblava que el cel gris augurava una apocalipsi inevitable. Ja es parlava de reduccions de salaris en el sector públic i privat d’un 25%, de reduccions de les pensions...dijous el president del Banc Central Europeu va pronunciar unes poques paraules –quinze- i el cel gris es va obrir. Què havia transcorregut en l’entremig que ens hem perdut? El missatge del govern espanyol a l’alemany va ser: no caurà Espanya, caurà l’euro si continueu jugant així. Potser només hauria caigut Espanya però Alemanya se n’hauria ressentit fins a uns límits incalculables. La canceller Angela Merkel va trucar al president del BCE, Mario Draghi. I, aparentment, tot va començar a canviar. Hem de veure el comportament dels mercats durant el mes d’agost. L’acceleració dels acords del Consell europeu del 28 i 29 de juny –bancarització europea, supervisió europea, fiscalitat europea...-Els governants que volen vendre optimisme diuen: “ja sabíem que a l’últim minut Merkel no ens deixaria caure”. Però tots estaven espantats. I si aquest és el mètode alemany, sadisme europeu més que no pas la vella fraternitat europea.

Madrid no deixa de conspirar ni a 35 graus

Arenas vol tornar- Ja corre pel Madrid de les especulacions que Javier Arenas vol tornar per ser ministre i sortir del parlament andalús on es llepa les ferides del que ha guanyat i no pot governar. Els tentacles d'Arenas Bocanegra, el Campeón, sempre han estat allargats, amb fidels amics al govern i enemics forjats en l’odi de les coses de les passions. Tal vegada un dia hi haurà una crisi de Govern a Madrid. Miguel Arias Cañete deixa que circuli i alimenta la idea que ell seria un bon comissari europeu quan l'any que ve acabi el mandat del comissari Joaquin Almunia, un dels tres socialdemòcrates més intel·ligents del felipisme. L'altre va acabar de secretari general de l'OTAN, Javier Solana, i l'altre pateix, molt, aguantant el pal de la vela d'un partit d’oposició amb 110 diputats i problemes de finances, aquest Rubalcaba que encara somia en tornar a ser candidat. Però alguns dels seus mateixos comencen a fer-li veure que la millor opció és una tercera via.

 Ucraïna- Hi ha eleccions parlamentaries a Ucraïna el 28 d'octubre. Formo part de la delegació del Consell d'Europa que segueix la situació política d'aquest país i que avaluarà la campanya i el dia electoral. Conec prou coses d'aquest país per afirmar que estem davant d’un cas de venjances polítiques que porten els opositors a la presó quan perden les eleccions. Aquest diumenge hi ha el final de l'Eurocopa. La cancellera alemanya ja havia anunciat que no hi aniria, a la final a Kiev, per protestar per la violació dels drets humans. També ho va dir el primer ministre italià Mario Monti (personatge de gran nivell), cal veure què farà avui. El que mai va tenir un posicionament polític va ser Mariano Rajoy ( a qui la política internacional no l'apassiona). Segur que hi va. Comentari de Rajoy a periodistes dins l'avió presidencial en la seva recent gira per Mèxic i Brasil: "Fui al partido de Polonia porqué me salió de los cojones....carai. Y porqué tenía una invitación de mi homólogo polaco" Esfereïdor. Recordem que era la tarda de la seva roda de premsa després de la intervenció bancària. Tardes de futbol i toros....mitja Espanya encara viu a la inòpia...i n'hi ha una altra que, mai ho confessarà, comença a entendre els arguments econòmics dels catalans pel pacte fiscal. Especialment la dreta il·lustrada de Madrid. Però a l'hora de la veritat, dispararà perquè les entranyes podran més que el cervell.

L'home que vindrà de Bilbao- Després de la victòria contra pronòstic de quasi tot el món socialista, José Antonio Griñán, veu revalidar la cadira de la presidència de la Junta de Andalucía, un dels governs més clientelars, immobilistes, dogmàtics i antics del sud d'Europa. Una plataforma de poder gens negligible, més de 8 milions d'habitants. Griñán es va convertir a la causa de Carme Chacón ("puro desparrame emocional", va dir el clàssic de Sevilla) per pur despit, li va arribar a les oïdes que els seus de Ferraz i els seus opositors d'Andalusia ja tenien preparada la seva decapitació per la nit electoral del 30 de març. Ara és president del partit i s'ha allunyat del chaconisme. Però per salvar el perquè del seu viratge vol proposar un tercer nom que aparqui Rubalcaba i Chacón. D’aquí a pocs mesos un socialista basc quedarà lliure i disponible, Patxi López. No sembla el més intel·ligent de la classe...però sempre hi ha noms per anar passant....Convé apuntar que hi ha un altre socialista basc que s'ho mira amb distància i que, des de la seva joventut, està a la recambra: Eduardo Madina. Ja veurem com evoluciona el socialisme arreu, començant per Galicia on les eleccions es poden avançar a aquesta tardor i on la majoria absoluta del PP és per un escó. Encara que també és cert que els socialistes no tenen líder i el BNG s'ha escindit en dos.

On els socialistes no tenen bones expectatives, ni en les enquestes públiques ni en les privades, és a Catalunya....on avui aquest desert intel·lectual de capitans paga el preu de l’assassinat polític de Pasqual Maragall i tots els seus vincles amb el món del pensament.

Soledad Becerril- Conec bé la nova Defensora del Poble amb la que vaig compartir a l'anterior legislatura quatre anys de treball a la Comissió per  a la Unió Europea de les Corts Generals. Ella era la portaveu popular. Recordo perfectament una llarga conversa a l’hemicicle quan em va dir que deixava la política i les coses dels afers públics després de 32 anys. Primera dona ministra després de la dictadura, amiga personal de l’il·lustrat Leopoldo Calvo-Sotelo. Alcaldessa de Sevilla -amb pactes difícils amb Rojas Marcos, tensions entre famílies bé d’Hispalis. Dona viatjada, amb un anglès perfecte, d’ironia fina i aristòcrata, sempre ha anat una mica per lliure, feia més per la Cambra dels Lords britànics que per la baralla de navalla amb Alfonso Guerra. Va ser fundadora dels Clubs Liberals d'Andalusia, parlava malament, en veu baixa, de la cultura del subsidi del seu país. Però qui sap com reaccionarà amb les coses de la llengua catalana i altres afers que vindran de Catalunya. El seu segon, Francisco Fernández Marugan, és un gran encert, amb ell he pactat les esmenes territorials per Girona els últims 7 pressupostos, les petites coses que es complien per la nostra tossuderia.

Un catedràtic de la UdG als òrgans de l'Estat- En aquesta gran tanda de nomenaments no sé si s'ha prestat prou atenció a que el Catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Girona, Joan Manuel Trayter, ha estat nomenat, per quatre anys més, un dels cinc noms que elegeix el Congrés per la Junta Electoral Central, òrgan que sempre té molta feina de lectura fina de les lleis i pleits a resoldre en 48 hores. Un segon mandat no gens fàcil de negociar i que ha passat perquè el PP renunciés a nomenar tres dels cinc noms. Una petita audàcia en temps de pocs miraments.

 No hi ha pretext- El dirigents gironins del PP van voler marejar els ciutadans d'aquestes comarques dient que no es podia començar cap tram del desdoblament de la N-II fins que no estiguessin aprovats els pressupostos del 2012. Això és mentida. El 30 de desembre del 2011 el Consell de Ministres va prorrogar els pressupostos de 2011 pel 2012 fins que n’hi haguessin uns de nous. També va acordar una no disponibilitat del 20% de les partides. Això vol dir que, per exemple, dels 38,9 milions d'euros que hi havia pel tram Caldes de Malavella-Sils en els pressupostos de 2011, hi havia una retallada del 20%. Però els socialistes no van gastar ni un euro del que havien pressupostat i els populars gironins ens han volgut fer creure que no podien fer res fins a tenir els nous aprovats. Dijous 28 de juny el Congrés els va aprovar definitivament. Ja estan en vigor. Com que la doctrina del PP, dita molts cops en públic, és: “nosaltres pressupostem menys però el que hi ha als pressupostos ens ho gastarem”, ara és l'hora de veure si les coses són diferents. No només si adjudiquen a una empresa el tram Caldes de Malavella-Sils, cosa que faran un dia d'aquests amb un possible gran papanatisme mediàtic i de la societat civil entre estoica i naif (ohhhh, les obres per fi). La qüestió és si aquest any es gastaran el 15'9 milions d'euros pressupostats pel tram Caldes de Malavella-Sils o el 1'6 milions del tram Sils-Maçanet de la Selva. L'any passat el preu d’execució de l'obra pública de l'Estat a la Comunitat de Madrid va ser d'un 111%. Ves per on, com ens toquen el flabiol, Baldiri!!

Interès internacional

Interès- En la meva condició de portaveu de CiU a la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés, tinc una relació habitual i assídua amb els ambaixadors. De la mateixa manera que molts representants d’Estats europeus miren amb recel el debat del pacte fiscal –atrapats per la lectura dels tres diaris de la dreta hooligan madrilenya- és digne de ser destacat el interès que mostren els representants dels Estats Units i Israel. Simpatia, quasi diria. Fa poc vaig tenir un dinar amb l’ambaixador d’un d’aquest països on vaig ser llargament preguntat sobre la demanda d’un tracte fiscal just i els possibles escenaris si aquest acord no arribés a bon port. El president de la Generalitat ha viatjat aquesta setmana als Estats Units. Pel proper any té previst un viatge a Israel. Shalom.

Els últims cent dies de Rajoy

En l’hora greu- 21 de juny, debat i votació al Congrés de la llei del pacte fiscal europeu que obliga als Estats a una disciplina pressupostària per sortir del clot de la crisi. L’acord de començaments de març convertit en text legal. El ministre d’Afers Exteriors fa una gran intervenció parlamentària, exactament la que ja fa tres setmanes que hauria d’haver fet el president del Govern just després de demanar el rescat del sector bancari. La intervenció i el debat parlamentari que no ha fet perquè no té ni els coneixements ni la seguretat que el seu ministre d’Exteriors, durant 16 anys membre del Parlament Europeu. Em toca intervenir en nom del meu grup. El Consell Europeu del 28 i 29 de juny ha de ser fundacional o la zona euro farà aigües. Sembla ser que la cancellera Angela Merkel comença a veure que el projecte europeu està a prop del precipici. Tants cops Europa ha tingut un nou impuls quan estava a prop del precipici! Necessitem una Europa política –amb més control democràtic- que suposi una unió financera. Necessitem impostos a nivell europeu, tassa de transacció bancària per deixar la City de Londres amb els peus a ratlla, necessitem mutualitzar les càrregues del  dèficit a través dels eurobons, necessitem un Banc Central Europeu que faci front als problemes del deute públic i del deute privat, necessitem organismes de supervisió europeus, agències europees de qualificació, unió bancària....necessitem tot això i per ara mateix. Si és possible, haurà nascut una nova Europa, sinó s’haurà enfonsat el projecte europeu. Per ja, per la setmana que ve. L’esborrany de treball –allò cuinat pels alts funcionaris- de la cimera comunitària invita a un cert optimisme. El partit socialista ha votat que sí després d’escenificar una abstenció si el govern no incorporava compromisos a favor del creixement econòmic. Exactament el mateix que a la mateixa hora estaven fent els seus col·legues alemanys en el Bundestag. Coordinació europea, olfacte de Pérez-Rubalcaba, bons consells i orientació del diputat Juan Moscoso.

Sobirania compartida- Aquesta Europa forta que pot néixer per supervivència en una setmana suposarà la cessió de sobirania dels Estats membres. Suposarà caminar cap a l’Europa federal. És curiós veure com les intervencions d’alguns diputats són contràries a aquesta cessió de sobirania, des dels comunistes fins als nacionalistes gallecs i el foralista navarrès. Un cert tast a carlisme del segle XXI contra les idees de la integració europea. Nosaltres som partidaris de la cessió de sobirania i de començar a dir les coses pel seu nom: les sobiranies són compartides, totes. L’Estat-nació napoleònic ha mort.  Aquesta setmana s’han complert els sis primers mesos del debat d’investidura. Alguns al PP observen amb preocupació els llargs silencis del primer ministre. Els aznaristes recorden que per ser president del Govern no cal ser diputat. I ells, molts britànics, recorden que Margaret Thatcher va sortir per la votació interna del grup parlamentari i que, sense eleccions, el seu lloc va ser ocupat per John Major.

Mallorca- 22 de juny, dinar col·loqui a Mallorca amb els socis illencs de la Fundació Democràcia i Llibertat. Em toca fer de ponent. Començo seriós i profund, a les postres surt el caràcter i l’humor mallorquí. Just avui el president del govern balear ha anunciat el final de la immersió lingüística en català a les escoles  de les Illes Balears. Una de les notícies més greus de la setmana. El final d’un consens que feia molt cooperativa la relació entre Catalunya i les Illes. Un perill de contagi de la veta populista i agre del PP valencià –que ara ja està en l’hora del reflux i la rectificació parcial. Els meus companys de taula em diuen que el president Bauzá és tan radical en el seu plantejament que pot provocar la derrota de la seva formació d’aquí a tres anys. Però perquè això sigui possible, ha de coagular un tercer pol com el que ha estat possible a València amb Compromís. Els elements són Convergència Balear, liderada per en Pep Melià, La Lliga, el PSM i tal vegada el diputat del PP que ha passat al grup mixt per defensar la llengua. De tot això en sortirà una força de contorn ampli? A l’aguait. Ja han arribat les calors a Palma, la badia m’aboca la cançó de Raimon....la Llotja és de color daurat, camino per Cort,  compro uns vidres a can Gordiola i torno a l’aeroport. El mapa polític balear té camp per córrer i canviar.

Reformes a Defensa- Dimarts 19 de juny. Dino amb el ministre de Defensa a petició d’ell. Un basc de l’aristocràcia de Neguri amb ganes de fer reformes en profunditat i no recollir notorietat pública. Un home amb vincles amb Catalunya. El seu avi va dirigir la restauració de Poblet i Santes Creus. Un cert coneixement de Catalunya i alguns bons consellers catalans. Aquest home farà reformes en profunditat en l’organització de l’exèrcit i la racionalització dels equipaments. Just el que es va negar a reconèixer en la interpel·lació que li vaig fer el mes de maig. Simplement ell vol dirigir el temps i els continguts. Suposo que perquè entengués això també m’ha convidat a començar a veure’ns amb regularitat. Hem parlat de la base Loran de l’Estartit i dels terrenys de Radio Liberty.

26 de juliol- A finals del mes de juliol, el 26 de juliol, el Parlament de Catalunya discutirà i aprovarà una proposta de pacte fiscal per a Catalunya per reduir dràsticament el dèficit fiscal català i la “solidaritat forçada”. Aquest mandat aleshores serà negociat amb el govern espanyol del PP. Aquests dies s’estan fent grans esforços per intentar incorporar més partits en el consens a partir dels punts ja acordats entre CiU, ERC i ICV. La proposta del PSC ha de fer possible la seva suma al consens. El PP ja ha deixat dit que el seu vot final pot ser una abstenció –exemple de quan la política de gest és més important que el resultat concret de la lletra de l’acord. El 26 de juliol començarà la segona part de la legislatura: negociació d’un canvi radical, sense mitges tintes, per tenir una hisenda pròpia, una agència tributària pròpia. Depèn de com vagin les negociacions, l’any que ve el poble de Catalunya serà cridat a les urnes per expressar el suport o el rebuig a la Hisenda pròpia.

Per què fem tot això?

11 de juliol de 2012 quedarà registrat com el dia que el president Mariano Rajoy va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per anunciar un seguit de mesures doloroses pels ciutadans sens explicar perquè les aplica. Sense donar arguments per respondre a la pregunta: per què fem això? Em seria molt fàcil, ara, carregar els neulers davant la impopularitat de mesures com la pujada de l’IVA (estem treballant perquè no afecti la present temporada del sector turístic) i la supressió de la paga extra de Nadal dels funcionaris així com altres mesures. Però no vull anar per aquí.


Convé llegir l’última entrada al seu bloc de l’economista nord-americà Paul Krugman. La qüestió és Europa. En pocs dies o setmanes s’ha de desvetllar la següent pregunta: Europa pot avançar cap a una forta integració política federal amb unió fiscal, bancària i mutualització del deute (eurobons)? Europa pot donar un pas endavant decidit sota el lideratge d’Alemanya? O, alternativament, les lògiques egoistes dels Estats membres (les tensions a Finlàndia, les eleccions a Holanda el setembre, la irritació autosuficient a Baviera....) farà descarrilar la zona euro? Sempre hem de sostenir, des d’un optimisme que ja pot ratllar el ridícul, que l’euro mai caurà. Tampoc havia de caure Lehman Brothers, el banc nord-americà que va contagiar la crisi financera nord-americana. I un dia es van despistar i va caure. No es pot continuar molt de temps més en aquest estat d’indefinició. O caixa o faixa. L’Europa no endeutada ha decidit aplicar un dur condicionament als Estats del sud fins que resolguin tres problemes: sanejament del sistema financer, reducció del dèficit i increment de la competitivitat econòmica. Tot això es pot fer amb dolor i conseqüències per a molta gent sempre que hi hagi un nord, una visió, una explicació, un relat....que faci veure el final del túnel. Aquesta explicació no l’ha donat el president espanyol –per primer cop l’he vist afectat de falta de lideratge entre les seves files, malgrat els aplaudiments impúdics del seu grup. Tampoc la dóna la cancellera Angela Merkel perquè no la té –per Europa- o perquè és inconfessable davant l’opinió pública dels Estats sotmesos a un dur ajustament. El fantasma de la indolent fatiga dels antics socis europeus recorre el nostre continent. Fatiga i avorriment d’uns cap als altres.

Sóc europeista des de l’hora més tendra de la meva consciència política. Perquè el “nord enllà “ era i és el referent i l’exemple que jo vull per les meves filles perquè Catalunya sigui un país de qualitat i ambició col•lectiva. Però les coses s’han posat de tal manera que o la Unió Europea ens dóna arguments per respondre a “per què fem tot això?” o res de tot això tindrà sentit. La boira és baixa, el dolor s’estén, la resposta és indispensable.

Els Mandarins intervinguts

Entrin a You Tube i busquin el vídeo del vicepresident econòmic de Alfonso Suárez quan es van fer els Pactes de la Moncloa. En la era incipient de la televisió, amb un pla fixe, el professor Enrique Fuentes Quintana explica a la població la gravetat econòmica del moment i la necessitat d’afrontar sacrificis  pactats entre partits polítics, sindicats i patronals per sortir de la crisi del petroli que també va tocar a Espanya. Mirin el vídeo vintage de Fuentes Quintana i pensin en el que ha succeït les últimes hores. Estem intervinguts, diu Jordi Pujol de forma contundent. I hi afegeix: “i per sort durant un temps tindrem algú que ens dirà que hem de fer una política econòmica sense bromes per sortir del sotrac”. Fuentes Quintana va vendre sang suor i llàgrimes per sortir de la crisi. El president del govern ha sortit amb una compareixença entre gallega i de la societat líquida: “gràcies a nosaltres no hem estat intervinguts i aquí no ha passat res”. I ha agafat un avió per anar a Polònia a veure un partit de futbol de l’Eurocopa. Només li faltava començar les seves paraules amb un “Queridos lectores del Marca, Registradores de la Propiedad y aficionados al ciclismo..., todos nosotros, que no nos ha pasado nada...”. Però sí que han passat coses. I en passaran.

Conversa de cap de setmana amb Angel Mas, home de primer nivell que viu i treballa en el cor de la City de Londres. Els bancs i caixes a l’Estat espanyol tenen un crèdit hipotecari concedit de més de 650 mil milions d’euros. Molt d’euro i molt de risc posat en la totxana. El grau de mora del crèdit hipotecari – els que no paguen-, ja ha arribat a un 13%. De cap de les maneres n’hi havia prou amb un préstec- amb els corresponents interessos- de 40.000 milions d’euros com va filtrar el govern el divendres. Els que en saben i m’aconsellen em diuen que amb 100 mil milions el govern pot quedar curt. Irlanda, amb molts menys habitants, ja va necessitar 80 mil milions per rescatar el seu sector financer. L’executòria ha estat ràpida i ineluctable. Però amb alguns errors de comunicació impropis d’un govern fresc. Divendres la vicepresidenta del Govern tirava pilotes fora i deia que no hi hauria petició d’ajuda – i mil eufemismes més- fins que es conegués el informe del FMI que no estaria enllestit fins dilluns. Al cap de dues hores el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, declarava que el informe del FMI ja estava acabat i entregat. Errors impropis d’un govern d’alts funcionaris. Potser aquest és un dels factors que expliquen el poc nervi polític del govern: un executiu de Mandarins, alts funcionaris a l’espera d’instruccions. I ja se sap que una manera de governar de Rajoy és deixar passar el temps. Les instruccions ara arribaran del BCE i l’FMI. Espanya era massa gran per ser intervinguda en el seu conjunt, segurament hauria estat un cop molt dur per la zona euro a una setmana de les incertes eleccions de Grècia – diumenge s’hauria de viure el futur de Grècia en els seus carrers i en els seus col·legis electorals. Ha estat intervingut el seu sistema financer mentre que en la resta – reforma laboral, reducció del dèficit, sostenibilitat de l’Estat del Benestar...- ja fa temps que el govern socialista i ara el del PP actuen al dictat europeu.

Mirat amb els ulls d’avui, algunes decisions del passat són veritables ximpleries: el Pla Zapatero (5 mil milions d’euros) per fer les millors voreres d’Europa i evitar uns mesos més l’empitjorament de l’estadística d’atur entre els treballadors de la construcció o la resistència pròpia d’un Mandarí corporatiu – Cristóbal Montoro- a rebaixar el sou dels funcionaris pel 2012.

Aquesta setmana la vida política a Madrid serà molt intensa. El president del govern ja hauria d’haver demanat la compareixença al parlament però no ho ha fet. Està a Polònia veient un partit de futbol. Rodrigo Rato no se’n sortirà només fent de conferenciant i d’indignat amb barbeta, les seves responsabilitats seran exigides. El governador del Banc d’Espanya sortint se’n va sense parlar perquè si parlés escandalitzaria molt. És molt més liberal que alguns del PP. Convé recordar que MAFO esmorzava a la cafeteria Los Pinchitos (calle Madrazo núm  7), entre el Banc d’Espanya i el Congrés i que en aquell bar de tapes i tovallons i escuradents per terra ha parlat molt més que en el Congrés. Jo també esmorzo a Los Pinchitos i fa anys que ens coneixen amb MAFO, l’home que fa temps que n’estava fart de no poder fer el que volia “per conveniències del moment” (eleccions, nou govern...).


Bankia és la primera accionista d’Iberia, d’amplis barris buits que van de Guadalajara a Toledo....el rescat de Bankia és el rescat de les empreses privatitzades però encara molt vinculades amb el poder públic. I el rescat dels negocis del Gran Madrid ara amb el cap cot. Ara els Mandarins de l’Estat estan intervinguts. I el que mana no en sap o no li agrada donar instruccions amb geni als seus alts funcionaris. Per això Europa i l’FMI ho farà per ell, fumador de puros que veu passar el temps amb el Marca a la mà. Aviat arribaran les caloroses tardes de juliol amb el Tour de França. Algú farà la feina, I hope.

Mig any després de les eleccions o com arrancar-se una tirita lentament

Avui fa mig any just de les eleccions del 20 de novembre que van donar un tomb al govern de l’Estat, la sortida d’un partit socialista agitat i desacreditat en els últims anys de Zapatero i el retorn al poder del Partit Popular amb la majoria absoluta més àmplia aconseguida mai per la dreta espanyola des de la recuperació de la democràcia. No ha estat mig any de rutina sinó de decisions polítiques a ritme trepidant. Fem-ne un balanç.

És l’economia, estúpid- Al president Zapatero, avui refugiat entre Lleó i Madrid sense cap crítica ni retret més enllà d’un record pastós (en això deu pensar Aznar tot comparant-ho amb la seva sortida)- li va costar dos anys reconèixer que existia una crisi en la que els estalvis (Pla E, xec criatura, deducció dels 400 euros....) es menjaven les estovalles d’una economia que necessitava reformes en profunditat que han arribat tard. 15 mesos d’interinatge entre les eleccions catalanes de 2010 i les generals de novembre de 2012 abans d’adoptar mesures doloroses.15 mesos perduts. Va arribar l’equip del president Rajoy, un governant ideal per èpoques de deixar fer, deixar passar. Un escèptic gallec que fuma puros mentre veu passar el temps. Una actitud vital. Però els moments són de màxima tensió. Va arribar l’equip de la dreta espanyola: advocats de l’Estat, unes biografies fetes al foc lent del Madrid oficial ( l’eix dels ministeris del Paseo de la Castellana i els àpats i les copes al voltant de Serrano). Va arribar un equip poc ideològic i sota la batuta de l’aplicada Soraya Sáez de Santamaría (carnet del PP després de ser fitxada com a assessora independent a la Moncloa aznarista. Tot té un ordre: oposicions, un lloc segur...i l’oferta de la política ratllant els 30 anys). Els ideològics, els que tenen nervi polític, van quedar centrifugats a les últimes files de la bancada popular i en alguna presidència de comissió (Carlos Aragonés, Gabriel Elorriaga, Baudilio Tomé...). Havien comés un error: el 2008 la sang els hi va bullir i van conspirar contra un Rajoy en hores baixes en el Congrés de València. En política només compten els errors, diuen i no m’agrada, i el nou exèrcit era de fidels que no causaven problemes al líder. Un govern amb poc nervi polític, aquesta és la clau de la no prevista desorientació dels últims sis mesos. Així ho deuen veure els dos vicepresidents polítics d’Aznar, Álvarez-Cascos i Rodrigo Rato, tots dos fredament executats pel seu company Rajoy. Deuen evocar l’equip de 1996 quan el Partit Popular feia política des del minut 0.

Com arrancar-se una tirita- Fa dues setmanes un grup de professors repentinats d’ESADE de Madrid em van sotmetre a un allau de preguntes sobre el moment polític i econòmic. Era en el sopar de les confidències després de l’acte acadèmic. Molts d’ells sabien més d’economia que no pas jo. Els vaig desconcertar una mica amb la següent pregunta: “Vostès com s’arranquen una tirita? A poc a poc o d’una estrebada? Amb un segon de dolor o a pessics?”. Els professors que esperaven respostes també repentinades no van saber per on anava. I vaig continuar: “És millor arrancar-se una tirita d’un sol cop però n’hi ha que quasi gaudeixen fent-ho a trossets. Aquesta és la metàfora que millor il·lustra el primer mig any del govern Rajoy. No saber arrancar la tirita d’un cop i ensenyar la ferida amb tota la seva carn vermella”. No ensenyar la ferida lluminosa des del primer dia. Errar tot practiant aquell consell del Cardenal Giulio Mazarino (Pescina, Abruzos, 14 de juliol de 1602 – Vincennes, 9 de març de 1661): “simula i dissimula” que és molt apropiat per un gallec instal·lat tota la vida en els canals de navegació del poder segur. Però no és un bon consell per la navegació en els onatges encrespats de la crisi. Per això el president Artur Mas va guanyar credibilitat ensenyant des del primer dia tota la ferida i explicant la magnitud de la situació (crisi econòmica i drenatge fiscal). I així mig any de tirita arrancada a trossets (globus sonda sobre supressió de municipis, comunitats autònomes que diuen que volen tornar competències però que no ho fan, companyies d’autopistes a punt de fer fallida, sistema financer apedaçat per dos plans de rescat....).

L’ensurt de Setmana Santa- El resultat de les eleccions andaluses ( 4 mesos sense tocar òrgans centrals del cos perquè Javier Arenas Bocanegra, Campeón de tantes coses, presidís la Junta de Andalusia) van causar un dany irreparable que es va sumar al resultat: govern de coalició entre socialistes i comunistes (perquè els d’IU d’allí encara són comunistes, com a Portugal i a Grècia). Europa estava a punt per atacar dilluns després del Diumenge de Resurecció. Per això aquella Setmana Santa va ser tant de dolar: dilluns una nota de premsa de la Moncloa a les 7 de la tarda anunciava una nova retallada de 10.000 milions d’euros en Sanitat i Educació (votades aquesta setmana al Congrés amb la gran solitud de la gran majoria del PP) i l’anunci de la pujada de l’IVA pel 2013. Qui es dedica a anunciar la pujada de l’IVA l’abril del 2012 pel 2013? Qui està amb l’aigua al coll i a punt de ser intervingut. El segon cop que Espanya va estar a punt de ser intervinguda després d’aquell 12 de maig de 2010. El nervi polític del somriure del govern (Cristóbal Montoro) es tornava a congelar i el outsider ministre Luís de Guindos veia que era més fàcil dirigir un banc no precisament immaculat que fer de ministre que sap explicar en bon anglès no se sap ben bé què.

Nacionalitzant- I va arribar el dia que un govern de dretes va nacionalitzar un banc. Però no és un banc qualsevol, és el banc dels negocis al voltant del complexa público-privat del Gran Madrid. És el banc accionista majoritari d’Iberia. Bankia aguantarà perquè és la seva i perquè hi tenen els estalvis. Bankia aguantarà amb un préstec que no un regal (compte amb la demagògia) de més de 7 mil milions d’euros (a tornar amb un interès del 8%...ja veurem quin any).

El focus al País Basc- Mig any després, Euskadi camina cap a eleccions avançades per la tardor. Les millors enquestes diuen que guanyarà el PNB, que Amaiur serà segona força, el PSE tercera i el PP quarta. El PNB i el PP no sumen, avui, majoria absoluta. El negocia de Robert i les cabres. Amb tot aquest panorama, Catalunya (que en el seu sector privat productiu va molt més bé del que pot semblar si hom mira els informatius de TV3) faria bé de mantenir el cap fred, allunyar-se de la por i anar prenent el seu propi camí. Els efectes d’aquesta decisió seran alguns dels punts forts de la segona meitat del primer any del mandat de l’home que s’arrancava les tirites lentament.

Perquè tots hem fracassat, una nova estratègia per la N-II

Fa unes setmanes la SER-Radio Girona ve fer un programa especial sobre l’estat vergonyós de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Recordo que el divendres de la setmana anterior em van enregistrar una petita entrevista que devia servir per algun tall de veu del programa. Allí ja vaig apuntar algunes de les idees que vull desgranar més detalladament en aquestes línies. Vaig veure un twit del programa amb una frase d’Alfons Petit, periodista, que deia: “La N-II és un fracàs de tots els parlamentaris gironins a Madrid, més enllà de l’esforç que hi hagin posat”. La frase invita a la reflexió i a la revisió de la utilitat de la feina feta. Si un es posa a la defensiva, pot començar a reivindicar el interès i la feina feta per uns i el desinterès i la feina no feta per uns altres. Però aquest no és el camí encertat. Les persones, i ara més que mai amb la crisi econòmica, valorem les coses pels seus resultats concrets. I en aquest sentit, tots hem fracassat, tots els parlamentaris gironins a Madrid. L’Alfons Petit tenia raó. Aquestes últimes setmanes m’he reunit amb diversos col·lectius que després d’expressar la frustració per l’estat de la N-II, m’han preguntat: “que podem fer?, què hem de fer tots junts?”. També és cert que la nostra societat a vegades se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona i ara que la situació econòmica és francament delicada és quan alguns proposen alliberar l’AP-7 pels camions (quina cosa difícilment passarà). M’ho podria estalviar però ho escriuré: algunes vegades m’he sentit i alguns ens hem sentit bastant sols o poc acomboiats quan hem plantejat la vergonya de la N-II en temps de més bonança. Vull recordar que en l’últim any i mig un grup de veïns de la Selva han tallat tres cops la N-II un dissabte al matí en acte de protesta. I que si no ho han fet més cops ha estat perquè cada vegada hi havia menys persones. Jo hi vaig ser els tres cops, en un cantó. On eren els milers de gironins irritats amb la N-II? Som tan mediterranis que a vegades amb un parell de desfogaments verbals contra el govern de torn i els polítics, hom ja queda descansats. I continua capcot suportant una situació extrema. No hem estat, com a ciutadans de les comarques gironines, prou sistemàtics i encertats per capgirar l’estat de les coses a la N-II. Prou obstinats i amb prou encert en l’orientació del dard. Confesso les meves limitacions i la meva frustració en aquest camp: amb l’acció política i parlamentària no n’hi ha prou. Fa poques setmanes, ordenant papers, vaig trobar el “gran pacte” CiU-PSOE de l’anterior legislatura després de la interpel·lació al ministre José Blanco i la votació en el Ple d’una moció expressament referida a la N-II (per primer cop en trenta anys!). Era l’última setmana d’abril de 2010 i per unanimitat el Congrés votava que abans de finalitzar l’anterior legislatura estarien en obres els tres trams sud de la N-II, des de Caldes de Malavella fins a la Tordera. La ironia em va pujar als llavis amb aquell paper a les mans. Insisteixo: amb tot el que hem fet, no n’hi ha prou. Apunto algunes propostes i també alguns errors per definir una nova estratègia per la N-II:

1-    No existeix un lobby gironí en defensa de la N-II davant el govern central- Cada cop que sorgeix una nova notícia sobre accidents mortals, incompliment de terminis, pressupostos insuficients, obres cancel·lades....tots els ciutadans de les comarques gironines ens irritem, alguns fem declaracions, pronunciaments, acords de corporacions locals, consells comarcals i diputació...editorials de diaris...portades cridaneres. Però tot això rellisca als alts funcionaris del Ministeri de Foment (Paseo de la Castellana) que no els hi arriba ni l’alè del nostre emprenyament. Amb tot això no vull dir que els parlamentaris no hàgim fet la nostra feina: cada cop que el tema és recordat al ministre de Foment o quan ho vam plantejar en un debat de política general al propi president del Govern...tot això ajuda a treure del “clot local” i a “globalitzar” la vergonya de la N-II. Però ho hem fet poc i malament. Amb poca obstinació per part de tanta bona gent de la societat civil. Posaré un exemple dels que ho van saber fer: quan es discutia, en els anys noranta, el desdoblament de la N-II per les comarques de Lleida i el famós traçat pel tram de la Panadella la gent d’aquella terra (amb alguns d’ells hi vaig treballar quatre anys) van saber muntar tal embolat que de la N-II i la Panadella en parlava tothom: els parlaments, els diaris i les televisions, els discursos del governants. S’ho van guanyar amb  persistència i aliances. Quants cops s’han convocat tots els gironins a Madrid i els madrilenys que tenen vincles o casa d’estiu a Girona per començar a crear un lobby a Madrid? Mai. I aquesta és la gent que pot multiplicar l’efecte de la gota malaia. Aquesta setmana ha sortit en algun titular que CiU proposa un front comú a Madrid per la N-II. No crec que en el camp de la creació d’un grup de pressió realment eficient i incisiu, emprenyador i efectiu, els partits hi hàgim de tenir un paper rellevant. Això pertoca a la societat civil, a tantes persones que em venen a veure al despatx a Girona, que parlem, que els hi passo dades i més dades per carregar-los de raons però que mai han traspassat el còmode marc de l’emprenyada autoreferencial per començar a fer pressió en les assemblees estatals, en les reunions amb els ministres, a la pressió sistemàtica sobre el potent i organitzat lobby dels enginyers de camins de l’Estat.

2-    Notícia global- En la societat del fast food informatiu, només unes quantes notícies aconsegueixen ser instal·lades com a “temes de fons”. Mai hem aconseguit col·locar la N-II com un tema de tot Catalunya ni un tema de l’Estat. Quan vaig arribar a Madrid ja sentia a parlar de las “Bárdenas Reales de Navarra” (uns terrenys de Defensa) i els tossuts navarresos no n’han deixat de parlar ni un sol dia i s’ha instal·lat com una notícia global. Els mitjans gironins, ara més que mai, tenen aliances amb mitjans de comunicació de més enllà de la nostra demarcació per “globalitzar” la vergonya de la N-II. En les tertúlies de ràdio, en els programes televisius, en els editorials...els que prenen decisions han de notar l’alè mediàtic al clatell.  I això avui no passa.

3-    Front comú polític- De la mateixa manera que el plus de pressió sobre el poder executiu crec que ara correspon a la societat civil (sumada a la feina parlamentària) crec que podem fer molt més en el front polític comú. Avui les comarques gironines tenim dotze parlamentaris a Madrid (deu per elecció directe, dos per designació del Parlament de Catalunya). A qualsevol país seriós els pressupostos són lleis que s’han de complir. Ara, el mes de juny, entrarà en vigor un nou pressupost que preveu 16 milions d’euros per un tram de la N-II. Segurament al Senat el govern hi injectarà alguna partida més. (tot poc però és el que hi ha). Fins i tot els més exigents ara ja diuen: “A veure si abans d’acabar l’any veiem les màquines a la N-II”. Conformisme!! La frase correcta és: a veure si son un govern seriós i d’aquí a finals d’any han adjudicat l’obre i s’han gastat fins a l’últim dels euros pressupostats. Hem de controlar conjuntament, tots els parlamentaris, l’execució de les partides pressupostaries de la N-II. En altres temes, cadascú tindrà les seves prioritats però en aquest hem d’actuar junts i hem de denunciar incompliments junts.

Podria escriure algunes idees més, però l’espai s’ha acabat. Perquè hem fracassat, uns més que altres, però la via política i parlamentària ha resultat insuficient, ara és l’hora de doblar la pressió. D’alliberar tota la irritació en forma d’un crit que se senti i faci reaccionar a 700 quilòmetres. Confio que ho sabrem fer. Amb caràcter urgent.