La N-II en els 7 anys del PSOE

Aquella mateixa felicitat íntima que vaig tenir el dia de la inauguració de la A-26 molts cops he imaginat que la podria viure en la inauguració d’alguns trams significatius de la N-II desdoblada. Però hem fracassat tots. Ja fa algunes setmanes que ho vaig escriure en aquestes pàgines. Val a dir que mai com el 1996 CiU ha tornat a tenir una posició aritmèticament indispensable en la política espanyola. En les dues legislatures del president Zapatero (que era molt juganer i frívol), el PSOE va tirar endavant els pressupostos amb el PNB. En aquells set anys la N-II va ser tema per un debat de política general (Zapatero va respondre que sí, que es faria. Sempre responia que sí, amb aquella mirada que no saps si et fa l’amor o et “collona”). També vaig fer una interpel•lació al Ple del Congrés al ministre José Blanco sobre la N-II. El primer cop en 32 anys de democràcia que un diputat per Girona podia portar la N-II al Ple del Congrés en forma de debat llarg i votació d’una moció. Va ser llarga la negociació de la moció. Blanco em va convidar a volar amb ell en l’avió Falcon del govern cap a Girona. Era la mateixa tarda de la interpel•lació i Blanco venia a l’acte d’inici de la perforació del túnel del TAV a Girona (un altre exemple d’obra que es pot fer amb poc temps si hi ha voluntat de l’administració. Perquè ara l’obra pateix un absurd retard, ja en parlarem una altra setmana). Tinc a les mans el que vam pactar i votar per unanimitat del Ple del Congrés l’últim dimarts d’abril de 2010 (quinze dies abans que Espanya estigués a punt de ser intervinguda): inici de les obres de Caldes a Maçanet de la Selva abans de finals de 2010 i inici de les obres de Maçanet a Tordera abans de finals de 2012. Mirat des d’avui, el incompliment d’aquell acord és penós. Va ser el moment que el PSOE es va comprometre més i que va incomplir més. Fa unes setmanes, parlant amb Víctor Morlán, avui diputat per Osca, durant set anys totpoderós secretari d’Estat d’Infraestructures del Ministeri de Foment del Govern Zapatero, em reconeixia que la N-II no era un tema d’alta prioritat de l’equip ministerial. Em va reconèixer els esforços fets per un dels diputats del PSC per salvar la situació i em va dir que en l’últim ajust pressupostari de 2010 només van quedar, en veritat, dos mil milions per obres a tot l’Estat. Dos mil milions per tot l’Estat és molt poc en uns pressupostos generals. D’aquella bossa n’havia de sortir l’adjudicació del tram Caldes de Malavella-Sils abans de les eleccions del 20 de novembre de 2011 en una mena de traca electoral pensada pels socialistes per salvar els mobles de set anys d’incompliments. Morlán, en aquella nit passejant  per la plaça de Santa Ana de Madrid, em va reconèixer la realitat: “feia sis mesos que tots estàvem en desbandada i ningú es va ocupar d’adjudicar aquella obra tot i que teníem encara uns pocs diners disponibles”. Postal de l’inici del naufragi. Ho haurien pogut fer, i no ho van fer. O no ho van voler fer. Se m’ha acabat l’espai. La setmana que ve continuaré amb els 7 mesos perduts de govern del PP en tot allò referent a la N-II. Hi ha dades desesperants.

Les obres de l'Estat a Girona (I): la N-II

Un inventari- Aprofitaré aquest mes d’agost per fer un repàs de l’estat d’execució (o paràlisis) de les principals obres de l’Estat a les comarques gironines. Repassarem, doncs, amb dades a la mà, l’estat de les carreteres de titularitat estatal, la construcció de la línia d’alta velocitat i els seus retards, les mesures adoptades (o no) per racionalitzar l’ús de bens immobles de l’administració general de l’Estat a la demarcació, l’estat de les estacions de tren, les inversions en l’apartat de Costes (camins de ronda, passeigs marítims, el delicat estat de la zona del Molinet a l’Estartit...). Ja sé que hi ha una forma més cridanera de parlar de tot això: amb una roda de premsa amb quatre frases de traç gruixut. Però em sembla que tant els ciutadans com els periodistes ja n’estan una mica tips d’aquesta traca fàcil que sovint no té la decència ni de mirar per retrovisor dels propis errors ni en el present dels propis incompliments. Parlem, doncs, de la N-II amb dades a la mà i aportant alguns elements nous.

El precedent de 1996- El projecte de desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines té el seu primer precedent l’any 1994 quan el ministre d’obres públiques del moment, Josep Borrell Fontanilles, va ordenar la redacció dels avantprojectes de desdoblament d’uns pocs trams de la N-II i de la N-260 (els túnels de l’actual autovia A-26 entre Besalú i Olot). L’any 1996 el Partit Popular va guanyar per una majoria relativa més exigua del que ells mateixos s’esperaven. Per la investidura i per governació dels quatre anys van haver de sumar els diputats de CiU, PNB i CC. Des d’un punt de vista econòmic (compliment dels criteris de convergència amb la UE) i des d’un punt de vista de compliment dels pactes amb nosaltres (fi del servei militar obligatori, supressió dels governadors civils, traspàs de la policia de trànsit als Mossos...) va ser una legislatura aprofitada. Els Pactes del Majèstic (tan de bo que avui els pactes es complissin com aleshores) també tenia un capítol d’obra pública. Avui ja es pot dir que aquells pactes ens van permetre accelerar les obres de l’Eix Transversal (la Generalitat mai ha anat sobrada de diners) mitjançant la transferència de fons europeus a les arques del govern català.

La ràpida execució de l’A-26- Aquell pacte també va suposar un impuls definitiu del desdoblament de la N-260 de Besalú a Olot. I també la redacció dels projectes constructius dels dos primers trams de la N-II. El Pacte del Majèstic, poca gent ho sap, es va tancar un cap de setmana a la Cerdanya on van compartir feina i lleure Rodrigo Rato i Joaquim Molins, i les seves parelles. Diumenge a la tarda d’aquell cap de setmana d’abril, les dones dels dos polítics van tornar a Barcelona per l’Eix del Llobregat i l’autopista de Terrassa. Molins va conduir el cotxe on també hi anava Rato per la collada de Tosses fins a parar a Castellfollit de la Roca. Molins, que havia estat conseller de política territorial, coneixia bé els dèficits d’obra pública de Catalunya. Rato, mig grogui, va conèixer en pròpia carn l’estat lamentable de la N-260 sense variants i amb el coll d’ampolla de Castellfollit. Les obres es van executar amb un temps rècord. 6 anys entre l’inici dels tràmits i el final de l’obra. Un exemple de que quan es vol, es pot fer una obra amb molt menys temps del que a vegades ens expliquen. Del dia de la inauguració tinc una foto que aplega a quatre persones que havíem treballat molt per fer possible aquella obra: Ramon Sala i Canadell, Josep López de Lerma, Pere Macias i jo mateix. En Ramon Sala, que tants anys havia lluitat per aquelles obres, va veure que quan s’obre una “finestra d’oportunitats” s’ha d’aprofitar de totes totes. En aquell mateix paquet d’obres es va adjudicar el desdoblament de la N-II entre Fornells i l’aeroport i es van adjudicar, ja en la segona legislatura de majoria absoluta del PP, les obres entre l’aeroport i Caldes de Malavella. Aquesta última obra la va inaugurar la ministra Magdalena Álvarez que es va intentar apuntar el trumfo d’una obra que els socialistes van tenir abandonada, vergonyantment, durant els seus set anys últims de govern.

Alt Empordà

He visitat amb silenci i solitud les zones cremades de l’Alt Empordà. He pensat en el bosc brut i he vist amb els meus ulls com les zones més netes i cultivades, com en les vinyes i els boscos esporgats, el foc va passar més ràpid i sense fer tant mal. He recordat a la colla del Salvem l’Empordà que es van oposar radicalment a les plantes de biomassa a la zona de les Alberes. He pensat que el reaccionarisme pot tenir les manifestacions més diverses. Netejar els boscos i fer energia renovable amb fusta que ara ens venem a l’estranger.. He parlat amb la bona gent de la terra que té el cor agre.

Oswaldo Payá

Em vaig reunir amb Oswaldo Payá el maig de 2005 a casa seva a l’Havana. Ell estava disgustat perquè havia assistit a la reunió de l’oposició democràtica cubana interna de l’illa. El seu partit no havia volgut participar en aquella reunió. Va ser el cop que el règim castrista em va posar a la presó. La nostra trobada va servir per la reconciliació. Des d’aleshores vaig mantenir una bona relació amb ell i amb el seu germà Carlos Payá que vivia llargues temporades a Madrid. Per reunir-me amb ell, vaig sortir de la residència de l’ambaixador i em vaig sentir, des del primer moment, seguit pels cubans però també pels serveis espanyols. L’ambaixador havia pactat treure’m de la presó i mantenir la meva estada a l’illa en “estrictes condicions de turista”. Però jo encara tenia reunions polítiques per fer. Amb Payá i amb alguns altres. Recordo que vaig canviar cinc cops de taxi per despistar als que em seguien. No n’estava segur. La trobada amb Payá i la seva esposa em quedarà sempre en el record i en la memòria. Era un home bondadós, resistent, de profundes conviccions catòliques reforçades també en les seves adversitats. Era un home de resistència pacífica gandhiana. Ha mort en un accident de trànsit. I si no és així s’hauran d’aclarir les circumstàncies. El govern espanyol manté un contingut silenci perquè la seva prioritat es treure de l’illa l’espanyol que conduïa el cotxe. Recordo quan vaig sortir de casa d’Oswaldo Payá, a la una del migdia. Els carrers d’un barri modest i allunyat del centre, desèrtics. Molta calor. Mirades d’algú que mai sabies si era un pobre sotmès que no se sabia presoner en aquella illa o si era el cap de la “cuadra” dels Comités de Vigilancia de la Revolución. Es un dels pocs cops que he tingut por a la meva vida. La meva por va durar poc, però aquell sentiment de constrenyiment i maltracte és el que sempre va haver de viure Oswaldo Payá i tots els opositors demòcrates. Payá, home conciliador, hauria estat un bon president d’una Cuba postcastrista i democràtica. Serà un heroi de la lluita pel final d’una dictadura que ja dura 52 anys.

El dia que va votar el Partit Europeu de Catalunya

Pacte fiscal- dimecres 25 de juliol de 2012, assisteixo a la sessió plenària de la tarda del Parlament de Catalunya en la que es vota la proposta del pacte fiscal per ser negociada amb el Govern central. Al matí havia estat, a Madrid, explicant les bondats i els propòsits del pacte fiscal entre un selecte grup de dirigents tots ells molt irritats amb “lo autonómico” i “lo catalán”. Al final la primera autoritat de l’Estat hi posa pau. Un afirma: “yo soy cántabro y a nosotros nos habría ido bien con una diputación provincial y sin el parlamento y todo esta parafernalia...”. Ells mateixos es comencen a cansar del cafè per a tothom. Però, ai las, qui desmuntarà l’edifici que té escrit en el frontispici “No quiero ser menos qué....”? Torno al centre en el cotxe d’un noble diplomàtic, escriptor, lúcid i prou savi i vell per afirmar: “se avecina una crisis como la del 98. Allí los americanos nos birlaron Cuba y Filipinas por nuestra miopía, hoy las clases dirigentes españolas son muy mediocres para ver mas allá de lo inmediato”. A la tribuna del Parlament, a davant, hi tinc els dos màxims dirigents del PSC que porten un paper amb els seus vots a favor i les seves abstencions al pacte fiscal. Perduts en l’oceà. Els germans Margall tenen registrat un partit que es diu Partit Europeu de Catalunya. Dimecres va votar per primer cop en la persona d’Ernest Maragall. Es diuen semblants al partit Demòcrata nord-americà, europeistes i catalanistes. Han viscut en la seva pròpia pell el fracàs d’intentar canviar Espanya durant el procés de l’Estatut de 2006. I han arribat a les seves pròpies conclusions. El mapa de partits catalans continuarà evolucionant.

Apunt de final de juliol

29 de juliol- Dimarts i dimecres d’aquesta setmana en els ambientes més ben informats i en els llocs de decisió de Madrid el to vital era d’un fatalisme incommensurable. Dimarts al Congrés, a la Moncloa i a la Zarzuela, semblava talment que l’euro descarrilava definitivament. Subterràniament s’estava lliurant una partida d’alt voltatge. El govern alemany demanava a l’espanyol que optés pel rescat total (300.000 milions d’euros). L’espanyol li deia que no demanaria el rescat. La prima de risc arribava als 611 punts de diferencial amb el bo alemany. Els interessos del deute espanyol en el mercat internacional secundari es pagaven al 7’5%. Dimarts i dimecres a Madrid semblava que el cel gris augurava una apocalipsi inevitable. Ja es parlava de reduccions de salaris en el sector públic i privat d’un 25%, de reduccions de les pensions...dijous el president del Banc Central Europeu va pronunciar unes poques paraules –quinze- i el cel gris es va obrir. Què havia transcorregut en l’entremig que ens hem perdut? El missatge del govern espanyol a l’alemany va ser: no caurà Espanya, caurà l’euro si continueu jugant així. Potser només hauria caigut Espanya però Alemanya se n’hauria ressentit fins a uns límits incalculables. La canceller Angela Merkel va trucar al president del BCE, Mario Draghi. I, aparentment, tot va començar a canviar. Hem de veure el comportament dels mercats durant el mes d’agost. L’acceleració dels acords del Consell europeu del 28 i 29 de juny –bancarització europea, supervisió europea, fiscalitat europea...-Els governants que volen vendre optimisme diuen: “ja sabíem que a l’últim minut Merkel no ens deixaria caure”. Però tots estaven espantats. I si aquest és el mètode alemany, sadisme europeu més que no pas la vella fraternitat europea.

Madrid no deixa de conspirar ni a 35 graus

Arenas vol tornar- Ja corre pel Madrid de les especulacions que Javier Arenas vol tornar per ser ministre i sortir del parlament andalús on es llepa les ferides del que ha guanyat i no pot governar. Els tentacles d'Arenas Bocanegra, el Campeón, sempre han estat allargats, amb fidels amics al govern i enemics forjats en l’odi de les coses de les passions. Tal vegada un dia hi haurà una crisi de Govern a Madrid. Miguel Arias Cañete deixa que circuli i alimenta la idea que ell seria un bon comissari europeu quan l'any que ve acabi el mandat del comissari Joaquin Almunia, un dels tres socialdemòcrates més intel·ligents del felipisme. L'altre va acabar de secretari general de l'OTAN, Javier Solana, i l'altre pateix, molt, aguantant el pal de la vela d'un partit d’oposició amb 110 diputats i problemes de finances, aquest Rubalcaba que encara somia en tornar a ser candidat. Però alguns dels seus mateixos comencen a fer-li veure que la millor opció és una tercera via.

 Ucraïna- Hi ha eleccions parlamentaries a Ucraïna el 28 d'octubre. Formo part de la delegació del Consell d'Europa que segueix la situació política d'aquest país i que avaluarà la campanya i el dia electoral. Conec prou coses d'aquest país per afirmar que estem davant d’un cas de venjances polítiques que porten els opositors a la presó quan perden les eleccions. Aquest diumenge hi ha el final de l'Eurocopa. La cancellera alemanya ja havia anunciat que no hi aniria, a la final a Kiev, per protestar per la violació dels drets humans. També ho va dir el primer ministre italià Mario Monti (personatge de gran nivell), cal veure què farà avui. El que mai va tenir un posicionament polític va ser Mariano Rajoy ( a qui la política internacional no l'apassiona). Segur que hi va. Comentari de Rajoy a periodistes dins l'avió presidencial en la seva recent gira per Mèxic i Brasil: "Fui al partido de Polonia porqué me salió de los cojones....carai. Y porqué tenía una invitación de mi homólogo polaco" Esfereïdor. Recordem que era la tarda de la seva roda de premsa després de la intervenció bancària. Tardes de futbol i toros....mitja Espanya encara viu a la inòpia...i n'hi ha una altra que, mai ho confessarà, comença a entendre els arguments econòmics dels catalans pel pacte fiscal. Especialment la dreta il·lustrada de Madrid. Però a l'hora de la veritat, dispararà perquè les entranyes podran més que el cervell.

L'home que vindrà de Bilbao- Després de la victòria contra pronòstic de quasi tot el món socialista, José Antonio Griñán, veu revalidar la cadira de la presidència de la Junta de Andalucía, un dels governs més clientelars, immobilistes, dogmàtics i antics del sud d'Europa. Una plataforma de poder gens negligible, més de 8 milions d'habitants. Griñán es va convertir a la causa de Carme Chacón ("puro desparrame emocional", va dir el clàssic de Sevilla) per pur despit, li va arribar a les oïdes que els seus de Ferraz i els seus opositors d'Andalusia ja tenien preparada la seva decapitació per la nit electoral del 30 de març. Ara és president del partit i s'ha allunyat del chaconisme. Però per salvar el perquè del seu viratge vol proposar un tercer nom que aparqui Rubalcaba i Chacón. D’aquí a pocs mesos un socialista basc quedarà lliure i disponible, Patxi López. No sembla el més intel·ligent de la classe...però sempre hi ha noms per anar passant....Convé apuntar que hi ha un altre socialista basc que s'ho mira amb distància i que, des de la seva joventut, està a la recambra: Eduardo Madina. Ja veurem com evoluciona el socialisme arreu, començant per Galicia on les eleccions es poden avançar a aquesta tardor i on la majoria absoluta del PP és per un escó. Encara que també és cert que els socialistes no tenen líder i el BNG s'ha escindit en dos.

On els socialistes no tenen bones expectatives, ni en les enquestes públiques ni en les privades, és a Catalunya....on avui aquest desert intel·lectual de capitans paga el preu de l’assassinat polític de Pasqual Maragall i tots els seus vincles amb el món del pensament.

Soledad Becerril- Conec bé la nova Defensora del Poble amb la que vaig compartir a l'anterior legislatura quatre anys de treball a la Comissió per  a la Unió Europea de les Corts Generals. Ella era la portaveu popular. Recordo perfectament una llarga conversa a l’hemicicle quan em va dir que deixava la política i les coses dels afers públics després de 32 anys. Primera dona ministra després de la dictadura, amiga personal de l’il·lustrat Leopoldo Calvo-Sotelo. Alcaldessa de Sevilla -amb pactes difícils amb Rojas Marcos, tensions entre famílies bé d’Hispalis. Dona viatjada, amb un anglès perfecte, d’ironia fina i aristòcrata, sempre ha anat una mica per lliure, feia més per la Cambra dels Lords britànics que per la baralla de navalla amb Alfonso Guerra. Va ser fundadora dels Clubs Liberals d'Andalusia, parlava malament, en veu baixa, de la cultura del subsidi del seu país. Però qui sap com reaccionarà amb les coses de la llengua catalana i altres afers que vindran de Catalunya. El seu segon, Francisco Fernández Marugan, és un gran encert, amb ell he pactat les esmenes territorials per Girona els últims 7 pressupostos, les petites coses que es complien per la nostra tossuderia.

Un catedràtic de la UdG als òrgans de l'Estat- En aquesta gran tanda de nomenaments no sé si s'ha prestat prou atenció a que el Catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Girona, Joan Manuel Trayter, ha estat nomenat, per quatre anys més, un dels cinc noms que elegeix el Congrés per la Junta Electoral Central, òrgan que sempre té molta feina de lectura fina de les lleis i pleits a resoldre en 48 hores. Un segon mandat no gens fàcil de negociar i que ha passat perquè el PP renunciés a nomenar tres dels cinc noms. Una petita audàcia en temps de pocs miraments.

 No hi ha pretext- El dirigents gironins del PP van voler marejar els ciutadans d'aquestes comarques dient que no es podia començar cap tram del desdoblament de la N-II fins que no estiguessin aprovats els pressupostos del 2012. Això és mentida. El 30 de desembre del 2011 el Consell de Ministres va prorrogar els pressupostos de 2011 pel 2012 fins que n’hi haguessin uns de nous. També va acordar una no disponibilitat del 20% de les partides. Això vol dir que, per exemple, dels 38,9 milions d'euros que hi havia pel tram Caldes de Malavella-Sils en els pressupostos de 2011, hi havia una retallada del 20%. Però els socialistes no van gastar ni un euro del que havien pressupostat i els populars gironins ens han volgut fer creure que no podien fer res fins a tenir els nous aprovats. Dijous 28 de juny el Congrés els va aprovar definitivament. Ja estan en vigor. Com que la doctrina del PP, dita molts cops en públic, és: “nosaltres pressupostem menys però el que hi ha als pressupostos ens ho gastarem”, ara és l'hora de veure si les coses són diferents. No només si adjudiquen a una empresa el tram Caldes de Malavella-Sils, cosa que faran un dia d'aquests amb un possible gran papanatisme mediàtic i de la societat civil entre estoica i naif (ohhhh, les obres per fi). La qüestió és si aquest any es gastaran el 15'9 milions d'euros pressupostats pel tram Caldes de Malavella-Sils o el 1'6 milions del tram Sils-Maçanet de la Selva. L'any passat el preu d’execució de l'obra pública de l'Estat a la Comunitat de Madrid va ser d'un 111%. Ves per on, com ens toquen el flabiol, Baldiri!!

Interès internacional

Interès- En la meva condició de portaveu de CiU a la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés, tinc una relació habitual i assídua amb els ambaixadors. De la mateixa manera que molts representants d’Estats europeus miren amb recel el debat del pacte fiscal –atrapats per la lectura dels tres diaris de la dreta hooligan madrilenya- és digne de ser destacat el interès que mostren els representants dels Estats Units i Israel. Simpatia, quasi diria. Fa poc vaig tenir un dinar amb l’ambaixador d’un d’aquest països on vaig ser llargament preguntat sobre la demanda d’un tracte fiscal just i els possibles escenaris si aquest acord no arribés a bon port. El president de la Generalitat ha viatjat aquesta setmana als Estats Units. Pel proper any té previst un viatge a Israel. Shalom.

Els últims cent dies de Rajoy

En l’hora greu- 21 de juny, debat i votació al Congrés de la llei del pacte fiscal europeu que obliga als Estats a una disciplina pressupostària per sortir del clot de la crisi. L’acord de començaments de març convertit en text legal. El ministre d’Afers Exteriors fa una gran intervenció parlamentària, exactament la que ja fa tres setmanes que hauria d’haver fet el president del Govern just després de demanar el rescat del sector bancari. La intervenció i el debat parlamentari que no ha fet perquè no té ni els coneixements ni la seguretat que el seu ministre d’Exteriors, durant 16 anys membre del Parlament Europeu. Em toca intervenir en nom del meu grup. El Consell Europeu del 28 i 29 de juny ha de ser fundacional o la zona euro farà aigües. Sembla ser que la cancellera Angela Merkel comença a veure que el projecte europeu està a prop del precipici. Tants cops Europa ha tingut un nou impuls quan estava a prop del precipici! Necessitem una Europa política –amb més control democràtic- que suposi una unió financera. Necessitem impostos a nivell europeu, tassa de transacció bancària per deixar la City de Londres amb els peus a ratlla, necessitem mutualitzar les càrregues del  dèficit a través dels eurobons, necessitem un Banc Central Europeu que faci front als problemes del deute públic i del deute privat, necessitem organismes de supervisió europeus, agències europees de qualificació, unió bancària....necessitem tot això i per ara mateix. Si és possible, haurà nascut una nova Europa, sinó s’haurà enfonsat el projecte europeu. Per ja, per la setmana que ve. L’esborrany de treball –allò cuinat pels alts funcionaris- de la cimera comunitària invita a un cert optimisme. El partit socialista ha votat que sí després d’escenificar una abstenció si el govern no incorporava compromisos a favor del creixement econòmic. Exactament el mateix que a la mateixa hora estaven fent els seus col·legues alemanys en el Bundestag. Coordinació europea, olfacte de Pérez-Rubalcaba, bons consells i orientació del diputat Juan Moscoso.

Sobirania compartida- Aquesta Europa forta que pot néixer per supervivència en una setmana suposarà la cessió de sobirania dels Estats membres. Suposarà caminar cap a l’Europa federal. És curiós veure com les intervencions d’alguns diputats són contràries a aquesta cessió de sobirania, des dels comunistes fins als nacionalistes gallecs i el foralista navarrès. Un cert tast a carlisme del segle XXI contra les idees de la integració europea. Nosaltres som partidaris de la cessió de sobirania i de començar a dir les coses pel seu nom: les sobiranies són compartides, totes. L’Estat-nació napoleònic ha mort.  Aquesta setmana s’han complert els sis primers mesos del debat d’investidura. Alguns al PP observen amb preocupació els llargs silencis del primer ministre. Els aznaristes recorden que per ser president del Govern no cal ser diputat. I ells, molts britànics, recorden que Margaret Thatcher va sortir per la votació interna del grup parlamentari i que, sense eleccions, el seu lloc va ser ocupat per John Major.

Mallorca- 22 de juny, dinar col·loqui a Mallorca amb els socis illencs de la Fundació Democràcia i Llibertat. Em toca fer de ponent. Començo seriós i profund, a les postres surt el caràcter i l’humor mallorquí. Just avui el president del govern balear ha anunciat el final de la immersió lingüística en català a les escoles  de les Illes Balears. Una de les notícies més greus de la setmana. El final d’un consens que feia molt cooperativa la relació entre Catalunya i les Illes. Un perill de contagi de la veta populista i agre del PP valencià –que ara ja està en l’hora del reflux i la rectificació parcial. Els meus companys de taula em diuen que el president Bauzá és tan radical en el seu plantejament que pot provocar la derrota de la seva formació d’aquí a tres anys. Però perquè això sigui possible, ha de coagular un tercer pol com el que ha estat possible a València amb Compromís. Els elements són Convergència Balear, liderada per en Pep Melià, La Lliga, el PSM i tal vegada el diputat del PP que ha passat al grup mixt per defensar la llengua. De tot això en sortirà una força de contorn ampli? A l’aguait. Ja han arribat les calors a Palma, la badia m’aboca la cançó de Raimon....la Llotja és de color daurat, camino per Cort,  compro uns vidres a can Gordiola i torno a l’aeroport. El mapa polític balear té camp per córrer i canviar.

Reformes a Defensa- Dimarts 19 de juny. Dino amb el ministre de Defensa a petició d’ell. Un basc de l’aristocràcia de Neguri amb ganes de fer reformes en profunditat i no recollir notorietat pública. Un home amb vincles amb Catalunya. El seu avi va dirigir la restauració de Poblet i Santes Creus. Un cert coneixement de Catalunya i alguns bons consellers catalans. Aquest home farà reformes en profunditat en l’organització de l’exèrcit i la racionalització dels equipaments. Just el que es va negar a reconèixer en la interpel·lació que li vaig fer el mes de maig. Simplement ell vol dirigir el temps i els continguts. Suposo que perquè entengués això també m’ha convidat a començar a veure’ns amb regularitat. Hem parlat de la base Loran de l’Estartit i dels terrenys de Radio Liberty.

26 de juliol- A finals del mes de juliol, el 26 de juliol, el Parlament de Catalunya discutirà i aprovarà una proposta de pacte fiscal per a Catalunya per reduir dràsticament el dèficit fiscal català i la “solidaritat forçada”. Aquest mandat aleshores serà negociat amb el govern espanyol del PP. Aquests dies s’estan fent grans esforços per intentar incorporar més partits en el consens a partir dels punts ja acordats entre CiU, ERC i ICV. La proposta del PSC ha de fer possible la seva suma al consens. El PP ja ha deixat dit que el seu vot final pot ser una abstenció –exemple de quan la política de gest és més important que el resultat concret de la lletra de l’acord. El 26 de juliol començarà la segona part de la legislatura: negociació d’un canvi radical, sense mitges tintes, per tenir una hisenda pròpia, una agència tributària pròpia. Depèn de com vagin les negociacions, l’any que ve el poble de Catalunya serà cridat a les urnes per expressar el suport o el rebuig a la Hisenda pròpia.

Per què fem tot això?

11 de juliol de 2012 quedarà registrat com el dia que el president Mariano Rajoy va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per anunciar un seguit de mesures doloroses pels ciutadans sens explicar perquè les aplica. Sense donar arguments per respondre a la pregunta: per què fem això? Em seria molt fàcil, ara, carregar els neulers davant la impopularitat de mesures com la pujada de l’IVA (estem treballant perquè no afecti la present temporada del sector turístic) i la supressió de la paga extra de Nadal dels funcionaris així com altres mesures. Però no vull anar per aquí.


Convé llegir l’última entrada al seu bloc de l’economista nord-americà Paul Krugman. La qüestió és Europa. En pocs dies o setmanes s’ha de desvetllar la següent pregunta: Europa pot avançar cap a una forta integració política federal amb unió fiscal, bancària i mutualització del deute (eurobons)? Europa pot donar un pas endavant decidit sota el lideratge d’Alemanya? O, alternativament, les lògiques egoistes dels Estats membres (les tensions a Finlàndia, les eleccions a Holanda el setembre, la irritació autosuficient a Baviera....) farà descarrilar la zona euro? Sempre hem de sostenir, des d’un optimisme que ja pot ratllar el ridícul, que l’euro mai caurà. Tampoc havia de caure Lehman Brothers, el banc nord-americà que va contagiar la crisi financera nord-americana. I un dia es van despistar i va caure. No es pot continuar molt de temps més en aquest estat d’indefinició. O caixa o faixa. L’Europa no endeutada ha decidit aplicar un dur condicionament als Estats del sud fins que resolguin tres problemes: sanejament del sistema financer, reducció del dèficit i increment de la competitivitat econòmica. Tot això es pot fer amb dolor i conseqüències per a molta gent sempre que hi hagi un nord, una visió, una explicació, un relat....que faci veure el final del túnel. Aquesta explicació no l’ha donat el president espanyol –per primer cop l’he vist afectat de falta de lideratge entre les seves files, malgrat els aplaudiments impúdics del seu grup. Tampoc la dóna la cancellera Angela Merkel perquè no la té –per Europa- o perquè és inconfessable davant l’opinió pública dels Estats sotmesos a un dur ajustament. El fantasma de la indolent fatiga dels antics socis europeus recorre el nostre continent. Fatiga i avorriment d’uns cap als altres.

Sóc europeista des de l’hora més tendra de la meva consciència política. Perquè el “nord enllà “ era i és el referent i l’exemple que jo vull per les meves filles perquè Catalunya sigui un país de qualitat i ambició col•lectiva. Però les coses s’han posat de tal manera que o la Unió Europea ens dóna arguments per respondre a “per què fem tot això?” o res de tot això tindrà sentit. La boira és baixa, el dolor s’estén, la resposta és indispensable.